Benet Casablancas: La música d’un europeu

Antoni Pizà

Entrar en la música de Benet Casablancas és accedir a cinc-cents anys d’història de la cultura europea. La seva obra, amb invariable constància, al·ludeix, recicla, elabora, glossa i comenta allò que, per simplificar, anomenaré el cànon: el repertori establert de la música —clarament: vet aquí les referències al Op. 130 de Beethoven—, però també el cànon literari i el de les arts plàstiques. Els qui com jo, alguns dies ens aixequem amb el peu del pessimisme sobretot pel que fa a les humanitats, no cal que patim. En mans de Casablancas, la tradició humanística d’Europa està en òptimes mans. Vet aquí referències a Picasso i Shakespeare; Rothko i Foix; Klee i Turner, Cervantes, Pessoa, Nooteboom i, geogràficament ja més prop d’ell Alfons Borrell, Joan-Ramon Bach i la Patum de Berga.

No just són els noms i obres dels creadors el que inspiren Casablancas. En la seva producció hi trobem una gran òpera i concerti amb solistes, però de forma paral·lela, contumaç, persistent, diria jo, s’identifiquen títols i subtítols com epigrames, haikus, aforismes i fulls de dietari. Tot aquest univers referencial —Europa!— es desplega en un llenguatge musical que s’arrela, com en altres col·legues generacionals, en el llenguatge musical posterior a la Segona Escola de Viena, no debades Casablancas va estudiar amb Friedrich Cerha, compositor que entre altres molts mèrits va completar Lulu d’Alban Berg. Casablancas beu d’aquest llenguatge, però també es nodreix de les innovacions harmòniques i tímbriques dels francesos per repensar un vector sovint negligit i crear una síntesi única i excepcional. Logos, sensorialitat i expressió. De tot això aquest enregistrament, Benet Casablancas: The Essential Collection, n’és una bona mostra.

Des del seu debut amb l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure, les Set escenes de Hamlet (1989) han gaudit de més d’una trentena de representacions en ambdues versions, la camerística inicial i l’orquestral creada posteriorment. La composició ha estat present en sales emblemàtiques d’àmbit mundial, incloent-hi el londinenc Barbican, el novaiorquès Miller Theatre i el vienès Musikverein, oferint-se sempre en la llengua pròpia de cada audiència. Formacions orquestrals de prestigi com la BBC Symphony Orchestra, l’OBC, la ORCAM i la Filarmonia de Galícia han donat vida a aquesta peça dirigida per batutes destacades com les de Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Bernhard Güller i Ángel Gil-Ordóñez, i la part recitada ha estat interpretada per actors reconeguts com Carlos Hipólito, Ray Fearon, Constantino Romero o Lluís Homar.

El compositor articula l’univers del personatge de Dinamarca mitjançant quatre pols conceptuals: el que és místic i fantasmagòric, la decepció amorosa d’Ofèlia, les meditacions angoixants de Hamlet i finalment l’esplendor de la Cort marcada per fanfàrries i enfrontaments cruents. Aquests aspectes es materialitzen a través de temes musicals distintius que evolucionen durant els set fragments. La introducció suggereix l’enigma amb sonoritats de celesta i flautí, en contrast amb la violència continguda d’Helsingør que emergeix en la següent part. Les reflexions turmentades del protagonista es plasmen en una intricada i rigorosa trama polifònica, mentre Ofèlia és tractada amb delicadesa lírica mitjançant la sonoritat amorosa de la corda i instruments de vent en solitari. La festa dels còmics ambulants integra la citació d’una dansa renaixentista (la giga) treballada amb precisió contrapuntística, i l’escena del cementiri assoleix el punt àlgid dramatúrgic en forma de melodrama. La conclusió ofereix una música inflexible que representa la duresa d’un món que aniquila indistintament rebels i conformistes. Com a cloenda, el quartet de corda es desvincula de la massa orquestral i ascendeix cap als àmbits més celestials abans d’esvanir-se en el silenci. La partitura fusiona herències del passat segle amb una veu compositiva única que rebutja l’eclecticisme superficial, generant un discurs sonor que reflexiona i amplifica, en lloc de simplement il·lustrar, el drama de Shakespeare.

Creat durant l’hivern de 2016/17 per sol·licitud del Quartet Casals, amb el patrocini del CNDM madrileny, Widmung – Quartet de corda núm. 4 (2017) representa la cinquena incursió del creador en aquest format. El títol germànic, que evoca ressonàncies schumannianes i significa ofrena, es manté en la seva forma original perquè l’estrena estava prevista dins el cicle integral beethovenià que el Quartet Casals –dedicataris de l’obra- va presentar en la seva gira mundial de 2017-2018. Tot i semblar un encapçalament habitual, poques composicions porten aquest nom; destaca especialment la gemma lírica de Schumann que encapçala el cicle Myrten; Liszt també en va fer una transcripció pianística. La composició, en un  únic moviment, incorpora evocacions i referències —mai cites literals— a l’Andante con moto, ma non troppo del Quartet Op. 130 de Beethoven, particularment al seu enigmàtic motiu inicial que, mitjançant pauses inesperades i canvis harmònics, vertebra tot el moviment creant passatges visionaris. Widmung segueix un disseny tripartit (com el cèlebre Lied de Schumann), iniciant-se amb una secció introductòria pausada i tancant-se amb un accelerament i un darrer clímax que es dilueix sobre la nota si bemoll, nota que també inicia l’Op. 130. L’obra presenta oposicions marcades entre fragments contemplatius i melòdics, aparentment immòbils, detencions sobtades i seccions més dinàmiques i festives que recorden el to lleugerament scherzoso de l’Andante con moto beethovenià. Així mateix, contrasta textures homofòniques elaborades amb espessos desenvolupaments polifònics que generen clímaxs potents. El motiu beethovenià reapareix en diversos instants de Widmung com a gran homenatge a l’Op. 130, integrant-se en l’idioma personal del compositor sense trencar la continuïtat ni la fluïdesa del discurs.

