---

Antoni Pizà

El casual assistent a concerts clàssics aquest estiu passat haurà pogut observar que de cada vegada s’aplaudeix més i amb més entusiasme.  De fet, jo diria que a avui en dia se sobreentén que al final de tots els concerts és, diguem-li, obligatori aplaudir i sobretot aplaudir de dret.  El qui quedi assegut, i a mi m’ha passat alguna vegada, pot sentir-se ridícul enfonsat en una massa de gent que s’aixeca i comença a fer mamballetes, envoltat d’un públic palplantat i inflat d’èxtasi.  El que abans es reservava per a ocasions especials com a senyal d’aprovació, ara és, de fet, un gest comú, habitual, inflacionari que ja ha començat a perdre el seu valor original.

Però, ¿per què aplaudim al final d’un concert (i qui diu “concert” pot dir discurs, actuació o qualsevol acte públic)?  Ho fan els infants  de forma instintiva o a vegades apresa a través de cançonetes (“Mamballetetes / tocau manetes /toca-les tu / que les tens petitetes”) i ja es feia en temps bíblics segons apareix en un Salm.  Els antics romans ja esperaven una bona picada de mans després d’una actuació teatral i els francesos del s. XVI van establir una forma de manipulació de les reaccions del públic, la claca, un grup de gent que cobrava per aplaudir i animar a la resta del públic a una trepidant ovació.  Aplaudir des dels seus principis va ser a la vegada un gest genuí i al mateix temps una adulació falsa, prefabricada.  Ara diríem fake news.

En temps de Mozart i Schubert, els concerts eren variats, no se sentia gairebé mai una sonata o una simfonia sencera, el públic entrava i sortia del saló o la sala de concerts quan volia i tothom xerrava, xafardejava.  Naturalment, s’aplaudia quan a un li donava la gana.  Com més aplaudiment millor.  A finals del s. XIX, però, Mahler i, sobretot, Wagner van començar a denigrar l’aplaudiment.  El consideraven una distracció i un excés d’adulació cap als cantants, violinistes o pianistes que, segons ells, tenien poc mèrit (era el compositor qui mereixia l’aplaudiment i no l’intèrpret).  A partir d’aquí es va imposar l’etiqueta del concert clàssic que encara en general perdura:  no es pot aplaudir més que al final de cada obra sencera.  Tornem-hi:  l’aplaudiment no és espontani o genuí, sinó manipulat.

Aquesta norma tàcita té excepcions.  En òpera es permet aplaudir al final de cada ària i en jazz se sol aplaudir (gairebé mecànicament i molt sovint sense entusiasme) al final de cada solo improvisat.  Si un neòfit als concerts clàssics aplaudeix aquí on no cal, hi sol haver dues reaccions:  alguns estalinistes el miraran amb mala cara per recordar-li que no coneix els rituals de la tribu i l’ha errada amb la seva demostració d’entusiasme i aprovació aquí on no tocava; altres comprendran que l’essència de l’aplaudiment és la demostració espontània (que en realitat ocorre poques vegades) de l’assentiment i gratitud per l’art i, per tant, ho perdonaran benèvolament.  Qui no va mai a missa, diu un refrany, al portal s’agenolla.

Hi ha moltes altres formes de demostrar anuència i gratitud als músics, actors, oradors i altres persones que ho han donat tot damunt l’escenari.  A vegades l’assentiment es demostra no amb renou (mamballetes) sinó amb silenci:  per exemple, un minut de silenci per unes víctimes innocents d’alguna calamitat.  I a vegades el soroll de les mamballetes no és suficient i necessitam expressar una opinió més estrepitosament amb una cacerolada.  Els músics de l’orquestra de corda si volen donar el seu beneplàcit al solista o al director solen demostrar-ho colpejant suaument l’arc sobre el faristol; a vegades els instrumentistes de vent o metall piquen amb la mà sobre la cuixa o, fins i tot, copegen repetidament la sola de la sabata en terra.

En el món digital solem enviar corets, emojis i likes quan volem ratificar una opinió.  Com en el cas de l’aplaudiment a vegades són emocions sentides i sinceres, si bé en molts casos són actes mecànics.  L’aplaudiment, emperò no ha estat superat per aquestes formes d’assentiment digital i hem trobat nous usos per a l’aplaudiment.  D’uns anys ençà, n’hi ha molts que aplaudeixen quan l’avió aterra o quan, durant el vol, se supera una zona de perillosa turbulència.  I tanmateix al final de tot això, ¿per què s’aplaudeix als concerts? El filòsof Theodor W. Adorno proposa una atrevida hipòtesi:  quan el públic aplaudeix, s’aplaudeix a ell mateix, s’alegra del seu propi èxit, d’haver estat ell qui ha triat aquella música i aquells intèrprets que confirmen, tot plegat, el seu gust exquisit, la seva elecció. [Bellver 6-X-2022]

---