Joaquín Nin-Culmell (Berlin, 1908-Berkeley, 2004), les seves Tonadas i Mallorca

Antoni Pizà

L’eminent compositor Joaquín Nin-Culmell (germà d’Anaïs Nin, pornògrafa, escriptora incestuosa i autora d’uns famosos Diaris eròtics, tots dos fills de Joaquín Nin Castellanos, compositor i pianista d’orígens catalans i participant de l’esmentat incest) solia dir amb sarcasme que havia passat mitja vida sent el «fill» d’un pare escandalós i l’altre mitja part sent el «germà» d’una dona encara més provocadora. Els seus desgavells morals, emperò, l’havien sufocat perquè l’havien deixat sense identitat pròpia.

De vida cosmopolita, peripatètica i gairebé transhumant, va viure a Berlín, a on va néixer accidentalment,, Nova York, París, l’Havana, Barcelona, Berkeley i molts altres indrets i, en conseqüència, la seva importantíssima obra musical és un grandiós esforç per recompondre el mosaic de la seva identitat i recrear una individualitat clarament «espanyola». Així, apàtrida en essència, la creació musical va ser per a ell una forma de tenir una personalitat nacional i cultural única. Aquesta existència fragmentada —sense el simbolisme d’una casa pairal, una llengua o una cultura únicament pròpies— va marcar profundament la seva música. Mentre Anaïs va convertir la seva sexualitat i el seu diari en el centre de la seva identitat creativa, Nin-Culmell va trobar en la música espanyola el seu punt d’arrelament: el fil narratiu d’una vida feta de transicions constants.

Entre el 1956 i el 1961 va compondre (amb ecos numèrics dels quaranta-vuit preludis i fugues de J. S. Bach) altres tantes quaranta-vuit Tonadas, peces per a piano inspirades pel «folklore» hispànic. Són obres curtes, de dos o tres minuts de durada i de dificultat mitjana. El folklore, emperò, és una excusa, si es vol, per a la creació d’alta volada. De fet, en molts casos les melodies i ritmes originals no es poden identificar directament de tan mascarats com estan pel propi estil del compositor. Hi ha diversos enregistraments disponibles, però el de María Luisa Cantos és el més recomanable, entre altres coses perquè és una de les poques versions completa.

Una d’aquestes Tonadas és «Cavallets», conjunt de diverses melodies anònimes (Es Rotlo, Sa processó i Ses esses) i curiosament sense lletra, la funció de les quals és acompanyar el ball del mateix nom que fa les rondes a Felanitx per Sant Agustí i altres festes. Nin-Culmell just adapta Ses esses i com a ball que és, la dedica a Pilar López, la germana de l’Argentinita, gran coreògrafa d’El amor brujo de Manuel de Falla i de la pionera pel·lícula Duende y misterio del flamenco (1952) del director Edgar Neville. L’altre tema de Felanitx tractat per Nin-Culmell és «Vou-veri-vou», emotiva cançó de bressol escrita per Honorat Noguera amb lletra de l’escriptor Mateu Obrador. L’obra està dedicada a J. M. Thomàs.

Altres temes mallorquins de les Tonadas són dues «Mateixes», una dedicada a un tal Juan Soler, i una altra dedicada al compositor Jaume Mas Porcel. Mentre un «Copeo de Sineu» està dedicat al compositor Enrique Casal Chapí, el «Ball d’Artà» fa els honors al famós pianista portuguès Fernando Laires. Finalment, una «Canción de labrador (Baleares)» està dedicada al matrimoni Leonardo i Kate Olsschki, coneguts editors italians, erudits, traductors, escriptors i professors.

¿Com se li va ocórrer a Nin-Culmell fixar-se amb aquests temes populars de Mallorca? Es poden avançar un parell d’hipòtesis. Nin-Culmell va visitar Mallorca en diverses ocasions, sobretot entre 1930 i 1936, quan s’hi va instal·lar sa mare, la cantant cubana Rosa Culmell. Anys després, el compositor va ser jurat del Concurs Internacional de Piano Chopin, organitzat per Joventuts Musicals de Palma. Fent-nos enrere, de 1924 a 1932, va estudiar a París, coincidint durant uns anys a la classe de composició de Paul Dukas amb el compositor i director d’orquestra felanitxer Bartomeu Oliver. Tanmateix, a pesar de totes aquestes relacions amb Mallorca, en general, i Felanitx, especialment, i de dir ocasionalment que ell havia fet treball de camp per compilar la música original de les Tonadas, el compositor possiblement va utilitzar transcripcions recopilades a diverses antologies de folklore espanyol.

De fet, les primeres Tonadas, però no les basades en temes mallorquins, les va escriure quan era docent a Middlebury College (Vermont, EUA), en aquell moment una escola universitària que era refugi de molts intel·lectuals i artistes espanyols de l’exili republicà (les famílies Salinas, Lorca, Guillén, Cernuda, Madariaga, etc.). En principi havien de ser exemples musicals per a les classes de llengua i cultura espanyola que impartia l’escriptor i musicòleg Adolfo Salazar. Essent Nin-Culmell i Salazar tots dos professors allà, Salazar li va demanar si podia adaptar alguns temes espanyols per il·lustrar musicalment les seves classes de llengua i cultura. Nin-Culmell ho va fer i anys després ja n’havia escrit quaranta-vuit de Tonadas.

Aquesta relació del compositor amb el prestigiós Middlebury College, una pacífica arcàdia d’heure i gespa en una turbulenta època de feixismes i exterminis, els anys 30 i 40, fa fer que Nin-Culmell fos un cosmopolita per naturalesa, un defensor del «pensament dèbil» i adaptable, en el sentit de Gianni Vattimo, endreçant i retocant les tessel·les del seu ésser fragmentari en un fluix vital cohesiu. Nin-Culmell no just va ser un observador privilegiat del segle XX, sinó un participant molt actiu en els seus esdeveniments culturals. En prop de cent anys que va viure, va tractar a més dels exiliats republicans espanyols del Middlebury College, lluminàries com Falla, Turina, Debussy, Dukas, Stravinsky, Henry Miller, Antonin Artaud, Otto Rank, Lawrence Durrell i naturalment la seva inevitable germana, Anaïs. What a Wonderful Life!, com va cantar Louis Armstrong.