Antoni Pizà

A Joan Parets i Serra (1940-2021) sempre li hauré d’agrair que m’introduís a un magnífic i desconegut plat de la cuina tradicional de Mallorca: les sopes d’era. A vegades també anomenades «sopes amb fideus» són exactament això. Contenen verdures grenyals (ceba abundant tallada a la juliana, carxofes, col, patata, etc., el que hi hagi del temps), que tot plegat fa un brou al qual se li afegeixen les sopes i, a més a més, fideus. És lògicament un plat contundent que se solia menjar durant les temporades de batre a l’era. Si no ets de l’interior i centre de Mallorca, possiblement, no n’hagis menjat mai d’aquestes sopes, però a les viles de l’interior és relativament corrent. Amb Joan Parets jo el vaig tastar per primera vegada al restaurant de l’Associació per a gent major de Campanet i segons deia, al seu poble, Santa Maria, era un plat també relativament habitual.

Bé, lògicament, a Joan Parets, jo li dec moltes altres coses. La seva tasca com a músic i estudiós de la música ha marcat tota una generació de gent gràcies als seus treballs publicats, però sobretot gràcies a la seva immensa generositat. Va passar, com és sabut, per diverses rectories de Mallorca i, sobretot, a les darreres, Sineu i Campanet, instal·lava les seves «calaixeres» inspirades possiblement amb aquelles d’Alcover per elaborar el seu diccionari. Just és que aquestes calaixeres no eren calaixeres, sinó uns fitxers metàl·lics farcits de carpetes amb noms i matèries. Així si tu deies, en aquells temps inexplicablement predigitals, «Sibil·la» o «Antònia Font» o «Pau Villalonga» ell anava a la carpeta corresponent i t’entregava els corresponents documents sobre aquells temes o personatges. Encara més, sempre afegia: «Te n’ho pots dur a ca teva! Ja m’ho tornaràs quan puguis».

Parets se sentia incòmode amb les etiquetes de la seva professió musical i després de dubtar uns anys va optar per nomenar-se «documentalista». No creia merèixer el títol de «musicòleg», perquè no havia fet cap carrera relacionada amb la musicologia, i, a més, en el seu i el meu temps, a Espanya, aquesta carrera encara no existia.  Amb això de «documentalista», crec jo, expressava dues coses. Primer la seva modèstia (ell no creia ser meritori d’honors acadèmics i, certament no patia de titulitis), però també volia un epítet que s’ajustàs a la seva feina: trobar documents, classificar-los, posar-los en carpetes i, au, cap a la calaixera. «A mi no m’agrada escriure ― solia dir― i, a més, no sé redactar. Lo meu és trobar documents i res més…». Però ell no era insensible a la bona prosa. Record que en una ocasió em comentava amb alegria que un jove estudiós que ara començava a investigar tenia un estil molt peculiar de redactar els seus treballs i que es llegien «com si fossin una rondalla de n’Alcover». Ell el va rebre com un nou membre de la família.

Amb ell, sempre vam xerrar de música. De tant en tant, emperò, comentava alguna anècdota de la seva vida religiosa, si havia participat, per exemple, en una raríssima missa nova i els abundants casaments i funerals que havia de celebrar setmanalment. Crec, emperò, que era poc dogmàtic i creia en una Església oberta, progressista, moderna i sobretot adaptada a la societat. No vaig tenir mai la impressió que s’oposàs a la comunitat que ara anomenaríem LGBTI+, al sacerdoci de les dones i la imposició del celibat. Sabia que havia passat dues temporades llargues al Perú (a YouTube hi ha un evocatiu vídeo de Cecili Buele sobre els capellans mallorquins del Perú). Eren els anys setanta i tot allò de la teologia de l’alliberació i Jesús com a avantpassat del Che, semblava que s’acabaria imposant. Aquesta experiència del Perú, crec, el va marcar molt: l’Església havia d’estar oberta a tothom.

De la mateixa manera, amb el mateix esperit obert i receptiu, les seves rectories estaven obertes a tots els músics, estudiants, investigadors, doctorands i professors que s’hi acostaven per trobar informació sobre tal o tal altre tema. El vaig tractar poc més o menys quaranta anys i no vaig detectar mai l’egolatria comuna entre els intel·lectuals, les enveges per una publicació o la cobdícia dels petits honors que de tant en tant et regala la vida acadèmica. La mesquinesa no era part del seu vocabulari. Ell treballava silenciosament i de tant en tant et feia arribar les seves darreres publicacions.

La dèria pels estudis musicals li va venir al seminari quan va guanyar un certamen d’investigació. A partir d’aquí va començar a publicar com a autor o, molt més sovint, com a coautor. Amb Pere Estelrich i Biel Massot, entre altres coses va publicar un Diccionari de Compositors de les Illes Balears (2000, edició ampliada del volum dels 1987); amb Jaume Bover va escriure Balearica: bibliografia de la música impresa de compositors balears, de tema balear o editada a les Illes Balears, 1506-1996 (2002); i amb Ramon Rosselló les monumentals Notes per a la Història de la Música a Mallorca (vols. 1-4, 2002-4).

A més de la seva tasca d’investigador ―perdó: documentalista― Joan Parets va ser un gran dinamitzador cultural. A Bunyola va fundar una coral i una revista, Es Castellet. I naturalment va unificar els esforços de diversos investigadors baix el paraigua del Centre de Recerca i Documentació Històrico-Musical de Mallorca, fundat amb Biel Massot i Pere Estelrich i que amb la Partituroteca de la UIB fundada per Joan Company van canalitzar moltes iniciatives. Amb el Centre de Recerca i Documentació començaria a convocar simposis i jornades dels quals en sortirien moltes publicacions coeditades amb la Fundació ACA.

Precisament aquesta institució i l’Institut de Musicologia Pau Villalonga han convocat per dia 8 de febrer unes altres jornades d’estudis a l’Espai Can Cirera Prim (Sa Pobla), arxiu que ara conserva la major part de les calaixeres de Joan Parets (una altra part es troba a l’Arxiu Capitular). Si hi anau, podreu escoltar una quinzena de sàvies ponències. Joan Parets no s’ho creuria que les llavors sembrades en la seva calaixera hagin donat tanta i tan bona erudició. [Bellver 6-II-2025]