El Centenari de Dieter Fischer-Diskau (1925-2012), baríton i liederista

Antoni Pizà

Ara que es compleixen cent anys del seu naixement, convé recordar que Dieter Fischer-Diskau no és un baríton qualsevol, sinó possiblement el gran baríton del segle XX. El seu art ha marcat una fita contra el qual tots els altres cantants s’han de mesurar; el seu estil ha creat escola. Pensem, només, en pures xifres per aproximades que siguin (i promet ser prudent): 1000 cançons en repertori; unes 500 gravacions; 100 papers operístics; 10 llibres d’erudició i més de 10 versions gravades del Winterrise de Schubert, l’obra que el va llançar a la fama i que, ara mateix, per a bé i per a mal, és inseparable d’ell. La mera productivitat de la seva carrera ha creat reptes a qui ,la resta dels cantants difícilment hi poden arribar.

El seu repertori, per exemple, abasta l’òpera i el Lied; les seves activitats van des del recital amb piano, els papers escènics i la classe magistral. Com a autor, els seus llibres discorren sobre Schubert i Wagner, però també Nietzsche o la seva pròpia autobiografia. Aquests textos, precisament, marquen un cop més la pauta a seguir per a futures generacions: la del cantant-erudit de premeditats i reconcentrats Lieder contraposat a la del cantant de traviates intuïtiu i golafre de macarrons i vi negre. Que Ian Bostridge tingui un doctorat per Cambridge i escrigui saberuts tractats sobre les bruixes medievals, s’ha d’atribuir indirectament a l’exemple de Fischer-Diskau.

Però no tothom és fan de Fischer Diskau. Per exemple, el 1972 Roland Barthes publica el seu assaig Le grain de la voix una breu i mordaç envestida en contra del cantant. Per a Barthes, el cèlebre baríton alemany representa els valors d’una cultura mitjana (mediocre, potser) en la qual les institucions (la crítica, l’ensenyament, les editorials, les discogràfiques, etc.) redueixen l’Art a uns pocs significats coneguts per endavant. Fischer-Diskau és, segons Barthes, un artista vocal sense defectes, perfecte tècnicament, però res en ell «sedueix» perquè les seves versions no tenen jouissance. Com a màxim, argumenta Barthes, Fischer-Diskau és un bon traductor d’emocions, encara que en realitat aquest és el seu problema: comunica, representa i expressa emocions, quan el veritable Art no pot reduir-se a un sistema d’emocions predeterminades.

Com a contrapartida, Barthes elogia Charles Panzéra (1896-1976), el baríton franco-suís, que no comet l’error d’«esgotar» el sentit d’un passatge musical i feliçment «s’escapa de la tirania del significat». Per a Barthes, la veu de Fisher-Diskau no té gra (grain) o sigui, materialitat, cos i dimensió física. En la seva veu hom no sent «la gola, la llengua, la glotis, les dents, les mucoses, el nas» i només es percep la respiració i els pulmons («un òrgan estúpid», segons Barthes). Panzéra contràriament s’alegra i es delecta en les consonants, diu Barthes, en la seva pròpia materialitat; les seves «erres» sense ser «camperoles» o «canadenques» són sonores pel pur goig fonètic. En resum, Panzéra es delecta en l’altiva fonètica i Fischer-Diskau es perd en la humil semàntica.

A Barthes almenys cal concedir-li una cosa: el seu punt de vista és original i suposa un sa contrapunt del que avui dia s’accepta com una bona interpretació vocal. Per començar, totes aquestes qualitats, en tot cas, serien només defectes per Barthes. Però la pitjor xacra, per a ell, és la seva voluntat d’expressar emocions. Fischer-Diskau, guiat generalment pel text, expressa un sentiment amb un canvi vocal, traduït generalment —encara que no sempre— en un matís dinàmic diferent (un forte, un piano, un crescendo o un accent). Aquesta correlació reduccionista és el que irrita Barthes, però va ser i continua sent la marca de Fischer-Diskau, un distintiu tan personal que fins i tot els seus defensors han arribat a admetre que es va convertir en un artifici excessiu. És, malgrat tot, el seu gran llegat, el motlle interpretatiu que han seguit les futures generacions de cantants i el que ara esperem d’una interpretació vocal: saber expressar emocions.

El vehicle òptim per expressar emocions és el Lied, la cançó alemanya amb un text poètic d’alta qualitat i acompanyament de piano. Fischer-Diskau a pesar d’haver interpretat centenars d’òperes no és conegut i admirat universalment com a belcantista (Rossini, Bellini, Donizetti, Verdi, etc.). El seu món és l’univers del Lied, el gènere inventat pràcticament per Franz Schubert. Fischer-Diskau durant la seva carrera va interpretar pràcticament totes les cançons de Schubert, especialment els grans cicles. Un cicle és una sèrie de cançons encadenades per un text (l’autor sol sempre ser el mateix per a totes les cançons) o en tot cas unificades per una mateixa idea o un tema.

El cicle més famós de tots és Winterreise (Viatge d’hivern). Amb una sola veu i un simple acompanyament de piano Schubert ens relata les cavil·lacions abstractes d’un caminant sobre l’amor, l’enyor, la soledat, la insatisfacció general sobre la vida, etc. Aquestes emocions, com dic, són molt abstractes, gairebé filosòfiques, però la música de Schubert és molt concreta: el piano imita l’aigua d’un riu, les passes del caminant trepitjant la neu, un corn que anuncia l’arribada del correu, i fins i tot un primitiu i camperol orgue de maneta.

Un altre cicle de Schubert ultrafamós és Der Erlkönig (El rei dels elfs) amb text de Goethe. En aquest Lied hi ha tres o possiblement quatre personatges. A més d’un narrador, hi ha un pare que protegeix el seu fill del misteriós i perillós Rei dels elfs; el Rei és un altre personatge; i es podria dir que fins i tot el cavall és un altre personatge. El repte per Fischer-Diskau és que ell tot solet ha de fer totes les veus (narrador, pare, fill, Rei, etc.). No cal dir que se’n surt airós del repte. Ara bé: perfeccionista com era, el baríton va gravar Der Erlkönig almenys set vegades, possiblement més, però jo ja he perdut el compte.