Criades i nebots: Hilarión Eslava, el solfeig i el celibat

Antoni Pizà

Una broma molt comuna a Mèxic, país intermitentment ultracatòlic i anticlerical, és que els capellans són les úniques persones a qui tothom anomena pare (el pare Pizà o el pare Vicens, posem per cas), excepte els vertaders fills que els anomenen oncles. Hi ha moltes versions d’aquesta ocurrència. Ja el 1855 el viatger anglès Richard Ford transcriu una rima popular i que diu que el carrer Abades de Sevilla, a on solien habitar els canonges de la Seu, “todos han tíos y ninguno padres” i afegeix una variant també popular sobre el mateix tema: “Los canónigos, madre, no tienen hijos, los que tienen en casa, son sobrinicos.” A l’il·lustrat anglès, el suposat celibat del clergat li sembla hipòcrita (els anglicans es poden casar) i conclou que si bé “el papa nega als capellans esposes i descendència, el dimoni els dona, tanmateix, criades i nebots”.

Vet aquí ara el cas d’Hilarión Eslava (1807-1878), capellà, compositor, pedagog i pare de la musicologia espanyola a mitjans del s. XIX. Per a la majoria d’humans, el nom no els dirà res i no m’estranya. Si heu estudiat música, emperò, tal vegada vos sona com a l’autor d’uns insofribles mètodes de solfeig (no és culpa seva: el solfeig és matèria per a masoquistes). I si heu cantat mai en un cor mínimament professional és possible que hàgiu presenciat o fins i tot participat en la interpretació d’un famós Miserere que Eslava va escriure pel gran tenor Julián Gayarre. Per cert, aquesta obra, a més d’estar disponible a YouTube, se sol interpretar cada any el dia de Pasqua a la Seu de Sevilla. A part de tot això, Eslava és un compositor i un erudit important, però desconegut pel gran públic. (Per saber-ne més sobre Eslava es pot consultar https://hilarioneslava.org/)

Fa uns mesos, Antonio Rufín, enginyer de professió i resident als EUA, va publicar un llibre singular en molts aspectes (Con cánticos sonoros: La música, la vida y la España de Hilarión Eslava, disponible gratuïtament a https://zenodo.org/records/13960113). Rufín diu que Eslava era el seu rebesavi. El prevere va mantenir, aparentment, una relació amb la seva criada, com s’estilava a vegades al s. XIX. La redacció de mètodes de solfeig, la composició musical, la reforma de la litúrgia musical catòlica i, fins i tot, la fundació del Real Conservatori de Madrid, entre les seves moltes activitats, li va deixar temps per procrear (recordem que Bach també va tenir una vintena de fills). La descendència, però, no va poder ser reconeguda i un llaurador d’un poble que era amic de l’eclesiàstic li va fer el favor de reconèixer les criatures (d’aquí el llinatge Rufín). Don Hilarión, emperò, a més de bon músic era un home de certs principis i va ocupar-se tota la seva vida de la dona-criada i la tropa. Aleshores, quan va morir, va dictar testament a través d’un marmessor a favor dels fills, que li devien dir tio i que vivien amb ell.

Així les coses, Antonio Rufín i la seva dona nordamericana Becky un dia van anar de viatge a Sevilla. Era el dia de Pasqua i van veure anunciat el Miserere d’Eslava. “Aquest és parent meu!” degué dir Antonio. “Però si és capellà!” m’imagín que va dir Becky. Tanmateix, Antonio i Becky van entrar a la Seu; van escoltar el Miserere i entreveient que la jubilació i el lleure s’acostava van decidir escriure una documentadíssima biografia del compositor. El llibre no és just una reivindicació d’Eslava com el gran compositor que és, sinó per aclarir definitivament si el seu rebesavi efectivament ho era o just eren rumors xiuxiuejats pels adults durant la seva infantesa. El resultat? Efectivament Eslava va tenir descendència i Antonio és el seu rebesnet. Ara pot dormir tranquil. [Diario de Mallorca, 14-IX-2025]