Les contradiccions de la Novena simfonia de Beethoven en el seu 200 aniversari

Antoni Pizà

Des d’un cert punt de vista la Novena simfonia de Beethoven, amb el seu grandiós final conegut com a “Oda a l’alegria”, és un dels cims més alt de la humanitat, una obra musical que representa el bo i millor del potencial creatiu de les persones, una expressió artística a on bellesa, proesa tècnica i pensament filosòfic s’uneixen per expressar esperança i optimisme, no debades el famós vers de Schiller musicat per Beethoven, cantat per un cor de més de cent persones i acompanyant per una orquestra sencera, potser uns altres cent músics, amb abundància de percussió, diu ple d’optimisme:  “Totes les persones seran germans”.

Ara fa exactament dos-cents anys (el 7 de maig del 1824), la Novena simfonia de Beethoven es va estrenar a un teatre de Viena.  El compositor, d’una cinquantena d’anys i busques, era un “vell” malsofert i patia de mil problemes de salut, però sobretot era sord com una tàpia.  Havia començat a compondre aquesta colossal simfonia, poc més o menys, un any abans de l’estrena, i sembla que amb intens frenesí creatiu la va acabar just en nou mesos.  Devia pressentir la mort que vindria uns tres anys més tard.  ¿Com va poder una persona sorda compondre una obra tan monumental amb una orquestra sencera, un cor gegantí i solistes vocals?  ¿Com una persona que no hi sentia va poder crear la simfonia més llarga fins en aquell moment de la història de la música (uns setanta-cinc minuts)?  Quan aquella primera interpretació de la Novena va acabar, segons les cròniques, uns dos mil quatre-cents espectadors, van esclatar amb un aplaudiment tan enorme com la simfonia, però el compositor, sord com era, ni se’n va témer fins que un dels músics li va dir que es giràs per “veure”, ja que no podia sentir, aquell efusiu aplaudiment.

Des d’aquell moment històric, la Novena simfonia ha esdevingut una de les obres orquestral més interpretades arreu del món.  Amb aquesta obra Beethoven transforma el gènere de la simfonia.  Primer hi afegeix un cor (les simfonies, fins en aquell moment, eren obres purament instrumentals); després la prolonga fins a superar molt més d’una hora de durada (abans de la Novena, les simfonies eren molt més curtes, entre vint i quaranta minuts i aquesta s’enreda pràcticament el doble de temps).  Hi ha moments, en l’obra d’una enorme complexitat amb contrapunts que repten l’oient a desxifrar si la textura musical és així com sona o si els músics van drogats i han confós un concert clàssic amb un orgiàstic “rave” tecno.  Però aquests moments de dificultat pels intèrprets i pels oients venen combinat amb passatges d’una senzillesa que desarma, són melodies que qualsevol persona pot cantar, fins i tot els més negats per a la música.  Just amb una vegada de sentir l’“Oda a l’alegria” qualsevol inepte la pot cantussejar.  Les coses així com són.  Això en si ja és un miracle.

A les democràcies occidentals l’“Oda” s’ha convertit en un símbol de la llibertat que aquest sistema polític, en el millor dels casos, pot oferir.  Quan el mur de Berlín va ser enderrocat es va interpretar la Novena i poc després es va convertir en l’himne de la Unió Europea.  La UNESCO també la va declarar patrimoni de la humanitat.  Al Japó la primera vegada que es va sentir aquesta obra va ser en la interpretació dels presoners de guerra alemanys de la Primera Guerra Mundial; ara el director Yutaka Sado l’interpreta cada any a un estadi amb un cor de deu mil cantaires que paguen uns mil euros per cantar la “germanor” de Beethoven.  I el 1989, durant les manifestacions i subseqüent massacre a la plaça Tian’anmen, es va agafar la Novena com a bandera de la llibertat.  I a la República Democràtica del Congo, una de les poques orquestres simfòniques estables d’Àfrica l’assaja i la interpreta com a divisa no just de “germanor”, sinó també d’estabilitat, continuïtat i ordre.  ¿I no he dit encara que a l’Orquestra Sinfônica Heliópolis (inspirada pel “Sistema” de Veneçuela), a la favela més gran del món a São Paulo, utilitzen la Novena per a millorar la vida dels joves marginats?

Posats a ser justs, emperò, no tothom s’avé amb aquesta visió positiva i optimista sobre la Novena.  L’obra s’ha tocat tant, ha estat sucada tantes vegades i en contexts tan distints i fins i tot contradictoris que ha esdevingut erma d’expressió i, sobretot, molt ingènua amb tot aquell eslògan sobre la suposada “germanor” entre tots els humans.  Per a molts de pensadors, especialment el provocador i brillant filòsof Slavoj Žižek i el musicòleg Esteban Buch, l’”Oda a l’alegria”, amb allò de la “germanor”, s’ha arribat a trivialitzar i banalitzar enormement aquesta música.  I, creieu-me, no tot és culpa de la versió rock de Miguel Ríos.

És motiu de perplexitat, per exemple, que l’”Oda” sigui mal·leable i adaptable a qualsevol sistema polític.  Així, es va tocar sovint durant el nazisme, fins i tot el dia de l’aniversari del Führer i posteriorment (i contradictòriament) quan es va suïcidar.  Però si l’”Oda” agradava als nazis, els rabiosos soviètics i Mao Zedong també la van adaptar.  A la desapareguda Rhodèsia, quan encara tenia en vigència l’apartheid, la va declarar himne nacional, mentre que el terrorista d’extrema esquerra Abimael Guzmán del Sendero Luminoso també la va declarar la seva música preferida.  I qui no recorda Alex, el protagonista psicòpata de la Taronja mecànica, que adora la Novena, però acaba odiant tota la música de Beethoven després d’una teràpia per curar la seva revulsiva violència?  Aquestes contradiccions, el fet que tant la dreta com l’esquerra s’identifiquin amb una “melodia estúpida i infantil” (com diu un personatge del film Amor immortal) apunten al fet que possiblement el geni de la Novena sigui la seva versatilitat que fa que tan humanistes, demòcrates, comunistes i feixistes l’adaptin per als seus fins.  La Novena agrada a tothom, vaja.