Maria de Pablo Larraín a Netflix

Antoni Pizà

Des de fa dècades, el gran debat sobre Maria Callas ha estat si l’estil supera la substància, si la soprano més famosa del s. XX a més de ser una celebrity era un producte de la moda. No hi ha dubte que no hi ha cap nom en el món de la música clàssica que superi la fama d’aquesta soprano, fins i tot ara, dècades després de la seva mort. Desgraciadament, va tenir una carrera curtíssima i, per tant, la gent que la va sentir cantar en viu van ser molt pocs i ara, segurament, ja són tots morts. En conseqüència, gairebé tot el que s’identifica com a seu, ens ha arribat a través d’imatges, fotos, pel·lícules i, naturalment, enregistraments discogràfics.

A pesar d’aquesta distància, d’aquest coneixement de segona mà, tots sentim que la coneixem a la perfecció. Sabem detalls de la seva vida personal plena d’amors i desamors; la seva por escènica i el terror a perdre la veu; la seva primera joventut a NY, filla d’immigrants que viuen a barris a on la gent sempre crida, veïnadeja i estén la roba als balcons; la nina «lletja» i grassoneta que, amb el temps, es transforma en una impressionant bellesa reconeguda arreu del món i esdevé La Divina, la prima donna assoluta. Reconeixem el pentinat voluminós i ondulat; l’arc de les seves celles primitives i mediterrànies; el nas grec, bíblic, semita; però també els vestits de Dior, YSL i sobretot Madame Biki, modista que la va obligar a aprimar-se fins que la pell se li va adherir irremeiablement als ossos; ah, i aquelles les ulleres de miop distreta, desorientada, de mides enormes i de pasta transparent i que just es posava en privat, naturalment, perquè sobre l’escenari sovint ensopegava amb l’utillatge. El mite de Maria Callas supera qualsevol expectativa i cada generació hi veu alguna cosa, fins i tot fa trenta anys, el geeks de Silicon Valley van utilitzar una foto seva per a una campanya publicitària d’ordinadors d’última línia Apple.

El darrer episodi en la llegenda de la soprano és el film Maria de Pablo Larraín que fa poc es va estrenar a Netflix i a algunes (molt poques) sales de projecció. Maria ésla tercera part d’una trilogia fílmica del director xilè. La primera va ser Jackie (2016) sobre la viuda de Kennedy i la segona va ser Spencer (2021) sobre la fallida princesa Diana. Cap d’aquestes pel·lícules són bones, al meu entendre, si bé Jackie és millor que Spencer. Maria, per una altra part, és un altre retrat d’una dona glamurosa en extrem, però també un ésser humà feble, vulnerable i possiblement narcisista.

El film narra els darrers dies de la diva al seu elegantíssim pis de París. La serveixen com en temps de reis i reines una cuinera obedient i un majordom uniformat i amb galons. La soprano és addicta als sedatius i el seu lacai els hi ha d’amagar. Amb freqüència Maria li fa moure el piano de coa de l’habitació de la dreta a l’esquerra i posteriorment de l’esquerra a la dreta, per invariablement canviar d’opinió i tornar a l’habitació original. El majordom, obedient i perplex, empeny el piano aquí i allà. A la prima donna assoluta se li ha de permetre tot, perquè ella pateix, sap que ja no té la veu que tenia i que possiblement no podrà actuar mai més. Recorda la seva primera joventut a NY i els èxits a La Scala, el Met… tots els teatres importants del món. I recorda Onassis, com la va seduir i posteriorment abandonar per Jackie K. que seria Jackie O. Quina humiliació!

El film divaga sobre tots els tòpics imaginables que ja sabíem, però no se centra en cap sentiment memorable. El que salva la pel·lícula és Angelina Jolie en el paper de Maria. Segons s’ha dit, AJ va voler capficar-se totalment en el paper. Durant set mesos va agafar classes de cant i va aprendre mitja dotzena d’àries per interpretar-les directament en el film. Al final, gràcies a la màgia de la tecnologia, el que el públic sent és una síntesi de la veu de AJ i Callas, però l’efecte visual i sonor és excel·lent. Ara bé, Maria té molt poca música si pensam que és una peli sobre una soprano. El tema musical principal que se sent en diferents versions és el famós i emotiu «Ave Maria» de l’Otello de Verdi. És una pregària potent i corprenedora; jo encara hi crec en les tres avemaries i tot el que sigui relatiu a la fe dels nostres pares, si bé més pel seu poder com a mantra secular que cap altra cosa més. Larraín, emperò abusa d’aquesta espiritualitat i la melodia queda desproveïda de la seva puixança original. Se senten també fragments de Puccini («O mio babbino caro») i una visió onírica o imaginada provocada pels sedatius de la cantant-drogoaddicta, del cor a bocca chiusa (bellíssim!) de Madama Butterfly, a més d’algunes escenes de Bellini i Donizetti.

Quan es va presentar el film al Festival de Venècia, fa uns mesos, AJ va dir (i posteriorment ho ha repetit a totes les rodes de premsa) que espera satisfer les expectatives dels aficionats a l’òpera. Desgraciadament, no crec que aquesta pel·lícula pugui satisfer ningú perquè seguint l’estigma que va perseguir Callas, el film és tot estil sense gens de substància i Callas, l’autèntica Callas, a més d’estil i glamur, en tenia molta, molta i densa substància. La pel·lícula, en resum, no afegeix res al que ja sabíem de Callas. [Bellver, I-2025]