Museu sense murs

Fondation Cartier, Paris

Antoni Pizà

Andy Warhol, com se sap, va pronosticar entre moltes altres coses que arribaria el dia quan «tots els grans magatzems es convertiran en museus i tots els museus es convertiran en grans magatzems». Bé, la segona cosa, ja fa anys que és així: les botigues de regals i llibres, solen ocupar un lloc molt destacat en tots els museus, generalment a l’entrada, i la visita al museu no es pot considerar completa sense una estona per badocar els catàlegs d’art, les monografies sobre estètica o la secció de postaletes, llapis i plaguetes.

Que uns grans magatzems, indiscutibles temples del comerç ordinari, puguin arribar a ser un museu és, emperò, més rar. Vet aquí ara la nova Fondation Cartier de París que acaba d’inaugurar-se i que ocupa l’antic edifici haussmannià dels vells Grand Magasins du Louvre, un dels primers centres comercials del món. Zola en va tirar pestes d’aquest nou comercialisme, vulgar i estrident. A Au Bonheur des Dames (1883) el retratista del nou costum del shopping diu amb desdeny que passant del París dels tallers artesanals als grans magatzems hi sortim perdent perquè en aquests establiments s’hi sent «un ronflement d’ogre repu», i «le souffle furieux d’un ouragan». ¿Ogres i orangutans, les senyores que compren?

Jean Nouvel, el gran arquitecte que ja ha transformat els firmaments de Barcelona (Torre Glòries o Agbar), Abu Dhabi (Louvre), Doha (Museu Nacional de Qatar) i Kuala Lumpur (Le Nouvel KLCC), ara ha transfigurat aquells antics Grand Magasins du Louvre amb la institució cultural més rellevant de la reentré parisenca de la tardor del 2025. Sense el Centre Pompidou, que romandrà tancat per cinc anys, el Louvre víctima d’escandalosos robatoris, i la Fondation Louis Vuitton lluny del centre de París, la nova Fondation Cartier ha quedat com a la institució més important d’aquesta tardor, just amb la possible competència de la col·lecció museística a la Bourse de Commerce (col·lecció Pinault).

En tot cas, el que és revolucionari de la Cartier, no és l’edifici d’un arquitecte estrella, ni tan sols les sis-centes obres que actualment s’hi exhibeixen, sinó la voluntat de presentar una nova visió museística. Si el Louvre, el Prado, el Met de NY i tants altres museus són col·leccions enciclopèdiques amb habitacions dedicades a artistes, períodes, estils, nacionalitats i cultures i tantes altres categories, la Cartier inventa una nova museografia i presenta un museu sense murs, és a dir sense parets interiors ni conceptuals. És a dir, ni habitacions ni estances ni capses (els famosos white cubes de les avantguardes d’abans) que acumulen amb un grau de més o manco homogeneïtat conceptes historiogràfics, ni tampoc les categories museogràfiques (els murs conceptuals) amb la finalitat de substituir model enciclopèdic per un museu en flux. El museu enciclopèdic d’abans, hereu del cabinet de curiosités, era l’estoig dels objectes preciosos sense qüestionar les parets reals i conceptuals que contenien (la sala 1, sala 2, sala 3; etc.; el Renaixement, el Barroc, etc.; pintura, escultura, fotografia, instal·lació, etc.) en el museu en flux, desproveït de murs, cada comissari, cada artista pot inventar i reinventar l’estoig, el contenidor que conté les obres d’art.

Així, Jean Nouvel ha buidat les parets interiors dels antics Grand Magasins vuitcentistes i ha creat cinc plataformes que pugen i baixen creant un interior obert, adaptable, mal·leable i flexible per a cada exposició que s’hi instal·li. L’espai interior no té murs perquè teòricament no hi hauria d’haver murs conceptuals. Però, clarament, no és possible desprendre’s de totes les categories i conceptes. La mostra inaugural que es pot veure ara mateix i que, fent-se eco del passat de l’edifici com a centre comercial es titula Exposition Générale, presenta pintura (poca), instal·lació, escultura, art sonor i molts altres formats, però tot mesclat i fluid.

Amb l’erudit i subtil ull de Lucie de Saint-Blanquat, exquisida co-comissària de la mostra, vaig identificar artistes molt coneguts (Damien Hirst, Cai Guo-Qiang i Juan Muñoz), però sobretot molts altres no tan coneguts (als meus ulls) i que segurament ho haurien de ser més. Tots aquests artistes individuals treballen en diferents formats, no són exclusivament pintors o fotògrafs o escultors i per això necessiten un espai expositiu sense murs ni reals ni conceptuals. Els arquitectes Diller Scofidio + Renfro presenten obres d’art que no són edificis; Agnès Varda, David Lynch i Patti Smith mostren obres que no són ni films ni cançons. També hi ha alguns clàssics de l’experimentació i la ruptura de murs conceptuals com Bill Viola i Matthew Barney. I ara, naturalment, ja no s’estranya ningú que l’il·lustrador Moebius, mestre dels còmics, exposi al costat de Joan Mitchell, degana de l’expressionisme abstracte. El 1939, el crític Clement Greenberg se’n feia creus de la fissura entre l’art high i el low, T. S. Eliot i una cançoneta de Broadway, Braque i una coberta de revista il·lustrada. Ara ja no és així: high & low comparteixen museus i galeries.

Sense anomenar ni una sola vegada els termes multiculturalisme, diversitat, equitat, inclusió, i postcolonialisme, jo diria que per a no sermonejar, a la Cartier hi ha una gran diversitat cultural, nacional i de gènere. L’art de les Amèriques del centre i del sud, especialment aquell fet pels pobles indígenes es mostra al costat de l’art d’Àfrica i Àsia. Materials com els tèxtils, la pólvora i el cabell conviuen amb la usual fusta, ferro i pedra. Tant quan s’expressen els artistes com si són els comissaris i conservadors hi ha una càrrega conceptual molt forta. Hi ha ecos i petjades de Paul Virilio, Arjun Appadurai, Stefan Zweig i la seva «col·lecció invisible» just per posar alguns exemples. André Malraux i el seu «museu imaginari» no estarien fora de lloc a la Fondation Cartier. [Bellver, Diario de Mallorca, 04-XII-2025]

Exposition Générale

Fondation Cartier pour l’art contemporain

2 Place du Palais-Royal, Paris