Descobriments musicals: Mozart i Chopin

Antoni Pizà

En els darrers dos mesos s’han donat a conèixer dos descobriments musicals de molta importància (“molta importància”, naturalment, segons a qui es demani). Sigui com sigui, la premsa se n’ha fet molt, però molt, de ressò. Fa pocs dies, vaig consultar l’índex de premsa internacional NEXIS el qual tabula tot el que es publica pràcticament arreu del món i vaig quedar astorat. Durant el mes de setembre van aparèixer uns mil articles sobre el descobriment de l’obra de Mozart i un mes més tard, durant els primers quinze dies d’octubre, es van publicar més de cinc-centes notícies sobre el descobriment d’un petit vals de Chopin. Si Elvis ressuscitàs, no acapararia tanta atenció.

Comencem per Mozart. A finals d’estiu un grup de conservadors i musicòlegs de la Biblioteca Municipal de Leipzig van trobar un lligall de paper pautat i, passades certes proves i diligències, van determinar que es tractava d’una obra de Mozart. Composta probablement al final de la dècada de 1760, Mozart tenia entre 10 i 13 anys, és un trio per a corda (dos violins i violoncel). L’obra dura uns dotze minuts i està estructurada en set moviments (o parts més o menys independents). Els investigadors van fer aquesta troballa mentre estaven actualitzant el catàleg Köchel de Mozart. El senyor Ludwig von Köchel va ser la primera persona que el 1862 (setanta anys i busques després de la mort del compositor) va catalogar les obres de Mozart de forma coherent. Dic “coherent” perquè hi havia hagut altres intents. El pare del compositor, conscient de la precocitat i vàlua del seu fill, va elaborar una llista d’obres i el mateix Mozart va seguir afegint títols a aquesta llista cada vegada que escrivia una nova composició. No sorprèn la consciència que tant Mozart com el seu pare tenien de la seva pròpia vàlua. Aquí no hi ha falsa modèstia que valgui. En tot cas, la Fundació Mozart de Salzburg (Stifung Mozarteum Salzburg) és la institució que actualitza i publica el catàleg Köchel i que, per tant, certifica què és i què no és autènticament de Mozart, i ara ha determinat la inclusió d’aquest trio al famós catàleg. (A YouTube es pot escoltar aquesta “nova” composició).

Possiblement, encara ha causat més fascinació un altre recent descobriment. Un conservador de manuscrits de música de la Biblioteca Morgan de Nova York va començar a catalogar unes capses d’una donació. Hi havia coses molt valuoses, com unes targetes firmades per Picasso, cartes de Brahms i Txaikovski, i també n’hi havia d’altres que no se sabia molt bé quina importància podrien arribar a tenir. Entre tota aquella paperassa el conservador va trobar una partitura molt petita (d’uns 10x13cms) escrita amb notes menudes i clares. Algú (no se sap qui) havia escrit amb lletres més grosses CHOPIN. ¿Es tractava d’una obra desconeguda del compositor polonès? Experts van analitzar el paper, la tinta, la cal·ligrafia i l’estil de la música. Pràcticament, tothom va coincidir: era un vals de Chopin i el manuscrit era autògraf (o sigui, escrit per ell mateix). Chopin solia copiar la seva pròpia música i regalava els seus manuscrits a les dames dels salons que el protegien i eren les seves patrocinadores. A YouTube es pot escoltar una versió de Lang Lang i, mentre no surtin altres explicacions alternatives, el “nou” vals de Chopin sona a Chopin, no hi ha dubte.

La institució encarregada de decidir oficialment què és i què no és una obra de Chopin és l’Institut Frederic Chopin de Varsòvia (Narodowy Instytut Fryderyka). Ara bé, ningú té obligació d’acatar les seves decisions. En aquest cas, per ara no accepten que el vals sigui de Chopin. Ells solen acreditar un descobriment així en rares ocasions perquè volen controlar el llegat del compositor (a pesar que les obres són de domini públic).

De fet, l’herència musical de Chopin ha estat polèmica des de la mort del compositor, quan va nomenar marmessor el seu amic Julian Fontana. Compositor, pianista i aventurer que va recórrer mig món abans que s’inventàs la infàmia del turisme de masses i tothom viatjàs, Fontana va viure a Polònia, París, Nova York i l’Havana. Va traduir Don Quixot al polonès i va escriure un tractat d’astronomia. No m’estranyaria que, com Jesús, també pogués caminar sobre l’aigua però va acabar per suïcidar-se a cinquanta-nou anys. La seva obra com a compositor no és molt apreciada, però és abundant. Avui en dia, tanmateix, se’l coneix per haver estat el marmessor de Chopin i sobretot per haver-lo desobeït perquè va publicar moltes obres que Chopin havia indicat que s’havien de cremar. En tot cas, podríem dir que Fontana va ser la primera persona que va decidir el catàleg de Chopin. D’aleshores ençà no és tan clar què és i que no és un obra “vertadera” de Chopin.

Per ara la qüestió que els experts han intentat resoldre és si aquestes obres ―el trio de Mozart i el vals de Chopin― són autèntiques, si són irrefutablement de Mozart o Chopin. Fetitxismes a part, crec, emperò, que és també el moment de demanar-nos no tant sobre l’autenticitat del descobriment en si sinó per què ens fascinen tant aquests descobriments i, en conseqüència, si la música és bona o no i si canviarà el que ja coneixem sobre aquests compositors. I també, davant el milenar de notícies de premsa que han sortit intentar aclarir per què els descobriments acaparen tant l’atenció del públic, sigui aficionat o no a la música. [Bellver 21-XI-2024]