La diabòlica mania d’escriure biografies

Antoni Pizà

S’ha dit a vegades que a la nostra cultura no hi ha hagut mai tradició d’escriure grans biografies o que, en tot cas, aquest costum no està tan arrelat com en el món de les lletres anglosaxones.  Possiblement hi ha un punt de veritat en aquesta afirmació, però el que és certament ja una realitat és que, de cada cop més, ara ja no és així.  Vet aquí llibres dedicats als grans personatges de la cultura del país que ja tenen no una, sinó unes quantes biografies sòlides, rigoroses i gruixades, feixucs patracols que són inevitables llibres de consulta, pel seu rigor acadèmic, però que també es llegeixen com novel·les.  Dalí, Miró, Casals i molts altres ja han tingut els seus biògrafs, com els ha tingut des dels anys setanta Josep Pla (1897-1981).

En principi, un dels grans encerts de les més de mil cinc-centes pàgines d’Un cor furtiu:  Vida de Josep Pla del professor Xavier Pla (sense parentiu amb l’escriptor) és que evita l’estructura de Bildungsroman; el llibre no comença com a una novel·la sobre la vida de Pla a Palafrugell el 1897 i acaba a Llofriu vuitanta anys i busques més tard, sinó que s’estructura en seccions i capítols que poden funcionar independentment de la resta.  De fet, és improbable que un lector pugui començar a la primera pàgina i acabar a la darrera, si bé els fans dels escriptors són ocasionalment fetitxistes i friquis, i algú hi haurà que ho voldrà provar.  En tot cas, el monumental volum (amb tapa dura i paper pràcticament de bíblia) permet una lectura transversal i saltironejada segons els interessos de cada lector (un amplíssim índex de noms pot guiar aquesta lectura a bots, si bé, malauradament, no hi ha índex de matèries, un dels grans encerts de les biografies de la tradició anglosaxona esmentada abans).

Lògicament, per elaborar aquest llibre, Xavier Pla s’ha servit de l’ampla bibliografia existent sobre l’escriptor i que inclou almenys vuit o més biografies, dotzenes de llibres d’assaig (alguns estudis de Xavier Pla), i centenars d’articles periodístics i erudits, a més d’altres materials no escrits, programes de ràdio i TV, i molts de testimonis orals de gent que el va conèixer.  A més de tot això, l’autor ha treballat amb els hereus de l’escriptor i l’arxiu de la seva fundació.  Josep Pla sabia que un dia seria famós i, aparentment, no tirava res mai.  La seva “egoteca” no consisteix just dels lògics retalls dels seus propis escrits o còpies de diplomes i notificacions oficials.  Ell ho guardava tot:  bitllets de tren, factures, fotos, correspondència, calendaris, etc.

El seu afany d’autocol·leccionisme, estava motivat per la seva ambició literària expressada en el Quadern gris com la “diabòlica mania d’escriure”.  L’escriptor sabia que no n’hi havia prou amb escriure molt i bé, i que un autor per coronar-se havia de tenir una biografia pròpia.  Així, amb aquesta idea, va proposar a diverses persones el seu projecte biogràfic, però gairebé tots, al final, hi van renunciar ―B. Porcel, especialment― quan van entendre que el que Pla volia no era un biògraf, sinó amanuense que escrivís al seu dictat.

I ja se sap que tota la gran producció literària de Pla no és sinó una gran autobiografia.  Pla defugia nominalment la confessió personal, el sentimentalisme i tenia una gran reticència, en aparença, a expressar emocions, però en el fons tot això no era sinó una estratègia (i d’aquí aquest “cor furtiu” del títol) per expressar el seu jo.  De la mateixa manera, la seva colossal ambició literària solia anar disfressada de falsa modèstia i un cert menyspreu pels artistes i tot allò que volia fer-se passar per artístic.  La gran vigència dels seus escrits, el continuat interès que els lectors encara mostren pels seus llibres, és que va avançar-se profèticament a l’anomenada autoficció, la sospita que la novel·la de narrador omniscient era cosa d’una altra època i que la renovació del llenguatge literari no havia de venir de l’hermetisme (que ell detestava) de les avantguardes sinó de la hibridació dels gèneres d’escriptura:  ficció, autobiografia, periodisme, correspondència, anècdotes, reminiscències, història, etc.  En el fons, emperò, tota aquesta renovació havia de superar el repte de dos ferotges enemics del català:  un extern (la prohibició i posterior minimització del català) i un altre intern, possiblement més perillós, que és el jocfloralisme, el preciosisme, la buidor semàntica.

Xavier Pla narra la vida i miracles de Pla sempre en present d’indicatiu i amb l’estil àgil i directe que l’home de la boina va aplicar sempre en els seus propis escrits.  Els clarobscurs de la vida de l’escriptor s’aclareixen o en alguns casos es deixen en punt mort a l’espera d’altres informacions o (més sovint) interpretacions dels fets establerts.  Hi ha el tema de la Guerra Civil, el franquisme, l’espionatge, la humiliació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’ambigua relació amb altres escriptors (Sagarra i Ferrater, per exemple), la seva complicada orientació sexual, mordaç i despectiva a vegades amb els “invertits” i “pederastes”, com ell els anomenava, però sensible a l’homoerotisme orientalista, com demostra el seu viatge a Kuwait, i oportunista amb els gais savis que el van protegir, com el seu mentor Alexandre Plana i l’editor Josep M. Cruzet.  Xavier Pla també posa un gran esment en les relacions de Pla amb les dones i en un cas en concret fins i tot transcriu la veu directa d’una d’elles d’una gravació inèdita.  Pla, sent Pla, no parlava mai de la seva vida íntima, però ara en aquest llibre les dones de Pla prenen la paraula.  I Pla, sent Pla, ja ho sabem, no va escriure més que “homenots” si bé en una ocasió davant les queixes d’una lectora va fer bons propòsits d’escriure uns perfils femenins equivalents dedicats a les grans dones del país.  I Pla, sent Pla, no ho va fer mai. [Bellver, 20-VI-2024]

Un cor furtiu:  Vida de Josep Pla

Xavier Pla

Barcelona: Ediciones Destino, 2024

Tapa dura amb sobrecoberta, 34.90 €

eBook (Epub 2), 12.99 €