Edgar Morin (1921-1926), advocat del pensament complex

Antoni Pizà

Edgar Morin, el filòsof, sociòleg i incansable intel·lectual francès que va dedicar més d’un segle de vida a repensar com entenem el món, va morir fa unes setmanes a 105 anys. Amb la seva mort desapareix un dels últims grans pensadors del segle XX, un home que va resistir el confinament intel·lectual i, en canvi, va abraçar el que ell va anomenar famosament la pensée complexe―el pensament complex. La seva obra, que abasta disciplines i formats, va desafiar generacions a anar més enllà de la simplificació i a afrontar les contradiccions, incerteses i interdependències que defineixen l’existència humana.

Nascut el 1921 com Edgar Nahoum a París en una família d’origen jueu mediterrani, Morin encarnava la hibridació cultural que més tard defensaria com a principi filosòfic. Tanmateix, el seu viatge intel·lectual va desafiar les fronteres convencionals des del principi. Descaradament autodidacta, es va negar a limitar-se a l’especialització acadèmica. Va escriure llibres, va dirigir pel·lícules, va fer conferències i va participar en el debat públic amb igual rigor i vigor. La seva obra inclou la sociologia, l’antropologia, la filosofia i el comentari polític, alhora que abraça la divulgació i l’autobiografia. Des dels seus primers escrits fins a la seva monumental La Méthode, Morin insistia que la realitat no es pot reduir a parts aïllades i s’ha d’entendre com un sistema de relacions entrellaçades.

La seva vida política era tan complexa com el seu pensament. De jove, Morin va donar suport a la República Espanyola i es va unir a la Resistència Francesa durant la Segona Guerra Mundial, una experiència que va marcar el seu compromís de tota la vida amb la democràcia. Després de la guerra, es va unir breument al Partit Comunista, només per trencar-hi per la desil·lusió envers l’estalinisme. Al llarg de les dècades, es va mantenir políticament compromès, però intel·lectualment independent, criticant l’autoritarisme mentre defensava els valors democràtics.

En anys posteriors, les seves posicions, de vegades, van provocar controvèrsia. Va expressar simpatia per certes perspectives geopolítiques controvertides, incloent-hi opinions sobre el paper de Rússia a Crimea (excusant l’ocupació russa del territori ucraïnès), alhora que va parlar amb contundència sobre el conflicte Israel-Palestina. Com a intel·lectual jueu, Morin no va dubtar a fer preguntes difícils, qüestionant com era possible que un estat nascut del sofriment històric pogués infligir patiment als palestins. Les seves reflexions sobre Gaza i el Pròxim Orient van generar debat, però també reflectien el seu compromís perdurable amb la complexitat moral més que amb la certesa ideològica.

L’obra sociològica de Morin sovint explora fenòmens que altres anteriorment havien descartat com a trivials o irracionals. El seu estudi La rumeur d’Orléans (1969) investiga les denúncies que al·lotes joves, a provadors de botigues jueves d’Orléans, eren segrestades i sexualment esclavitzades. Morin revela la història com una conspiració infundada alimentada per un antisemitisme latent i l’ansietat social. En lloc de simplement desmentir el rumor, analitza com aquestes narratives emergeixen, es difonen i reforcen els prejudicis, anticipant les preocupacions actuals sobre les fake news, la desinformació i les teories de la conspiració.

Igualment perspicaces han estat els seus estudis sobre la cultura. Morin va examinar els moviments juvenils, la música popular i les tendències de moda, inclòs el fenomen «yé-yé» dels anys seixanta que ell va identificar de forma pionera, reconeixent-los com a expressions de transformacions socials més profundes. Molt abans que es convertís en el corrent general, Morin va destacar el paper dels joves ―i especialment de les dones― en la configuració del canvi cultural i social. Va veure en la cultura juvenil no una rebel·lió superficial, sinó una força evolutiva d’agència i creativitat que redefinia normes i identitats.

Tot i estar profundament arrelat en la vida intel·lectual francesa, la influència de Morin ha estat global, especialment a Amèrica Llatina, on les seves idees sobre complexitat i educació han trobat un terreny fèrtil. Allà, la seva tasca ha inspirat la reforma educativa i la recerca interdisciplinària. En canvi, la seva recepció als Estats Units va ser des d’un principi relativament limitada, eclipsada per tendències acadèmiques dominants com la deconstrucció, la psicoanàlisi i les escoles estructuralistes o postestructuralistes relacionades amb figures com Jacques Lacan, Jacques Derrida, Michel Foucault i Pierre Bourdieu. Morin es va mantenir apartat d’aquestes capelletes intel·lectuals, recelant de qualsevol perspectiva que pogués esdevenir dogmàtica.

En català, s’han traduït algunes obres seves com: Pensar Europa (1987); Els meus dimonis (1994); Cultura i barbàrie d’Europa (2006); On va el món? Cap a l’abisme? (2007); El camí de l’esperança (amb Stéphane Hessel, 2012); Despertem! (2022); i Lliçons de la història (2025). Le Méthode, la seva opus magnum, està únicament traduïda al castellà, entre molts altres llibres seus.

Al llarg de la seva llarga carrera, Morin va tornar a una idea central: que els problemes del món no es poden resoldre amb un pensament fragmentat per disciplines acadèmiques. El canvi climàtic, el conflicte polític, la identitat cultural i la transformació tecnològica requereixen un enfocament que reconegui la interdependència i abraci la incertesa. El seu «pensament complex» no és només un concepte abstracte, sinó una crida ètica: resistir la simplificació, mantenir unides les contradiccions i mantenir-se obert al diàleg.

Edgar Morin ha deixat un vast corpus d’obra i un llegat intel·lectual que ens desafia més que no ens consola. En una època sovint impulsada per la polarització i el reduccionisme, ell va insistir en la matisació, l’ambigüitat, la incertesa i la connexió. Morin, afortunadament, ha estat un pensador que es nega a triar entre disciplines, entre acció i reflexió, o entre crítica i esperança.