Antoni Pizà
Giacomo Puccini (1858-1924), compositor de qui enguany se celebra el centenari de la seva mort, no va perdre mai el temps. A més de dotze grans òperes que són un dels puntals del repertori operístic (La Bohème, Tosca, Turandot, etc.), aparentment encara va tenir temps per escriure vint mil cartes (efectivament, vint mil i busques). Per ara, no hi ha encara cap edició completa (o gairebé completa) de la seva correspondència ni en italià, l’idioma del compositor, ni en cap altra llengua. (En castellà i català no hi ha res de res). Des de la seva mort, han anat sortint alguns reculls del seu epistolari sobretot en italià i en anglès i, a més, algunes biografies rigoroses del compositor que han citat aquí i allà cartes escrites per ell o dirigides a ell. A part d’això, com deia, encara fa falta una edició completa.
Ara bé, aquest buit editorial va començar a canviar el 2015 quan l’editorial de Milà Olschki va publicar el primer tom d’una col·lecció que serà amb el temps un epistolari complet. A hores d’ara, han sortit tres volums d’unes set-centes pàgines cadascun i hi ha plans de publicar un total de nou o més volums. La monumental edició d’Olschki inclou únicament les cartes, telegrames i postals escrites per Puccini i no les dirigides a ell, i en aquest sentit dona una visió incompleta de la seva correspondència. Paral·lelament a l’edició d’Olschki, l’editorial Ricordi (la qual publica les òperes i administra els drets d’autor dels hereus de Puccini, si no han caigut en domini públic) ha començat a publicar una altra edició completa. En aquest cas es tracta de les lletres escrites per ell i també les dirigides a ell. Per ara han sortit tres volums. Tot plegat, això vol dir que els músics, musicòlegs i aficionats que vulguin llegir els escrits de Puccini tenen tres possibilitats (cap d’elles en castellà o català): l’edició d’Olschki, la de Ricordi i les diverses compilacions que existeixen en italià i anglès sobretot.
I què conten aquestes cartes?
La segona carta que Puccini va escriure en la seva vida va dirigida a sa mare. Acaba d’abandonar el seu poble de Lucca i ha anat a estudiar al conservatori de Milà. “Carissima Mamma”, li diu. “L’examen ha anat bé com ja li vaig dir i just avui dematí he anat al Conservatori i ho he vist que he estat el millor de tots, modèstia a part”, explica sense gens de modèstia. Passen els anys i les cartes van dirigides a editors, llibretistes, músics i col·legues del món teatral. Puccini sempre s’explica molt bé amb molta senzillesa i sempre anant per feina. No parla de política a pesar que la seva cançó del 1919, Inno a Roma, fos adoptada pels feixistes italians i abans de morir acceptàs el nomenament de Mussolini com a senador. Puccini sempre parla de coses pràctiques i ni s’enfila en qüestions estètiques, filosòfiques o socials ni es fa passar per un intel·lectual o teòric de l’art. Les seves cartes son squarci di vita, com les seves òperes del verismo, bocins de vida, de la realitat. Amb el seu editor xerra de drets d’autor; amb escriptors de possibles llibrets per a futures òperes; i amb les amants dels seus sentiments.
Efectivament, aquesta correspondència en els darrers anys ha estat també molt polèmica perquè han sortit a llum els noms de les moltes amants del compositor. La seva volcànica i tumultuosa vida amorosa, molt ben documentada en les cartes, podria haver estat l’argument d’una de les seves òperes. Hi ha amants, adulteri, gelosies i fins i tot crims passionals. Per exemple, Puccini va tenir una relació amorosa sincera amb Elvira Bonturi, una dona casada, però a la vegada banyuda, el marit de la qual va morir assassinat pel marit de la dona que era la seva amant. Mort ja, Elvira i Puccini es van casar. Al principi la relació va ser bona, però per mor de les moltes infidelitats del compositor, Elvira va arribar a considerar deixar-lo. En una ocasió el va acusar de colgar-se amb una criada, Doria Manfredini, la qual s’ho va agafar tan malament que es va suïcidar ingerint salfumant (va agonitzar cinc dies i cinc nits). La família de la criada va denunciar Elvira per haver causat aquella mort. Un tribunal la va condemnar a mesos de presó, però no hi va entrar perquè el compositor va abonar una compensació. (Hi ha un film del 2008 sobre aquest incident Puccini e la fanciulla de Paolo Benvenuti).
Gairebé totes les òperes de Puccini tenen una heroïna tràgica i com molt pocs altres compositors, sap crear un sentiment de justícia poètica per les immerescudes desgràcies per les que passen. Ara bé, la vida personal de Puccini va deixar molt a desitjar i el compositor no va saber aplicar les lliçons morals de les seves pròpies òperes. Protegit per una societat patriarcal i masclista, va usar les dones segons les seves conveniències. Les cartes no fan més que manifestar això. Fa uns mesos, per cert, el centre Conde Duque de Madrid va presentar l’espectacle teatral Puccini Dance Circus Opera, per coro di corpi e strumenti, que amb un joc de distintes coreografies representa les heroïnes tràgiques de Puccini (Tosca, Madama Butterfly, Manon Lescaut, Turandot i Mimì) i crea un paral·lelisme amb les seves amants reals traïdes pel compositor. En l’època del #MeToo, ja hi ha veus que s’alcen per començar a “cancel·lar” Puccini, però jo no crec que corri perill, si bé el debat és sempre benvingut, ¿per què no? [Bellver, -2024]
Giacomo Puccini. Epistolario I, II, III – (Edizione Nazionale delle opere di Giacomo Puccini), A cura de Francesco Cesari i Matteo Giuggioli – (Florència: Casa Editrice Leo S. Olschki,2015-2022)
Caro Mi’ele (Carteggi dell’Archivio Puccini), 1 – A cura d’ Ivano Bettin – (Milà: Ricordi, 2023)
Caro Ferro (Carteggi dell’Archivio Puccini, 2 – A cura de Francesca Degiorgio – (Milà: Ricordi, 2023)
Cara Topisia (Carteggi dell’Archivio Puccini), 3 – A cura de Maria Chiara Bertieri – (Milà: Ricordi, 2023)