Classes particulars:  Monges i pedagogues de la música

Antoni Pizà

Les solíem anomenar classes particulars.  Eren pràcticament sempre impartides per dones, moltes de les quals, especialment a Mallorca, solien ser monges.  La dedicació de les religioses a l’ensenyament de la música és el focus del magnífic estudi Religioses, beguines i beates músiques del musicòleg, pianista i pedagog Joan Ciria i Maimó.  Segons queda clar en aquest documentadíssim estudi, aquestes professores van ser realment moltes fins al punt que, de fet, pràcticament tots els qui hem nascut en el s. XX a Mallorca i que, d’una forma o una altra, hem tingut contacte amb la música, hem passat per les seves mans i pels seus convents amb patis amb enormes fassers i covetes de Lourdes.  Els hi estam en deute.

La música ha estat tradicionalment un espai femení.  Al quadre de Vermeer La lliçó de música (així com a d’altres de Renoir, Manet i Matisse), les classes particulars reflecteixen una convenció social (la “bona educació”), però també un món de llibertat, un espai on la dona casada o, igualment, la nina virginal pot entrar en contacte íntim amb un professor o professora, que en altres contexts seria sospitós.  Abans del #MeToo, el professor li podia tocar la mà, s’hi podia acostar i fregar-li el colze.  Ja en el tractat El cortesà de Baldassare Castiglione s’estableix que tota persona que aspiri a una bona educació ha de tenir formació musical.  L’escriptor italià pensava, sobretot, en homes (cortesans), però van ser les dones (cortesanes) qui van aplicar el precepte rigorosament.  Una dona sense solfa, sense saber tocar el piano, no seria, així, apta per al matrimoni.  I vet aquí aquesta relació de professores que de forma silenciosa i silenciada han estat part de la fibra que ha estructurat la societat mallorquina durant més de dos-cents anys.

Als anys setanta del segle passat, jo també vaig rebre classes particulars amb una d’aquestes monges pedagogues que Ciria esmenta, Sor Catalina Rotger (Sóller 1894-Felanitx 1990).  Sor Catalina impartia solfeig, teoria i piano durant tot l’any escolar i pel juny o setembre t’acompanyava a examinar a Ciutat com a alumne “lliure”.  Quan els exàmens eren a La Misericòrdia, abans d’entrar a l’examen ―un esdeveniment que imposava i, de fet, terroritzava tots els alumnes― anàvem a resar tres avemaries a La Sang o una Salve a la Beata Catalina Tomàs del Convent de Santa Magdalena.  En una ocasió sor Catalina ens va menar a resar i després a examinar-nos, però una bona partida d’alumnes varen suspendre, cosa que em va fer pensar molt en l’eficàcia de l’oració per a les coses pràctiques de la vida.

Les classes eren al primer pis del Convent de la Caritat de Felanitx i si, quan arribaves, un altre alumne ocupava el piano per rebre la seva lliçó, Sor Catalina et feia esperar a la sala anterior i et recomanava que “teclejassis” la taula movent els dits com si fos un piano per anar escalfant les articulacions i com a exercici de preparació.  Per cert, que ella assegurava que, quan es va inventar la màquina d’escriure, van contractar pianistes com a mecanògrafs perquè ja tenien aquella tècnica de teclat i podien moure els dits àgilment.

A les seves classes, utilitzàvem els llibres horrorosos de la Sociedad Didáctico-Musical i per aprendre teoria musical, per exemple, havíem de memoritzar les definicions de la terminologia.  Aleshores, havíem de repetir de cor les frases que ella seleccionava i marcava a mà amb llapis i amb aquests signes < >.  Així, havies d’aprendre de cor, <Un intervalo es la distancia entre dos sonidos>; o <Compàs es la división del tiempo en partes iguales>, etc.

A finals dels anys setanta, el conservatori va exigir en el seu pla d’estudis que els alumnes de piano havien de tocar una obra del s. XX.  Fins en aquell moment la nostra dieta musical era exclusivament de Bach, Beethoven i Mozart, per la part artística i els mètodes Köhler, Hannon, Clementi, Czerni i altres per la part purament tècnica.  Així, la majoria de nosaltres vam començar a estudiar les idiosincràtiques peces de la col·lecció Mikrokosmos del comositor Béla Bartók.  La música “moderna” a Sor Catalina no li agradava massa i deia:  “Na [sic] Béla Bartók no té es fraseig d’en Bach”.  Aquesta confusió de gènere, a vegades, l’estenia als alumnes.  M’explicaré:  Sor Catalina no va acceptar fins molt tard alumnes de sexe masculí.  Joan Ciria, al seu estudi, ens recorda que no va ser fins al 1943 que va acceptar el primer al·lot com a deixeble.  I és que, per començar, els alumnes no eren “alumnes” sinó “deixebles” de ressonàncies bíbliques i, vivint ella en un ambient conventual femení, quan tractava el conjunt d’alumnes, el feminitzava i deia:  “ses meves deixebles…”, “au, nines, que encara no heu après ses escales menors…”.  En el grup hi havia nins i nines, però ella ens tractava de nines a tots i a totes.  En aquest sentit, Sor Catalina, podríem dir, era proto-feminista.  A més, als temibles professors i professores del conservatori, tant si eren homes (minoria) com si eren dones (majoria), ella sempre s’hi referia com a “aquelles senyores de Palma…”, a vegades afegint:  “ja ho sabeu, nines, aquestes senyores de Palma són molt estrictes, i hem de quedar bé als exàmens de juny…”.

Anècdotes a part, el llibre de Ciria recupera per a la memòria col·lectiva la impagable tasca d’aquestes monges pedagogues.  Li ho hem d’agrair. [Bellver 13-VII-2023]

Joan Ciria i Maimó

Religioses, beguines i beates músiques nascudes a Mallorca entre els anys 1700 i 1925

Felanitx:  Ajuntament / Regidoria d’Igualtat/ Felanitx per la Igualtat, 2023