Representants i mànagers

Antoni Pizà

Generalment, tenim tendència a pensar que l’artista, sigui músic, pintor o literat, crea la seva obra del no-res, a partir d’un suposat «jo creatiu». Bé, aquesta és almanco, la idea romàntica del s. XIX. Modernament, hem vist que la creació ve d’un conjunt de circumstàncies, el context social, la formació cultural i una teringa més de factors, molt sovint insondables. ¿Podria ser que els mànagers de músics participin en la creació d’un artista, que siguin, com aquell que diu, co-creadors d’una obra?

El cas que més salta a la vista en la història musical del s. XX és el de Sol Hurok (1888-1974). Nascut a l’antic Imperi Rus (ara Ucraïna), Hurok va emigrar a NY de molt jovenet i començant de zero va arribar a ser possiblement el mànager més influent del s. XX. Els qui vulguin saber-ne més poden consultar la infal·lible Viquipèdia, però n’hi ha prou recordar que Hurok va ser l’artífex de les carreres del pianista Arthur Rubinstein, el guitarrista Andrés Segovia, la cantant Victoria de los Ángeles, Salvador Dalí (en projectes escenogràfics) i la inenarrable Carmen Amaya (suposadament nascuda a Felanitx, però ja sabem com fabulen els nadius d’aquell poble; Amaya probablement va néixer al desaparegut Somorrostro de Barcelona). A Amaya, Hurok la presentava com «volcànica», «explosiva», «apassionada» i un «Vesuvi humà». No hi ha dubte que la «felanitxera» era tot això, però Hurok va entendre que això era exactament el que el públic novaiorquès volia veure en ella i la va empènyer cap a aquest rol estereotipat de gitana indomable. Amaya, que era vivaratxa i no tenia un pèl de beneita i, a més a més, no era gens poma, s’hi va avenir i va fer-se rica (pràcticament rica, diria jo).

Victoria de los Ángeles, per una altra part, sempre va declarar que devia la seva carrera internacional a Hurok i el dia que el famós mànager va morir va ser el començament del final de la seva carrera nordamericana (la més lucrativa, clarament). ¿I què va veure Hurok en Victoria? La veu, lògicament, però ¿què més? Hi ha un detall que a vegades passa desapercebut a les biografies sobre la diva catalana i és que tocava «malament», segons ella mateixa deia, la guitarra. Un dia, Hurok la va sentir cantar acompanyant-se ella mateixa de la guitarra i a partir d’aquí va voler representar-la com a mànager. Quan Victoria cantava òpera, el seu repertori era l’habitual: Puccini (gran i incomparable enregistrament del 1956 de La bohème), Wagner (en el paper d’Elsa de Tanhäuser) i Carmen de Bizet (en el paper de la protagonista), entre moltes altres òperes. Ara, per mor de Hurok es va establir una petita, si bé molt significativa, tradició: quan Victoria cantava recitals de cançons, com a bis o propina, després de cantar Mompou, Rodrigo, Literes i Schubert, entrava al camerino una, dues o tres vegades i tornava a sortir per rebre el càlid aplaudiment del públic, posava, com és el costum, la mà sobre la tapa del piano i l’altra mà al pit, sobre cor, com si diguéssim, per agrair la generositat de la gran ovació. Finalment, tornava a entrar al camerino i, just seguit, tornava a sortir a l’escenari i aquesta vegada amb una guitarra a la mà. El públic callava sobtadament. Ella s’asseia, afinava la guitarra i seguidament cantava alguna cançó tradicional catalana o un arranjament de García Lorca de cançons populars andaluses. En dos minuts, el públic eufòric reaccionava amb un explosiu aplaudiment. Aquest xou, aquest estratagema, va ser invenció de Hurok. Aparentment, Victoria de los Ángeles sempre li va estar agraïda.

Un dels hereus de l’estil d’Hurok va ser Herbert Breslin (1924-2012), l’home «de la trompeta» com sempre deia Alicia de Larrocha, una de les seves clientes, referint-se al logotip de la seva agència que simbolitzava l’instrument de metall.  Breslin tenia, allò que solem dir en converses de bar, molta «mala llet», però els artistes que tenien la sort de ser representats per ell, el seu estil de businessman agressiu es traduïa en dòlars i més dòlars, gires arreu del món, concerts a les millors sales, contractes milionaris, etc. Jo el vaig tractar breument en els anys 90 del segle passat. Era maleducat, prepotent, arrogant, ufanós. Aleshores representava solament una persona, Alicia de Larrocha, s’acabava de barallar escandalosament amb el seu millor client, un tal Pavarotti, havia romput el contracte amb Domingo per desavinences sobre si el cantant havia d’enregistrar rancheras i boleros (que és el que volia fer Domingo) o s’havia de concentrar en el món de l’òpera i el recital en viu (el punt de vista de Breslin). També va representar breument el baríton de Ciutadella Joan Pons, però en aquells moments Breslin cobrava per representar un artista (no anava a comissió) i Pons, que va cantar al Met de NY prop de 25 anys, va fer els seus càlculs i va decidir que ja no el necessitava.

Sigui com sigui, quan faig un repàs d’alguns d’aquests mànagers veig clarament que els més grans, sens dubte, han marcat enormement l’art dels millors músics. Pens, ara, en possibles paral·lels en el món de la literatura. La prosa minimalista de Raymond Carver, diuen els experts, és producte de les detalladíssimes correccions del seu editor; i la prosa plana de Pla va millorar-se amb el seu corrector menorquí; Llorenç Villalonga és impensable sense l’ortografia meticulosa del professor Grimalt… Vull dir: la idea de l’artista genial que ho fa tot des de zero és un mite, ¿o no?