Antoni Pizà

En principi, no hi ha res bo o dolent en ser un “late bloomer”, una vocació tardana.  Cervantes no va publicar el seu famós llibre fins a gairebé la seixantena i Giuseppe Tomasi di Lampedusa no va novel·lar els nobles decadents de Sicília fins a una edat madura i fins després d’haver viscut molt (el mateix es podria dir de Llorenç Villalonga).  El fenomen del “late bloomers,” emperò, no es dona exclusivament en la literatura:  la destil·lació dels colors i les formes que mostra el Cézanne adult no serien possibles en la pinzellada juvenil i grollera d’altres pintors; i al malhumorat Anton Bruckner la inspiració per escriure simfonies (lentes i feixugues masses sonores) no li va arribar fins ben tard a la vida.  Es pot especular sobre per què alguns artistes troben la seva veu prematurament i com altres no la troben fins més tard.  Qui sap si es falta de confiança en els talents propis o per mor de les ocupacions prosaiques de la vida (anar a canviar l’oli del cotxe o fer la declaració de la renda) que no deixen temps per a l’art.  I també, amb lògica inversa, es pot conjecturar per què Arthur Rimbaud i Gioachino Rossini, entre tants d’altres, van decidir callar i tancar el raig de la creativitat per continuar vivint tres o quatre dècades més relativament eixuts de fantasia.  No traurem mai res en net de tot això, però el misteri dels “late bloomers” no deixa de ser intrigant.

Aquesta reflexió ve a tomb mentre llegesc Tres relats de Miquel À Bennasar (Felanitx, 1961), escriptor que no s’havia donat a conèixer fins ara, entrat en la seva seixantena.  Se sol dir que la prosa, contràriament a la poesia, necessita temps, maduresa i ofici d’escriure però també de viure, que és allò que solem dir experiència.  I tots aquests trets són ben presents en aquestes tres narracions que l’autor presenta en la seva primera obra publicada.

Els relats tenen tots tres un jo narratiu, una primera persona, que els dona coherència, però és un jo no confessional.  Aquí no hi ha autoficció ni autobiografia explícita.  Com el narrador “immortal” de Jorge L. Borges o el “jueu” de Patrick Modiano, el jo és un i molts de personatges a la vegada.  El que uneix la majoria d’aquests “jos” és que si bé tots es presenten en moltes reencarnacions ―un enginyer deshumanitzat i mecanitzat d’una empresa, un escriptor novell que pondera la vida a la ciutat i al camp, un jove treballador d’un museu― tots viuen angoixats i humiliats per estructures superiors que, per a ells, són incomprensibles.  Si Borges és el referent possiblement més clar pel to irreal o imaginari dels arguments de Bennassar, Kafka i les pors existencials dels seus personatges alimenten la psicologia turmentada de les figures que l’autor dibuixa.  “No estic pres ―diu un dels personatges―. ‘Som’ pres”.  I és que aquest personatge, quan és lliure se sent empresonat, però quan les forces socials burocràtiques inexorables i rigoroses finalment l’empresonen s’hi acaba avesant.  “¿Per què no es fa mai de dia?” llegim empatitzant amb l’angoixa del narrador insomne. No sorprèn, aleshores, que alguns mots freqüents en aquests texts siguin “podridura”, “merda”, “sentor”, “ferum de soll”, “obagor”, “bellesa pútrida”.  Realment, no sorprèn gens.

Per a bé i per a mal (depèn dels gusts dels lectors), en cap d’aquests relats hi ha un temps real o que es pugui identificar.  Ni hi ha màquines de fax o mòbils que, respectivament, situïn l’acció als anys vuitanta del s. XX o a principis del s. XXI.  En la darrera narració de l’aplec, el jove desorientat que treballa a un museu parla de vinils (i tots els personatges de Bennassar estan desorientats permanentment i viuen dins l’absoluta perplexitat) i que jo pugui dir és l’única fita temporal (els anys vuitanta del s. XX?) que jo he pogut identificar en les gairebé dues-centes pàgines del recull. Però si no hi ha referents temporals, tampoc hi ha cronologia explícita.  Els esdeveniments es llegeixen un després de l’altre, però això no vol dir que hagin succeït en aquest ordre. És com contemplar un retaule policromat del renaixement que representa simultàniament el miracle d’un sant, unes vaques que pasturen i abeuren prop d’un riu a la distància i una escena de la Florència dels Mèdici amb arcades lleugeres davall les quals els mercaders i menestrals feinegen i les omplen de vida secular, alegre, totalment aliena al miracle.

La prosa de Bennassar, exigent i detallista, no és en aparença trencadora de tradicions i convencions narratives.  Però esment:  com els seus personatges que baix la pretensió de normalitat revelen la complexitat de tota existència, aquests texts en realitat capgiren les convencions narratives més corrents:  qui narra, quan i a on passa tot allò, qui o què causa o té per conseqüència tal o qual cosa.  El lector, tanmateix, a diferència dels personatges de Bennassar que viuen en un estat de confusió de per vida, no queda desorientat mai per la falta de fites narratives.  Al contrari: com en un quadre de Tanguy o Magritte, entra a palpentes en un món oníric que acaba sent més real que la realitat gràcies a l’esplendor i, sobretot, a la maduresa de la prosa de l’autor.  Just un “late bloomer”, creieu-me, podria superar aquest repte. [Bellver, 29-II-2024]

Tres relats

Miquel À. Bennassar

(Palma:  Edicions Talaiots, 2023)