Maurizio Pollini i Sergio Mendes, dues necrològiques

Antoni Pizà

Abans que acabi l’any, no ve de més recordar alguns dels músics que enguany han traspassat. L’eminent pianista Maurizio Pollini (1942-2024) va morir el passat mes de març. No hi ha ningú de la meva generació que hagi estudiat piano i que no conegui aquest nom. Els seus enregistraments per a la Deutsche Grammophon, amb aquella orla groga o daurada, emblema de la suposada solidesa del món teutònic i la continuïtat històrica de la música clàssica, han quedat com a un dels llegats musicals dels segles XX i XXI. (A Mallorca, per cert, hi havia un compositor fa pocs anys que es baixava aquest segell orlat i l’aferrava als CDs impresos a ca seva donant a entendre que l’enregistrament era genuïnament de la Deutsche Grammophon, però això és una altra història). Doncs aquest segell discogràfic ha editat en els darrers anys els enregistraments complets de Pollini i són ni més ni manco que cinquanta-vuit!

Pollini tocava tot el repertori pianístic, però se’l recorda sobretot per dues coses. Primer per ser un ultra virtuós que tocava els Estudis de Chopin (els quals va enregistrar oficialment dues vegades) amb velocitat i claredat absoluta. Qualsevol pianista, per magre que sigui, sap que aquestes obres de Chopin són dificilíssimes i sovint s’ha de recórrer al pedal per empastar el so i, com si diguéssim, empantanar i amagar els errors. Però no Pollini:  ell ho deixava tot a l’aire, poc pedal i tot, sorprenentment, net, cristal·lí i a velocitats de Bugati aerodinàmic, com un bòlid. La seva perfecció tècnica, emperò va arribar a ser un estigma: tanta excel·lència, a l’oïda d’alguns tenien com a contrapartida una manca d’ànima, sensualitat, romanticisme. Si tot artista ha de tenir una “ferida”, alguna mancança, alguna font de desesperació, Pollini semblava no tenir-la i estar fet d’una altra pasta. Per la seva forma de tocar, semblava no haver patit mai i consegüentment sonava fred, insensible al patiment dels altres.

El segon aspecte del seu llegat és la seva enorme dedicació a la música escrita en el s. XX i XXI. Així els seus programes de concert, combinaven els clàssics (Chopin, Beethoven, Mozart, etc.) amb els moderns (Schoenberg, Webern, Nono i Boulez, la segona sonata del qual va esdevenir un dels seus principals cavalls de batalla). Som de l’opinió que quan se sol jutjar els enregistraments que Pollini va fer dels clàssics, se sol aplicar un prejudici i és que com que tocava molta música cerebral dels segles XX i XXI, aplicava aquest bisturí híperintel·lectual als romàntics, però jo no ho crec. Precisament el documental de Bruno Monsaingeon Maurizio Pollini, De main de maître (2014) subratlla alguns d’aquests aspectes suposadament cerebrals del músic i s’ho paga veure’l de bon de veres. Val a dir, per una altra part, que Pollini va ser un defensor de la política d’esquerres, membre del Partit Comunista i manifestant en contra de la guerra del Vietnam. Però aquest progressisme polític no es revelava en la forma de vestir: no se’l va veure mai sense americana i corbata d’ostentosa seda, res de jerseis de coll alt de llana, al cap i a la fi, era un senyor de Milà, la capital de la moda.

 

I això em fa pensar, ara, amb un altre gran músic traspassat aquests darrers mesos. Com Pollini, Sergio Mendes (1941-2024) també tenia el seu look, però no eren les elegants americanes de sastre italià, sinó un capell generalment anomenat fedora i fet famós, entre molts altres, per Bogart i fins i tot Michael Jackson. Però la música de Sergio Medes també ha deixat una marca considerable en la sensibilitat de qualsevol persona en els darrers seixanta anys o més. ¿Qui no ha xampurrejat o fins i tot cantussejat, per malament que sigui, possiblement en un moment d’intoxicació etílica allò de “O-o-oariá raió / obá, obá”? El títol de la cançó és “Más que nada” i el compositor va ser el guitarrista i cantant Jorge Ben. Però el qui la va dur a la fama internacional va ser Sergio Mendes amb aquell Brasil 66 un enregistrament que faria que els sons d’aquell país, modernitzats amb instruments elèctrics, arribassin a ser la banda sonora patxanguera dels anys seixanta. Sergio Mendes coneixia el seu pecat: havia comercialitzat les sagrades tradicions afro-brasileres, un tronc musical definit sobretot per la samba (la música del carnaval), però enriquit per altres gèneres musicals i religiosos com el maractú, freno, sertajeno, etc.

Mendes considerava que la bossa nova, epítet que a vegades erròniament se li afegeix al seu nom, no era un gènere musical sinó una època relacionada amb Rio de Janeiro i els exquisits João Gilberto i Antônio Carlos Jobim. El que feia Mendes no era tan finolis, era música de discoteca, ballables que et feien oblidar les crueltats del dia a dia. Però dins aquest comercialisme hi havia geni i aviat el va aplicar a fer versions dels Beatles (“Day Tripper”), Simon & Garfunkel (“Scarborough Fair”) i molts altres. Pot ser, el vertader geni de Sergio Mendes sigui el de l’arranjador (el qui decideix l’instrumentació d’una versió musical) i la del productor, la persona que prepara un enregistrament, assignant no just els instruments sinó tota l’experiència sonora que queda enregistrada. Tant Mendes com Pollini tenen en comú que no van ser creadors de música, sinó que van ser cocreadors, intèrprets, transformadors de sons en altres sons, i això no és poca cosa ara que pràcticament ja s’acaba l’any i ells ja no hi són. [Bellver -XII-2024]