Callas abans de Callas

La peripatètica vida d’Elvira de Hidalgo, professora de Maria Callas

Antoni Pizà

El centenari de Maria Callas (1923-1977) és l’ocasió perfecta per recordar una altra gran cantant que per les peripatètiques vicissituds de la seva vida ha acabat sent poc coneguda.  Efectivament, Elvira de Hidalgo (Valderrobres, Terol 1891 – Milà, 1980), és recordada avui en dia sobretot per haver estat la principal professora de Maria Callas.  Ara bé, Hidalgo també va ser una cantant de molt de prestigi.  Aragonesa de naixement, va anar de molt joveneta a estudiar a Barcelona, ciutat a on la seva família regentava l’anomenat “estanc dels cantants”, un establiment que era exactament això:  un estanc que incongruentment i contra tota lògica moderna venia tabac als cantants del Liceu (res en el món de l’òpera és racional, tot s’ha de dir).  Un mecenes, ben aviat va descobrir la seva prodigiosa veu i la va convidar a anar-se’n a Milà amb ell, una altra incongruència des d’un punt de vista modern perquè la petita Elvira tenia escassament setze anys.  A Milà va estudiar amb Melchiorre Vidal, un català italianitzat qui aleshores era considerat el més important professor del bel canto, l’estil d’òpera italiana enfocada en la producció d’un so vocal perfecte, fi, ben articulat i que se sol relacionar amb compositors com Rossini, Donizzetti i Bellini.

Molt aviat Hidalgo va debutar professionalment al Teatro di San Carlo de Nàpols amb el paper de Rosina d’Il barbiere di Siviglia de Rossini.  A partir d’aquí començaria una carrera fulgurant i durant pràcticament trenta anys viatjaria arreu del món cantant pràcticament a tots els escenaris operístics de prestigi:  el Met de Nova York, el Covent Garden de Londres, La Scala de Milà, el Colón de Buenos Aires i un llarg etcètera.  A més de la Rosina, el paper protagonista del Barbiere, Hidalgo va profunditzar en el bel canto amb òperes com I puritani i La sonnambula (Bellini), Don Pasquale (Donizetti), i el repertori francès com Roméo et Juliette (Gounod) i Dinorah (Meyerbeer).  A aquestes òperes, Hidalgo hi va afegir sarsueles i cançons espanyoles, cantades sempre amb un típic ventall espanyol:  “Malagueña”, “Clavelitos”, “La Paloma” (cantada en grec!), etc.  Hidalgo, per cert, va ser una pionera de la gravació sonora i ja el 1907 va gravar Il Barbieri a Milà.  Ara mateix es conserven unes quaranta gravacions d’Hidalgo i, per tant, es pot apreciar el seu art vocal a pesar de les imperfeccions dels enregistraments.  Aquestes gravacions, en tot cas, permeten apreciar una veu de soprano de coloratura, com se la sol qualificar, una veu que permet executar moltes notes agudes i ràpides amb molts ornaments, notes extres, i fins i tot petits passatges improvisats.

La immensa activitat com a cantant i viatgera va desgastar la veu d’Hidalgo i a partir dels anys trenta es va dedicar a la pedagogia, primer a Ankara i posteriorment a Atenes i finalment a Milà.  A Atenes va tenir com a alumne Maria Callas i amb ella va tenir l’oportunitat de transmetre els seus coneixements del bel canto a una deixebla de talent impressionant que no els tudaria.  Durant tota la seva carrera, Callas va reconèixer que tot el que sabia de tècnica vocal ho havia après de la seva mestra espanyola.  El gran ensenyament d’Hidalgo, segons Callas va explicar en diverses ocasions, va ser aprendre a utilitzar la “veu de pit” i com passar d’aquest registre a la “veu de cap”.  Ara:  entre els pedagogs de la tècnica vocal la definició de “pit” o “cap” no és exacte i hi ha un cert marge entre totes dues veus, però en general se sol entendre que la veu de pit és el registre més greu i la veu de cap és el registre més agut.  La tècnica d’Hidalgo, segons Maria Callas, era passar d’un registre greu a l’alt sense brusquedat o sotracs, fer-ho de forma elegant i arribar a dominar els aguts amb un perfecte control dels atacs.

A part de la tècnica vocal, la relació entre aquestes dues dones extraordinàries va anar molt més enllà, arribant a tenir un vincle de mare i filla.  Per començar, totes dues van patir l’experiència de l’emigració.  Callas va néixer a NY, però es considerava grega i posteriorment viatgera, internacional, cosmopolita i peripatètica.  Hidalgo, la mateixa història:  nascuda a un poblet d’Aragó, va viure més de setanta anys fora d’Espanya; era de pertot sense ser d’enlloc.  A més, totes dues van ser nines prodigis que van conèixer l’èxit a una edat molt jove.  I totes dues van patir la soledat, el desamor, la traïció de les relacions humanes, i totes les tragèdies que la vida et pot donar.  Tota aquesta experiència vital la van traduir en immortals interpretacions en què ja no és el so, la coloratura, el bel canto el que compta, sinó la traducció en música de la seva tragèdia personal.

I tant una com l’altra, efectivament,  van tenir finals fatídics, tràgics.  Callas, ai Déu, va morir molt jove.  Hidalgo va arribar a vella, però la van enterrar indignament a una fosa comuna al cementiri de Milà.  El 2020 l’Ajuntament de Valderrobres va exhumar les seves restes i les va traslladar al poble, a on també hi ha un museu dedicat a la seva memòria.  Al mateix temps, la seva vida i la seva peripatètica existència han estat motiu d’un documental emès fa poc per RTVE i un excel·lent llibre monogràfic Elvira de Hidalgo: De prima donna a maestra de Maria Callas (Fórcola, 2021) de Juan Villalba Sebastián.  El llegat de Callas està salvat, no hi ha por; el llegat d’Hidalgo està en vies de salvació. [Bellver 23-XI-2023]

Elvira de Hidalgo i Maria Callas