Antoni Pizà

N’hi ha que han volgut veure en El Federal, la darrera novel·la de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) sobre l’alçament en contra del govern central un 6 d’octubre de 1869, una al·lusió a un altre dia d’octubre del 2017 quan el Govern de Catalunya va celebrar la seva consulta independentista.  Efectivament, els participants en l’alçament del 1869 també van fracassar, alguns van ser empresonats i condemnats; i hi va haver així mateix alguns exiliats i amnistiats. Però a part d’això ―i no és poc―  aquí s’acaben les correspondències.  Certament, no és difícil veure alguns paral·lelismes entre els dos alçaments sobretot per un sentiment d’eureka, una certa alegria de veure que les coses generalment no surten del no-res, que sempre hi ha precedents i, si els cercam, en la història, hi sol haver fils narratius continus més o menys, però això és tot.

El Federal conta en clau de ficció uns fets que pels historiadors són prou coneguts, si bé no tant pel públic general.  El 1869, Pere Caimó (1819-1878), batle de Sant Feliu de Guíxols i diputat a Madrid va protagonitzar un alçament contra la monarquia espanyola.  Uns tres mil ciutadans es van alçar i van ser immediatament aplacats per les forces del govern central.  Aquest episodi, que es coneix com a El Foc de la Bisbal, ambicionava crear una república federalista, inspirada en part pels EUA i que idealment havia d’incorporar polítiques que ara diríem progressistes, com és ara el sindicalisme, l’obrerisme, el feminisme, el sufragisme, el postcolonialisme, l’anti-esclavisme, el secularisme i tants i tants d’altres “ismes” a favor de la justícia social i la democràcia.

Per contar aquesta història, Alzamora se serveix de tres personatges centrals.  Pere Caimó, polític revolucionari i idealista, que fracassa una vegada i una altra, però que no s’escaliva mai i hi torna, amb la seva dona, igualment idealista i culta, Isabel Batalla (llegeix Thoreau en anglès i Chateubriand, crec que també en l’original francès). Un tercer personatge és Isabel Vilà, anomenada “Cinc Hores” per la seva posició en contra de l’explotació infantil.  Revolucionària d’orígens humils ―al contrari del matrimoni Caimó que eren rics indians― quan coneix Isabel Batalla no se torba molt a explicar-li que ella escriu el seu nom amb bé baixa, Isavel, perquè ja hi ha massa normes a la vida i afegeix:  “A les fàbriques, les dones fan jornades tan llargues com els homes i guanyen la meitat que ells, en el millor dels casos.  Els infants les fan de vuit o deu hores, també per un sou de misèria”.  I d’aquí, Cinc Hores.

Aquests personatges centrals, tots ells inequívocament idealistes, tenen un contrapunt en el brigadier Romualdo Crespo, opressor dels catalans, però amb anterioritat, quan estava destacat a Cuba, torturador d’esclaus negres als qui “obligava a cavar una rasa llarga i fonda. Eren les fosses per a ells i els seus companys:  una vegada els havien llançat dins els cobrien amb fulles de cotoner i brutícia de sotabosc i els calaven foc”.  I també hi ha el cruel carceller de Caimó anomenat “Judes” per les seva duresa.  Sense caure en situacions maniquees, en El Federal hi ha bons (Caimó, les Isabels, etc.) i dolents (Crespo, Judes i també un bisbe maquinador i amant del brandi).

Alzamora organitza el seu relat en catorze capítols que funcionen com set pieces (escenes o quadres) amb certa independència, però que son narrades per diferents veus.  A més d’un narrador omniscient que dona unitat a tota la novel·la, se senten les veus de Pere, les dues Isabels i altres personatges (com en Crespo). La novel·la comença i acaba amb unes frases gairebé idèntiques (“…us puc dir d’en Pere Caimó…”) recurs que desestabilitza momentàniament el fil narratiu i la certesa de qui parla o narra la història.  Però, a part d’això, Alzamora elabora un relat molt tradicional, que no s’enfila ni amb jocs formals ni experimentalismes.  El seu registre lingüístic, jo diria, vol passar desapercebut (a no ser que sigui per la seva perfecció en l’expressió directa de situacions) i l’autor opta per un llenguatge neutre molt estàndard que tant pot haver estat escrit a la Bisbal com a Llucmajor. 

A pesar que El Federal, no és, per tant, sobre l’1 d’octubre del 2017, és inevitable no pensar en els paral·lelismes entre els dos octubres.  Efectivament, el llibre d’Alzamora toca temes molt vigents com l’encaix de Catalunya i Espanya, si les províncies franquistes, el federalisme o l’independentisme ajuden a millorar la vida dels catalans, o si Espanya ha de ser una monarquia o una república, o fins i tot si en una societat postmoderna basada en la informació ens hem oblidat de les reivindicacions obreristes que fa cent anys eren el focus de les lluites socials i ara han quedat soterrades en les demandes identitàries.  Caimó, sempre amb seny i equanimitat, al final del llibre li diu al ferotge Crespo: “Vós sou un assassí i un lladre (…), vós sabeu que heu perdut, governador.” La frase és solemne, però que els dolents acabin perdent sona més a justícia poètica que a realitat.  No estic segur que els Crespos hagin perdut si tenim en compte els avanços en el moment present del populisme i tantes altres ideologies i polítiques d’extrema dreta.  En tot cas, els idealismes de tot color que dibuixa Alzamora en aquesta novel·la són molt d’agrair, encara que just sigui com a recordatori. [Bellver, 05-IX-2024]

Sebastià Alzamora

El Federal

Barcelona:  Proa, 2024

20.50