Els New Epigrams, escrits el juny de 1997 per a la London Sinfonietta, reflecteixen la noció literària de l’epigrama: aforismes concisos, aguts i amb contingut moral o lúdic condensat en formes breus. La composició, fruit de l’admiració de l’autor per la formació britànica i caraceritzada per la seva brillant escriptura i elevades exigències tècniques, presenta tres moviments contrastants. El primer desencadena una intensitat dramàtica gairebé agressiva, mentre la segona genera un ambient nocturn i enigmàtic amb textures delicades i caràcter majoritàriament estàtic. La tercera recupera el dinamisme inicial amb trèmolos jubilosos i sonoritats lluminoses, atorgant a la peça un final virtuós amb protagonisme especial del piano. Jonathan Harvey ha subratllat la transparència polifònica de Casablancas, orientada per principis clàssics poc freqüents actualment. Les seccions ràpides exhibeixen viratges sobtats de direcció que produeixen eufòria i exuberància, mentre les seccions pausades esdevenen més subtils i velades, com una llum mediterrània nocturna. Després de la seva estrena discogràfica a Londres i del seu debut al Teatre Lliure barceloní amb Josep Pons, l’obra s’ha interpretat arreu d’Europa i Amèrica: Estrasburg, Düsseldorf, Sant Petersburg, Tòquio, Lausana, i als World Music Days de Vílnius el 2008 representant l’estat espanyol. Recentment, s’ha presentat a Oberlin, Zagreb, Viena, Nova York, Madrid, Alacant i Barcelona. La crítica l’ha caracteritzada com una partitura d’extrema densitat i sofisticada elaboració sonora, amb refinaments rítmics i sorpreses colorístiques constants. El compositor ha assolit coherència evolutiva sense ruptures gratuïtes, consolidant una de les seves creacions més difoses i properes al públic.

Pluie oblique. Épigrammes pessoëns – Quartet de corda Núm. 6 (2021), encàrrec de l’Auditori de Girona i el Palau de la Música de Barcelona, i dedicada al Quartet Diotima, s’estructura en quatre moviments. La composició ret tribut al poeta portuguès Fernando Pessoa i el seu títol procedeix d’un dels seus versos. Casablancas desplega una àmplia varietat de tempi, densitats i ambients, alternant moments reflexius amb brots de gran intensitat dramàtica, aportant profunditat emocional a la partitura. Les peces empran una forma epigramàtica, caracteritzada per segments breus i intensos que comuniquen sentiments profunds. Recursos tècnics com pizzicati, glissandi i sforzandi, contribuexen a la diversitat de la seva paleta sonora. La composició transita entre la calma extàtica i el recolliment del Nocturn inicial i la vitalitat exultant del Spiritoso final. Les textures rarificades del primer epigrama –que deixen aflorar sobtades erupcions- s’alternen amb la fluïdesa dels perpetuum mobiles i els accents scherzandi del segon, Con passione, desplegant una animada i detallista escriptura motívica. Els darrers epigrames, que s’enllaçen sense solució de continuïtat, contraposen els afectes extrems del plany (Poco Lento), on els gestos appassionats conviuen amb un gèlid coral de to greu i misteriós, amb les sonoritats brillants i quasi orquestrals del darrer (trés rhytmique et légère), molt enjogassat i inquiet, culminant en una conclusió que tanca el cercle i recupera paulatinament l’ambient enigmàtic de l’inici.

Celebració (2001) va néixer per a una agrupació camerística ampliada, en resposta a una comanda de l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, coincidint amb la inauguració de la nova ubicació al Palau de l’Agricultura barceloní. Va ser presentada per aquesta mateixa agrupació, a la qual es dedica la partitura, sota la direcció de Josep Pons el 13 de desembre d’aquell any. La composició, de dimensions reduïdes (tres minuts i mig), és intensa i concentrada, amb un contingut molt contrastat i una realització instrumental brillant. Es va incorporar en una creació col·lectiva que va reunir aportacions de diversos compositors espanyols vinculats a aquesta formació, totes basades, de manera més o menys explícita, en la cèlebre melodia popular del Ball de l’Àliga (originària de la Patum de Berga). Aquesta referència es va fent present de manera progressiva al llarg de la composició, sempre de forma estilitzada i integrada en contextos harmònics i polifònics més complexos. El caràcter de l’obra, subtitulada Scherzino, es caracteritza per ritmes juganers, una vivacitat de tempi i un to generalment lúdic, reflectint així la motivació i les circumstàncies festives que van inspirar la seva composició, fins a culminar en un contundent acord de sol major que tanca la peça.

En totes les obres incloses en aquest programa el paper dels intèrprets resulta essencial. Els quartets, formacions i directors que signen aquests enregistraments transcendeixen abastament la complexitat tècnica i expressiva de les obres per assolir una claredat i equilibri excepcionals. Això es tradueix en un conjunt de versions que el seu autor considera ja de referència i que arriben al melòman en les millors condicions per tal de fer-ne possible el seu gaudi. No és cap altre l’objectiu de la present publicació  de qui signa aquestes línies.