Ramon Rosselló, el modern

Antoni Pizà

Ramon Rosselló, el prolífic i irrepetible historiador i amic que acaba de morir, em va contar en una ocasió que va tenir una discussió forta amb un erudit local que per insultar-lo li havia enflocat: «És que tu, Ramon, encara vius al s. XIII!» La frase era a una al·lusió als estudis que Ramon havia publicat sobre el segle de la croada catalana, però la intenció vertadera era dir-li que no vivia al dia, que no tenia consciència de les realitats del s. XX i XXI. Però aquest Ramon del s. XIII, medievalista i medieval i, per tant, retrògrad, no era el Ramon que jo vaig conèixer durant més de cinquanta anys. Ramon sempre em va demostrar que vivia el present més absolut i que sovint tenia una intuïció agudíssima per destriar el futur.

Em guanyava de vint anys i durant la primera part de la meva vida lògicament jo el veia com una persona gran i en molts aspectes un mentor. Ca seva de Portocolom, als anys setanta, quan jo vaig començar a freqüentar-lo, era un cau d’intel·lectuals i artistes de Mallorca, sobretot, però també de Catalunya, com els incipients (aleshores) escriptors Bernat Nadal, Damià Huguet, Blai Bonet, Miquel À. Riera, el pare Gabriel Llompart, Francesc Riera, Miquel Barceló (el Dr. De Bellaterra, com deia Ramon), el pintor Barceló i un llarg etc. La majoria d’aquests companys compartien una defensa de la llengua catalana i la democràcia incipient. Ramón a vegades deia que alguns d’aquells intel·lectuals eren beatots miops perquè també s’havia de defensar la llibertat sexual i altres aspectes de la modernitat. Jo, molt més jove que la majoria dels seus convidats, presenciava discussions –totalment esotèriques, a la meva oïda– sobre si la futura bandera de les Balears havia de tenir una franja blava o just les quatre barres, però també vaig poder apreciar per primera vegades altres aspectes de la modernitat. Ramon tenia, per exemple, una enorme col·lecció d’elapés no just de les obres canòniques del repertori clàssic (de Monteverdi a Boulez) sinó també del i el pop-rock i el jazz. Hi havia als seus prestatges, conseqüentment,  uns sorprenents, als meus ulls, vinils de John Coltrane, Dave Brubeck, Miles Davis i Art Tatum, entre molts altres.

Per acompanyar aquesta banda sonora en aquells moments rompedora, Ramon no sé com havia aconseguit una subscripció a la revista Salut les copains i seguia els truculents historials de totes les lluminàries de la moda ié-ié francesa i angloamericana. En un dels elapés de The Doors ell havia inscrit a la contracoberta en bolígraf blau, possiblement Bic, el nom dels propietaris d’aquell disc i deia: R. R. / B. C., beatniks. A tota aquesta imatge ié-ié, beatnik i moderna l’acompanyava una flamant i obligatòria Vespa (¿o era una Lambretta?) amb la qual s’escapava de les rutines del poble per anar a Gomila o Cala d’Or. I també hi havia unes suposades orgies a Puigpunyent (eren, al cap i a la fi, els anys setanta), que jo no vaig acabar mai de creure i a on suposadament va prendre un àcid. Segons ell explicava, d’aleshores ençà, havia tingut malsons i visions de processons, litúrgies estranyes i calvaris. Fa poc, per cert, va rebre una telefonada oferint-li servei d’internet ADSL. «Nooo –va dir ell– als anys setanta vaig prendre un LSD i encara patesc els efectes!!».

El seminari, efectivament, li va deixar molts efectes, alguns traumàtics (la consciència de l’homofòbia) i altres importants per a la seva formació (el llatí). I ell va canalitzar part d’aquests traumes amb un humor mordaç, sovint cruel, que provocava moments d’intensa hilaritat. Essencialment, la major part del seu humor bevia del món gai i de l’anticlericalisme. Així, combinant aquestes dues llavors, ell anomenava els primers bars gais de Gomila, Cases Santes (allà on suposadament va viure la Verge Maria i va engendrar Jesús). Tenia, no cal dir-ho, un talent excepcional per a l’insult i la invectiva sovint innocent, innòcua i sempre a la cara de la víctima. Un amic de tota la vida que va tenir la mala sort de tenir per nom Bover, li va posar Madame Bovary. El tal Bover és mort fa anys, però molta gent encara es refereix a ell com a Madame Bovary, o senzillament Madame. Un altre amic que va tenir una llibreria dedicada a un l’il·lustrat espanyol era Sor Jovellanos.  Un altre amic que tenia la mala sort de nòmer Bernat, ell li deia na Bernadette Soubirous (una beata o santa francesa). Per alguna raó que no he acabat d’entendre mai, aquest Bernat també rebia el nom ocasionalment de Sor Drusiana, una obscura monja de temps antics, segons vaig arribar a aclarir. Tota la tradició catòlica que ell havia assimilat al seminari, ara, ja secularitzat, la subvertia en humor, improperis i vituperis. En alguna ocasió (molt poques francament), l’insult no al·ludia als ritus catòlics. Per exemple, un bibliotecari pompós i cerimoniós del poble de Nules (Castelló) va ser batiat com a la Baronessa de Nules. L’èxit dels seus insults va quedar demostrat quan tots els afectats van acabar incorporant aquests noms a la seva identitat.

Val a dir que en una ocasió un amic meu li va posar un nom a Ramon que també va prosperar en petits cercles. El meu amic trobava que Ramon tenia un aspecte modest, vestit sempre amb camises blanques i calçons grisos o negres. Era tímid, si no et coneixia, i xerrava poc. Durant anys el seu cotxe va ser un Seat 800 gris obscur, que era com el 600, però de quatre portes; posteriorment va comprar un Panda. Aquests vehicles eren comuns entre els eclesiàstics. Així, segons el meu amic, Ramon era com un capellà i li va posar de malnom, es Capellà. Li ho vaig dir i ell va respondre: «M’agrada, m’agrada, m’agrada». Havia acceptat que definitivament no es podia desprendre del que l’havia marcat més en la seva vida, el seminari. [Bellver, IX-2025]