Antoni Pizà

Durant trenta-tres anys, l’escriptor José Carlos Llop va passar els estius a una casa del Port de Valldemossa, però per algunes circumstàncies que no s’acaben d’explicar ell i la seva família la van perdre, un esdeveniment que motiva en l’escriptor una allau de records.  La literatura, ja se sap, és memòria, evocació i reminiscència perquè encara que el filtre del temps impregna totes les vivències, les colora de tons elegíacs, agredolços i malenconiosos, també els dona sentit.  Llop, emperò, evita la nostàlgia i accepta la pèrdua amb agraïment, que és com dir que s’enfoca en la sort i el privilegi que va ser haver viscut en aquesta casa i no els possibles efectes negatius de ja no tenir-la.

Va ser en aquesta casa que va formar la seva família.  Eren dues persones, diu, i van acabar sent quatre.  I també va ser en aquesta casa que va començar a escriure professionalment, amb vista a publicar i ser llegit.  Dins la casa, que per la descripció que l’autor en fa, és modesta, però totalment encisadora, va establir una habitació per escriure, massa freda a l’hivern i excessivament calorosa a partir del migdia a l’estiu.  El sancta sanctorum de l’escriptor era monacal, minimalista i molt mallorquí:  parets de calç, una taula i una cadira que m’imagín incòmoda.  Aquí escriurà Llop algunes de les seves obres més conegudes.  L’austeritat, emperò, no mancada de bellesa, va propiciar la seva obra.

L’experiència de la casa s’estableix en aquest breu llibre (no arriba a 120 pàgines) a través de tres grans temes: la literatura i per extensió la cultura, la natura i l’espiritualitat.  S’evoca amb freqüència, per exemple, els germans Durrell, expats a Corfú adaptats també a l’austeritat de la vida illenca, com també s’anomena en diferents ocasions Patrick Leigh Fermor, escriptor, soldat i viatger anglès que amb la seva dona Joan va establir-se a Grècia integrant-se (si bé amb els lògics privilegis de ser expat) en un cert ascetisme mediterrani.  A les illes del Mediterrani no hi solia haver ni calefacció ni A/C; es menjaven les coses de la terra; i anar a pescar no era un esport, sinó un a manera de guanyar-se la vida.  Si bé l’Arxiduc Lluís Salvador, Robert Graves i altres ments preclares que van viure i entendre Mallorca i la rigorosa frugalitat mediterrània, són evocats en diverses ocasions, un dels mèrits que jo li veig a aquest llibre és que si els estrangers il·lustrats van donar la seva versió com a expats que eren, Llop ofereix la seva versió, la d’un mallorquí.  En el llibre formiguegen moltes altres referències al món de la literatura:  Eco, Kavafis, Rilke, Goethe, Dylan Thomas i Calvino, evocat en el títol del llibre, entre molts altres.  (L’autor, per cert, té un canet que nom Blixen, supòs que en honor a l’escriptora danesa).  La música també té un paper pronunciat com a una font d’estímul artístic.  Llop anomena Bach, Rachmaninov, i la sonata de Beethoven Hammerklavier tocada pel gran pianista Sokolov.

Però a més d’aquestes referències a la cultura, sembla que el que més motiva l’escriptor és el contacte amb la naturalesa.  El Port de Valldemossa durant els anys que ell hi va estiuejar era encara un recés de pau, lluny del turisme de masses, i crec que, en certa manera, continua mantenint un cert aïllament de l’horda consumista i turística.  Llop es recrea amb gran delit explicant com va a pescar amb els seus fills i com fer confitura de codony, la indisciplina de les tapereres que no aferren si les sembres, però que creixen als llocs més insospitats; si fa neu i les branques dels arbres s’esqueixen pel pes dels flocs.  I també, en una ocasió, hi ha un gran incendi forestal amb hidroavions que descarreguen poals gegants d’aigua; i un cap de fibló que amenaça destrosses i danys d’episodi d’ira bíblica.  Les excursions a l’Ermita de la Trinitat i les converses amb l’Ermità Biel, savi herborista, coneixedor dels secrets naturals de pocions i ungüents, i també del tràgicament desaparegut Ermità Benet, uneixen impacte de la natura amb les forces de l’espiritualitat, sempre present en aquest i altres escrits seus.

Llop desplega una prosa rica i molt elaborada i, si bé utilitza un jo narratiu clarament autobiogràfic, el llibre se situa molt lluny de la moda de l’autoficció, sempre prosaica i plana, per la seva elaboració de la memòria, el seu lirisme i el seu poder evocador.  És curiós que la seva prosa és molt poètica i, en canvi, un poema seu que s’integra al final del llibre és gairebé narratiu.  Des del meu punt de vista, la inestabilitat genèrica del llibre ―prosa amb tendència al lirisme, però poesia narrativa― és un mèrit.  De fet, que un llibre de prosa integri tres poemes relativament llargs (un d’E. Bishop; un altre de Billy Collins; i un altre de Llop) ja dona una bona indicació que Llop aprofita i fins i tot explota el fet que les fronteres dels gèneres literaris són generalment arbitràries i molta innovació en el camp literari precisament ve d’aquesta hibridació.  Per una altra part, és una virtut del llibre la inestabilitat genèrica que es crea entre l’evocació lliure de records certament verídics, però amb una elaboració literària tenyida pel temps.  ¿Es tracta de ficció o és no-ficció ornamentada? ¿I fins a quin punt?  Si una mañana de verano, un viajero es pot entendre com a part d’una trilogia memorialística formada per Solcisticio (2013), llibre que evoca els estius de la infància de l’autor a unes instal·lacions militars de Betlem i La ciudad sumergida (2017) sobre els records de l’autor sobre Palma.  En conjunt es tracta d’un llenç memorialístic que no té molts paral·lels en espanyol i pràcticament cap a Mallorca i que, per tant, s’ho paga de llegir-lo. [Bellver, 18-VII-2024]

José Carlos Llop

Alfaguara, 2024

17€