(¿Quins són els millors llibres del s. XXI?)

Antoni Pizà

Fa uns mesos, a mitjan estiu, el New York Times va publicar una llista dels cent llibres més importants del s. XXI. Tu i jo, lector, sempre hem mantingut un sa escepticisme sobre aquestes llistes.  Ara bé, crec que aquests rànquings són com les prediccions de l’horòscop:  molts de nosaltres no hi creim, però això  o vol dir que no les vulguem llegir.

Consultant-la, vaig veure que coneixia molts de títols, però que no els havia llegit―mea culpa.  Hi havia també noms d’autors que m’eren desconeguts, però molts d’altres que, gusts personals a part, eren marques sòlides en el món de les lletres com Jonathan Franzen i W. G. Sebald.  El més curiós d’aquesta llista, emperò, és que durant pràcticament una setmana va ser l’article més llegit del Times, per damunt la informació sobre les guerres de Gaza, Ucraïna i Sudan.  ¿Com podria ser mai?  La lectura de literatura, se sol dir, passa una profunda crisi, no hi ha dubte, però pel que sembla encara hi ha un gran sector de la societat que “aspira” a llegir i, per això, en lloc de llegir llibres consulten una llista dels llibres que tothom hauria d’haver llegit.

Si la llista de cent títols del Times intimida, es pot consultar la llista dels dotze (ah!, ara anam:  dotze!) millors llibres de la literatura mundial, la qual ve avalada per l’Enciclopèdia Britànica. Don Quixot i Anna Karennina són dos dels títols inclosos. (Ambdues llistes, per cert, la del Times i la de la Britànica, es poden trobar fàcilment en línia).  Vista la relativitat de totes les llistes, en tot cas, vaig animar-me a confeccionar la meva pròpia classificació, afer difícil, realment, perquè l’oferta és immensa i incommensurable.  ¿Quins llibres hi inclouries tu, lector, en aquesta possible llista? ¿I quins llibres crec jo que han estat importants en els darrers vint-i-cinc anys? ¿Quins llibres m’han causat més plaer? ¿Què és més important que un llibre ens hagi donat bons moments de lectura o que sigui intel·lectualment fonamental?

Aquesta darrera pregunta (elegir entre el gust personal i un volum que realment hagi contribuït a un canvi radical de pensament) és molt rellevant. Vet aquí el cas de Judith Butler, la pensadora nord-americana i pionera dels estudis queer (qüestions LGBTIQ+) que a partir del seu El género en disputa:  El feminismo y la subversión de la identidad (Paidós, 2023) ha canviat el paradigma de tot el que pensam sobre gènere, orientació sexual i feminisme. El 1999 Butler va guanyar un premi per la seva “mala prosa assagística” (“bad writing”), però a pesar d’aquestes credencials negatives, els seus escrits en els darrers vint anys han canviat la visió que els humanistes tenen sobre l’essència del gènere. Cap dels seus llibres és fàcil de llegir, però a pesar de la seva prosa envitricollada, tumultuosa i hermètica no hi ha dubte que Butler hauria d’entrar en qualsevol llista de lectures obligatòries.  Un must, vaja.

Partint en part de les intuïcions de Butler, Paul B. Preciado i l’assaig que el va fer famós, Testo yonqui. Sexo, drogas y biopolítica (Anagrama, 2020) du la idea de la fluïdesa de gènere i orientació sexual al límit.  No hi ha bio-homes ni bio-dones; l’aplicació de testoterona pot fer-nos passar d’una categoria a una altra; l’orientació sexual també ha de ser fluida, ¿per què definir-se quan hi ha tantes possibilitats fora del patriarcat heterosexual? La idea de la fluïdesa de gènere i d’orientació sexual, a més a més, es pot aplicar a totes les activitats de la vida.  Per exemple, Preciado va néixer a Burgos, però renega de la seva identitat burgalesa, espanyola, catalana o francesa.  No vol adherir-se a una llengua, per tant, ni a l’espanyol de la seva infantesa, ni al català de la seva joventut, ni a l’anglès dels seus estudis, ni al francès que l’ha fet famós.

Les qüestions de gènere, crec, han marcat la tònica de la filosofia i el pensament en les primeres dècades del s. XXI, però hi ha altres àrees d’estudi de gran importància naturalment. Vet aquí Donna Haraway i el seu Manifesto cíborg (Kaotica Libros 2020) assaig que qüestiona no ja la distinció entre el concepte de bio-mascle i bio-femella, sinó que amplia l’acció de difuminar de fronteres identitàries entre els humans, els animals i les màquines. Si els humans tenen drets i els animals, en certes condicions, també en tenen, ¿per què no estendre els drets a les màquines?  Haraway va escriure el seu “manifest” abans del desenvolupament de la IA, ChatGPT i les veus robòtiques que ara contesten el telèfon. Just per això, les seves idees mereixen ser considerades. Per cert, el popularíssim Yuval Noah Harari acaba de publicar Nexus: Una breve historia de las redes de información desde la Edad de Piedra hasta la IA (Debate, 2024) un al·legat contra l’automatització de totes les tasques “humanes” a través de la IA.

Els excessos del postcapitalisme també han estat comentats per pensadors com Byung-Chul Han i el seu assaig La sociedad del cansancio (Herder, 2017) a on articula la idea que, en les societats postindustrials, les “esclavituds” són autoimposades:  el desig de rendiment professional i d’adquisició d’estatus social imposa una autoexigència que és psicològicament inassolible. Anna L. Tsing, per una altra banda, a La seta del fin del mundo (Capitán Swing, 2021) estudia les estratègies de supervivència de certs grups social com els pastors de cabres yis (una ètnia de la Xina) quan el capitalisme ja ho ha destruït pràcticament tot. Aquest mateix postcapitalisme ha forçat milers de persones al moviment migratori.  ¿Que no és d’això precisament del que xerren tots els discursos polítics? Manthia Diawara és un dels pensadors que ha reflexionat lúcidament sobre el paper d’Àfrica fora d’Àfrica, a més de la seva important aportació a la descolonització dels museus i el món de l’art en general, és especialment rellevant el seu brillant Bamako-Paris New York (Présence Africaine, 2007).  Per ara, que jo sàpiga no ha estat traduït per aquestes contrades. [Bellver, 19-IX-2024]