La vigència de Chopin

Antoni Pizà

Quan fa uns mesos es va descobrir un nou vals de Chopin a una biblioteca de NY, la notícia va circular enormement. En el s. XXI (el segle d’Instagram, les perilloses falsedats de la IA i els governs populistes que elles creen), un minut de música escrit fa pràcticament dos-cents anys, possiblement un humil esborrany, que no és, per tant, ni una obra acabada, té més rellevància que les bajanades dels influencers. O això és el que jo voldria creure. D’alguna manera, però, Chopin és un compositor molt actual. La seva vigència és inqüestionable.

El XVI Festival Pianino 2025, organitzat per la Cel.la de Fréderic Chopin i George Sand de la Cartoixa de Valldemossa també celebra, com és d’esperar, el llegat musical de Chopin. Enguany va començar el mes de febrer i acabarà a l’octubre. Al final s’hauran ofert vuit concerts i hauran actuat Javier Hombría i el DaBraccio Quartet, Dmitry Ablogin, Eliane Reyes (amb una conferència de Piotr Myslakowski), Roy Howat (amb conferència de Jean-Jacques Eigeldinger), Chun Lam U (premiat al concurs Maria Canals de Barcelona), Xiaolu Zang (primer premi al mateix concurs), Naruhiko Kawaguchi i Aldona Bartnik, cantant que interpretarà una selecció de les generalment desconegudes cançons de Chopin. Amb la direcció de Gabriel Quetglas i la seva família, la Cel.la de Fréderic Chopin i George Sand ha esdevingut un think tank de chopeniniana.

Fa poc, vaig assistir al concert i conferència de l’eminent pianista escocès Roy Howat i del musicòleg suís Jean-Jacques Eigeldinger, una de les autoritats mundials sobre Chopin. Fa més de cinquanta anys Eigeldinger va publicar un llibre extraordinari (Chopin vist pels seus alumnes) i de llavors ençà no s’ha deixat de reeditar i traduir a totes, com aquell que diu, les llengües del món. Eigeldinger és un freqüent convidat a les activitats de la Cel.la de Fréderic Chopin i George Sand; crec que ja ha vingut a Valldemossa cinc vegades. Com que s’expressa en francès, els organitzadors imprimeixen les seves conferències en l’original francès i una traducció a l’espanyol.

Fa uns anys, la Cel.la va publicar en francès i castellà una impressionant monografia seva sobre els Preludis de Chopin. Aquest mateix estudi ara l’ha traduït a l’anglès Roy Howat. El llibre a part de fer una detallada anàlisi dels famosos preludis, inclou uns annexes documentals de gran interès. Hi ha facsímils dels manuscrits autògrafs de les obres a tot color i de gran qualitat, cosa que facilita la lectura de les notes del mestre polonès; reproduccions dels dibuixos que Maurice Sand, el fill de l’escriptora, va fer a Valldemossa; reproduccions dels comptes de Basili Canut, el banquer de Sand; i facsímils també de molta qualitat d’alguns manuscrits de Sand que fan referència a Valldemossa, Mallorca i el seu famós «invàlid». Tot plegat, un tresor de chopeniniana pels seus incondicionals devots.

A l’acte que jo vaig assistir, Roy Howat va tocar un piano Pleyel de 1851, possiblement similar als que hi havia a París a l’època de Chopin. Aquest instrument va ser adquirit per la Cel.la fa uns anys. Fabricat a París, va acabar a Madrid en mans d’un editor musical, finint la seva primera vida a una casa senyorial de Còrdova d’on els propietaris de la Cel.la el van comprar, restaurar i preparar per a la seva segona vida i ser utilitzat per a alguns dels concerts del Festival Pianino. Roy Howat és un gran pianista que s’ha creat un gran prestigi mundial com a especialista de Debussy i del piano impressionista. Ara bé, tocant aquest Pleyel de 1851 va demostrar que és un mestre en qualsevol repertori i en qualsevol classe d’instrument.

El piano modern és bàsicament una invenció d’uns constructors industrialistes germano-americans, els Steinway. Com a màquina, el piano Steinway és la perfecció suma. L’arpa es fabrica amb un aliatge de metalls insuperable que subjecta les cordes de tal forma que no canvien mai. Els pianos Steinway també van homogeneïtzar l’afinació amb el «temperament igual». Bé, tot això per dir que un Pleyel del s. XIX, com el de la Cel·la no és una màquina industrial perfecta. El seu so, per començar és més feble, molt més suau i íntim. Les melodies que generalment toca la mà dreta són poc brillants, però per contra sonen més humanes. Roy Howat, per exemple, va excel·lir en la seva interpretació de l’Scherzo op. 39, obra que milers d’estudiants martellegen sense pietat com si fos un tambor. El Pleyel no permet aquesta violència perquè rebentaria de per tot (cordes, caixa, perns). En mans de Howat tots els matisos hi eren presents gràcies a la delicada construcció de l’instrument. Sovint vaig tenir la sensació que escoltava aquesta obra per primera vegada.

Escoltar Chopin en el piano de la Cel·la és una experiència única que requereix esforç. És com aprendre a menjar sense sal o beure el cafè sense sucre. És una altra cosa. Hem d’agrair als organitzadors del Festival Pianino que per a alguns dels seus concerts utilitzin aquest piano, perquè les peces de Chopin que coneixíem de tota la vida sonen molt distintes. I també hem d’agrair als pianistes (que en general prefereixen un piano més brillant i potent i amb un tacte que respongui a la perfecció als seus dits) que reconsiderin les seves interpretacions d’aquestes obres ultra conegudes. Tots diuen el mateix: no és fàcil fer sonar aquest piano, però quan li troben el punt, és una delícia.

Cel.la de Fréderic Chopin i George Sand

Cartoixa de Valldemossa

XVI Festival Internacional Pianino 2025

Febrer-octubre 2025

[email protected]