Home » News » Fauré, la Belle époque i els salons de París

Fauré, la Belle époque i els salons de París

Antoni Pizà

Entre tots els músics reconeguts, Gabriel Fauré (1845-1924), de qui enguany se celebra el centenari de la seva mort, és incongruentment el més malentès.  Hi ha alguns estigmes que devaluen, segons uns, la seva obra:  va ser tradicionalista en una època que s’estilava allò d’épater la bourgeoisie, escandalitzar i rompre amb el passat (per a entendre’ns, moltes de les seves obres són coetànies de Schoenberg i Stravinski). Però a més a més, Fauré ha hagut de superar l’estigma de la música de saló, cançons refinades, però d’expressió directa, que van al cor sense complicacions.  Bé, acceptem, aleshores, que Fauré va ser efectivament tradicionalista i salonier.  Però acceptem també que res d’això lleva mèrit a la seva obra exquisida, delicadament civilitzada i, sobretot, sincera, honesta.

Per començar, Fauré es va formar a l’École Niedermeyer (i no al famós Conservatoire de París) que era una acadèmia privada fundada pel pedagog del mateix nom i que basava la formació en el gregorià, la polifonia renaixentista i coses que en aquell moment eren considerades antigalles aptes per a musicòlegs però no per a un músic “normal”.  Això va marcar la seva música:  totes les seves obres tenen un regust antic, de runa d’una civilització bella i heroica, però ja desapareguda.  Els tècnics expliquen que és música “modal” o basada en els modes antics (dòric, frigi, etc.) i no en la moderna tonalitat (do major, la menor, etc.).

Fauré venia d’un ambient familiar de classe mitjana baixa, un mileurista, com si diguéssim, que li costava arribar a final de mes.  La seva ambició, per tant, era ser un compositor famós i a la Belle époque que ens va donar les famoses boques del metro de París, el camí per arribar-hi era obtenir l’aixopluc d’una poderosa salonnière, una dona rica i amant de les arts que li podia obrir portes professionals.  Fauré efectivament va ser un assidu salonnier i Proust es va inspirar en ell (i altres) per retratar el món de la música durant la Belle époque.  La comtessa Greffulhe, una de les protectores de Fauré que li va encarregar Pavane (1887), és el model de la duquessa de Guermantes a la gran novel·la de Proust. L’autor del text de Pavane és Robert de Montesquieu, un dels més famosos enculés de la Belle époque, que va servir de model per a l’escandalós Baró de Charlus de Proust.  (Per cert, a la web hi ha una curiosa versió de Pavane per a piano tocat per Fauré en una pianola).  Montesquieu, a més a més, li va fer llegir a Fauré la poesia de Verlaine, un altre famós enculé, i d’aquí sortirien diversos cicles de cançons com Cinq melodies de Venise, op. 58 (1891), un encàrrec d’una altra gran salonnière, la Princesa de Polignac.

Els salons durant la Belle époque no just eren un espai per al cultiu de l’art de la conversa, la música i la poesia, sinó un important component d’allò que el filòsof Jürgen Habermas anomena l’esfera social. Era, en tot cas, un escenari discret, estable, idoni per a jueus, homosexuals i dones que aspiraven a desenvolupar llibertats personals.  I és efectivament així que dins la discreció del saló, artistes com Proust, Montesquieu, Verlaine i el compositor jueu-veneçolà Reynaldo Hahn (parella de Proust durant algun temps i autor, entre altres de “La Barcheta”, deliciosa cançó feliçment interpretada, a la web, pel tenor Karim Suleyman) podien mostrar-se així com eren, sense por a ser ridiculitzats o fins i tot apallissats.  Les grans salonnières que van protegir Fauré, per una altra banda, eren lesbianes que havien fet matrimonis “blancs” (o sigui de tapadora per encobrir la seva vida privada).  Aquest va ser el cas, especialment, de la Princesa de Polignac, protectora de Fauré, però també Debussy, Falla, Mompou, Satie, Poulenc, Ravel, Stravinski i molts altres.  (A Mallorca, poc més o menys a la mateixa època, es va crear el Saló Beethoven, cercle intel·lectual impulsat entre altres per Antoni Noguera i a on Joan Alcover va recitar poesies.  A diferència de París, a Palma el Saló Beethoven era exclusivament masculí i ves a saber tu què passava a porta tancada.)

Dins aquest context, és fàcil entendre moltes de les obres de Fauré, especialment les cançons amb piano escrites no per a una sala de concerts amb mil butaques o per Spotify i auriculars, sinó per un saló amb dotze o, màxim, quinze persones de públic.  Tothom coneix, per exemple, “Après un rêve” (a la web he trobat una magnífica versió de la soprano Sabine Devieilhe, però n’hi ha textualment dotzenes tant per veus masculines com femenines).  Les Cinq melodies de Venise amb poemes de Verlaine, presenten altre cop, tènues fulguracions d’intimitat i vida interior.  (Jo recomanaria la versió del baríton Gérard Souzay, a pesar, repetesc, que escoltar música de saló per la web pot acabar sent un despropòsit). En el poema “Green”, Verlaine possiblement descriu un acte sexual, però el lector no ho sap fins al final perquè als salons la politesse i la civilité són molt importants ―no hi pot haver res vulgar.

L’obra més coneguda de Fauré és, naturalment, el seu Requiem amb el seu “Pie Jesu”.  (Escoltau-lo cantat per un nin, que és com toca, i no una soprano).  Una part molt important de l’obra de Fauré és la música de cambra.  El Quartet amb piano, op. 15, segons sembla va inspirar a Frederic Mompou a ser compositor i a Proust una de les obres del compositor de ficció Vinteuil.  El quartet, emperò, és de gran virtuosisme i no ja música de saló.  I vet aquí el quid de la qüestió:  Fauré va anar abandonant el seu llenguatge salonier de la Belle époque per obres més complexes, un canvi reflectit a Proust, també, quan al final de la novel·la, el gust aristocràtic de la Princesa de Guermantes passa de moda i se suplanta pel gust burgés del saló de Madame Verdurin, una arriviste. [Bellver, 31-X-2024]