Alessandro Scarlatti, 300 anys del gran mestre del barroc italià i unes digressions sobre la veu humana

Antoni Pizà

Alessandro Scarlatti (1660-1725), de qui aquest passat mes d’octubre es va celebrar el tres-cents aniversari, va viure un temps quan l’entreteniment principal dels qui podien era anar a sentir cantar castrati assalariats de cardenals canalles i totpoderosos i reis i virreis moralment poc escrupolosos. Scarlatti també va treballar per a molts d’ells perquè ja se sap que totes les obres d’art sempre tenen una part sangonosa: les catedrals les van construir esclaus i els imperis colonials van sufragar museus i fastuosos teatres d’òpera.

 

Nascut a Sicília quan era part d’Espanya i format musicalment a Roma, va treballar sobretot a Nàpols, però a pesar d’aquest localisme italià, la seva influència es va deixar sentir —i encara se sent— arreu d’Europa: Handel va absorbir el seu estil (l’ària da capo, sobretot, que és quan el cantant repeteix el principi per acabar una cançó) i fins i tot Literes, compositor d’Artà, va imitar-lo, si és que es pot dir això, i va escriure dotzenes de cantates en el seu estil, sense haver-lo conegut mai i sense haver anat mai a Nàpols. Compositor prolífic amb escreix, entre les seves obres destaquen unes sis-centes cantates i més de cent òperes, a més de molta música sacra.

En les darreres dècades hi ha hagut un gran ressorgiment de la seva música impulsat sobretot pel moviment historicista d’interpretació amb instruments originals. Pot servir d’exemple de l’evolució interpretativa d’Alessandro Scarlatti una ària (o cançó) molt coneguda, «Caldo sangue». La primera interpretació (disponible a YouTube) que jo proposaria és la Renata Tebaldi, una de les grans veus de l’òpera del s. XX. A mitjan segle, Tebaldi va començar a incloure aquesta ària en els seus recitals amb piano. L’ària, d’una durada d’uns cinc minuts, es defensa perfectament per una veu magnífica i un senzill acompanyament de piano. Ara, quan Scarlatti va escriure aquesta ària aquest tipus de veu no existia (operístic, potent i amb perfecta afinació). Com cantaven aleshores? No se sap certament, però ningú cantava com Tebaldi perquè la veu de l’òpera, la tècnica vocal, va inventar-se a principis del s. XIX. Scarlatti feia segles que era mort. I naturalment el piano tampoc no existia. Escoltar «Caldo sangue» en versió de Tebaldi és una experiència molt estimulant, però no és històricament acurada.

Seguint a YouTube, també es pot escoltar la versió del 2005 de Cecilia Bartoli amb Les musiciens du Louvre dirigits per Marc Minkowski. La veu és distinta: Tebaldi és aguda i brillant, Bartoli és fosca, profunda, expressiva. Però la gran diferència és que en lloc del piano la veu està acompanyada d’un grup instrumental amb clavecí, violins, violes, tiorba, etc. Aquesta instrumentació continua sent una aproximació al que possiblement van sentir els cardenals i nobles en temps de Scarlatti, però no és anacrònica, almanco. Tots aquests instruments ja existien.

A la mateixa plataforma també hi trobarem la versió del famós contratenor francès Philippe Jaroussky. Un contratenor és un home que canta en un registre de veu normalment de dona, és a dir agut. Aquest efecte de veu aguda se sol aconseguir cantant amb veu de falset que és un registre vocal obtingut per la ressonància en la cavitat superior de l’aparell vocal, i no veu de pit obtingut per la cavitat interior d’aquest mateix aparell vocal. Durant el temps de Scarlatti, les veus agudes se solien interpretar amb castrati, és a dir nins que eren emasculats per evitar els canvis hormonals en la veu. ¿Quina és la millor versió, aleshores: Tebaldi (veu i instrumentació ambdues modernes); Bartoli (veu i instrumentació totes dues aproximades al temps de Scarlatti); Jaroussky (veu imitant la veu dels castrats)?

Darrerament, emperò, s’ha afegit un nou tipus de veu, el de sopranista. Un sopranista és un contratenor encara més agut. Un dels sopranistes més coneguts avui en dia és Bruno de Sá. Que jo sàpiga no ha enregistrat encara «Caldo sangue», però a YouTube hi ha una estremidora versió de l‘ària de Scarlatti «Mi rivedi, o selva ombrosa». Atenció al minut 3.05-3.18: els aguts són humans, però no ho pareixen! Bruno de Sá és un actiu militant pels drets LGBTI+. Un dels seus enregistraments més coneguts és Roma travestita (2022) dedicat a la prohibició de les dones de cantar en públic i el conseqüent travestisme: homes cantant papers de dones com a castrats, contratenors o sopranistes.

Un punt més: amb l’establiment dels drets de les persones transgèneres és lògic pensar que la veu musical s’amplia. Un cantant masculí que transiciona a dona, amb l’ajuda dels estrògens o hormones femenines, no acabarà per tenir una veu de dona sinó de trans. Igualment, una dona biològica que transiciona a home, i pren testosterona o hormones masculines, no acabarà per tenir una veu d’home, sinó una altra categoria de veu trans. Les categories tradicionals de veus (soprano, mezzo, tenor, baríton, etc.) sobtadament semblen obsoletes.

Finalment, per retornar a Scarlatti, el Centro Nacional de Difusión Musical amb seu a Madrid, però amb activitats arreu de tot l’estat celebra enguany el tres-cents aniversari de Scarlatti. La programació es pot consultar fàcilment a la web. Actuaran, entre altres: el dit Bruno de Sa, Eduardo López Banzo, Vespres d’Arnadí, Ensemble 1700, etc. Si anau a Madrid no vos ho perdeu. [Bellver, 6-XI-2025]