Mallorca sense morts, però amb música

Antoni Pizà

Mesos després de la seva mort, la memòria de l’escriptor i agitador cultural Guillem Frontera (Ariany 1945 – Palma 2024) continua més viva que mai. Frontera va ser principalment escriptor, no hi ha dubte d’això. La seva prosa àgil, plana, planiana i antiverdagueriana li va crear milers de lectors agraïts per la seva intel·ligibilitat i potent dinamisme, sense un segon d’avorriment, ni un batec de fàstic.

I, tanmateix, el gran «secret» ―i això és un dir―, la seva gran passió, va ser la música. «Jo donaria tot el que he escrit per escriure cinc minuts de bona música», explicava en una ocasió. I una altra vegada, entrant en un reverie de la Mallorca ideal en què li agradaria viure escrivia: «No es pot passar per alt la necessitat de bons músics de jazz i alguns espais per sentir-los ben de prop; i una (o millor dues) batutes convidades sovint per les millors orquestres del món; almenys un violoncel·lista dels que et deixen sense alè, una pianista que ha pactat amb el diable i una figura de la percussió. I un parell de compositors que habitualment visquin als EUA». La música, però, podia arribar a ser una distracció de les seves tasques professionals i havia de controlar l’«adicció»: «Escric escoltant música —diu el novel·lista—, però no qualsevol música: hi ha moltes músiques que et duen cap a una banda i jo és aquí, en aquesta taula, on he de ser quan escric». I també va reconèixer que fins i tot meditava amb música: «Simplement m’assec i dedic uns deu minuts (amb música sempre molt ben triada) a la introspecció i a la purificació».

Els seus gusts eren molt eclèctics: generalment, especialment en els darrers anys madurs, l’anomenada música clàssica. Fauré i el seu Requiem i Mozart i la seva Missa en do menor, K. 427, una part de la qual, l’«Incarnatus est», ell irreverent comparava a un orgasme quan la cantant entona aquell llarg «faaaaaaaaaaaactus»). Però també li agradava la pachanga: deliciosos boleros tropicals de María Grever i Consuelo Vázquez («Cuando vuelva a tu lado« i «Piensa en mí», respectivament). El jazz, naturalment, va ser sempre una altra constant en el seu gust musical i a vint anys i busques, motivat per una actuació de Lionel Hampton a Tagomago el 1966 va escriure un perdonable poema reflectint el seu entusiasme juvenil. Quan li ho va donar a Hampton, el músic, molt apreciatiu pel detall literari, el va convidar a anar amb ell a Barcelona, li va intentar omplir les butxaques de dòlars i al final, a les mateixes Rambles, li va regalar uns gemelos amb la figura de Don Quixot. Ja no hi ha com ser agraït!

És ver que, com a bon exseminarista infantil, Frontera es recreava amb bromes irreverents i anticlericals, però com a melòman vibrava enormement amb la música sacra especialment les obres dels compositors Arvo Pärt, Henryk Górecki i Zbigniew Preisner. Aquest interès personal es va reflectir públicament en la creació de la Setmana Europea de Música Religiosa. A més de presentar obres de compositors internacionals, cada any la Setmana encarregava una obra nova. Parera Fons, en una edició, va presentar el seu cicle de cançons Les trente-trois noms de Dieu (2007) amb text de Marguerite Yourcenar. En una edició posterior, Frontera li va encarregar a Parera Fons que posàs música a Quatre poemes de Setmana Santa de Blai Bonet (escrits originalment el 1950). Un altre compositor que va rebre un encàrrec el 2010 va ser Pau Frau, Poemes bíblics: «Resfa» i «Henoc» de Joan Alcover.

Parera Fons, de fet, és un dels compositors que ha tingut una relació més contínua amb Frontera. La col·laboració entre el músic i l’escriptor es va materialitzar per primera vegada en l’ambiciosa Cantata del rei en Jaume I, en el que Frontera presenta el punt de vista dels musulmans derrotats i s’allunya d’una visió triomfalista de la conquesta cristiana catalana. «Tothom s’imaginava que la cantata seria una lloança als conqueridors, i no ho és», va dir. Seguidament, el 2009, Frontera i Parera Fons van concebre una altra col·laboració, Correntia,obra que es va estrenar a Nova York en un programa dedicat íntegrament a l’obra de Parera Fons. Escrita per a recitador (que a Nova York va ser el mateix Frontera), soprano, violí i piano, l’obra revela un Parera Fons gairebé experimental. Es podria descriure com un monodrama, una petita òpera amb un sol narrador, el qual a vegades agafa la veu del recitador i a vegades de la cantant. Finalment, Parera Fons i Frontera van concebre l’àlbum Vent de tardor (2015) amb el baríton Joan Pons.

Com és lògic les novel·les de Frontera estan plenes de referències musicals. La primera i emblemàtica novel·la Els carnissers (1968) projecta modernitat, cosmopolitisme i joventut a través de les seves referències a la música angloamericana pop i el jazz, estètica que s’oposa monolíticament al que sona, amb flagrant incongruència, a una possessió: un glosador ancestral i el Dúo Dinámico. A les novel·les de la seva darrera etapa, les referències musicals són al jazz i la música clàssica, generalment sacra. A La vida dels cossos (2019), per exemple, Paula Moncada escolta música habitualment com a «ritual estratègic», diu ella, o protecció del seu món interior per evitar la xerrameca de la seva serventa i bloquejar el brogit exterior del dia a dia. La música és pau interior i misteri i, a més a més, un signe de civilització. Paula Moncada pensa: «Per a la vida de cada dia, és això el que vull. Una ciutat civilitzada, amb port i una bona programació teatral i musical». La música és civilització, ordre, refugi, aixopluc, protecció, però també espiritualitat i religiositat.  Mallorca, pensa Frontera, lluny de l’insult del turisme de masses, hauria de ser tot això a través de la música. [Bellver, 27-III-2025]