Home » News » Tete Montoliu, espanyol a contracor

Tete Montoliu, espanyol a contracor


Antoni Pizà

Montoliu & Bobby Hutcherson at Kuumbwa Jazz Center, Santa Cruz, California, 14 May 1984

Possiblement, un dels mèrits del llibre Beyond Sketches of Spain de Benjamin Fraser, investigador i catedràtic d’estudis culturals Ibèrics a Arizona i acabat de publicar ara mateix per Oxford University Press, és corregir la percepció que es té a l’estranger de Tete Montoliu com a pianista genèricament Spanish, relacionat amb el jazz flamenco i fins i tot amb el Latin jazz.  Montoliu, certament, va gravar boleros amb la seva primera dona cubana i, a dir ver, tenia una gran afinitat amb aquesta música.  Quan anava de gira, però, guardava una certa distància amb qualsevol etiqueta espanyola, possiblement per l’abús que en feien els promotors.  Fins i tot li molestava haver de tocar el Concierto de Aranjuez.  Montoliu va gravar el tema, el va tocar en concert i tenia un gran respecte per Joaquín Rodrigo, qui l’havia aconsellat durant els seus estudis.  Ara bé, el Concierto, sense ser gens flamenc, per mor de Miles Davis s’havia convertit en el tema més emblemàtic del jazz flamenco i una metonímia d’Espanya.  A les caves del jazz d’Europa, Amèrica i Àsia, emperò, el fum dels locals no permetia filar prim per destil·lar certes subtilitats nacionals, lingüístiques i culturals. 

Montoliu sense ser independentista no acceptava l’espanyolisme. «Efectivamente, soy nacionalista, aunque no separatista, porque eso me parece un disparate», va dir en una entrevista del 1980 citada en el llibre de Fraser. El flamenc, sense tenir-li aversió, es pot dir que el tenia a distància.  El seu llenguatge era el jazz, i el flamenc, òbviament, és una altra parla que s’ha de dominar per poder experimentar i poder-la hibriditzar.  Montoliu es veia incapaç o desinteressat per aquesta amalgama.  «Mezclar flamenco con el jazz es como mezclar las almejas con el chocolate. Es una mezcla imposible de digerir», va declarar a la premsa el 1985, segons una cita del llibre.  Montoliu, tanmateix, es definia sempre com a català, no com a espanyol, i les seves incursions en el món híbrid del jazz flamenco eren excursions musicals que no corresponien a la seva identitat musical o cultural.  A Miquel Jurado, segons cita Fraser, Montoliu li va dir sense embuts:  «Jo no sóc espanyol. En tot cas, ho podem agregar dient que Catalunya és un país dintre d’un estat. És la solució més fàcil però jo no puc fer res per canviar-ho. A mi m’agradaria molt tenir un passaport per anar a Madrid».  Si hi ha una cosa que quedarà claríssima al possible lector estranger d’aquest llibre és precisament això:  Montoliu era espanyol a contracor.

Aquest punt ―la catalanitat o la no-espanyolitat manifesta de Montoliu― no és tan evident pel públic estranger.  Fraser, un sagaç crític cultural de les realitats multilingüístiques i culturals d’Espanya, amb erudites aportacions com la seva monografia sobre l’il·lustrador mallorquí Pere Joan (The Art of Pere Joan: Space, Landscape, and Comics Form, 2019), afirma que en els anys cinquanta en els EUA, el coneixement de la cultura catalana com a entitat diferent de l’espanyola era inexistent.  Montoliu, aleshores, es veia en certa manera com a un possible ambaixador o proselitista d’aquesta cultura.  «En América saben lo que es Cataluña y que aquí se habla otra lengua distinta del español, gracias a mí. También he tratado de dar a conocer jazzísticamente temas del folklore tradicional catalán» va declarar en una entrevista del 1985, recuperada per Fraser dels arxius de l’ONCE.  Montoliu versionant cançons de Serrat o «El Cant dels ocells», «La cançó del lladre», «El testament d’Amèlia» i altres temes populars catalans desplegava dues actituds:  una era promulgar un cert catalanisme; l’altre era demostrar que el jazz, especialment l’estil Bebop, no és un tipus de música, sinó una forma de tocar qualsevol música si se li aplica profusament la improvisació i les síncopes.  Tot, efectivament, pot ser jazz:  les melodies de Broadway, Debussy, el blues del Mississipi.  Tot. Fins i tot la música popular catalana.

La principal identitat musical de Montoliu efectivament era el Bebop, un estil de jazz en petit format (piano, baix, bateria, potser un clarinet o trompeta i prou) desenvolupat, en els anys quaranta, per llumeneres com Thelonious Monk, Charlie Parker i altres, en contraposició als temes ballables del swing i les big bands.  Monk, per cert, conegut per les seves excentricitats, va coincidir en un festival amb Montoliu i segons una anècdota, el va anar a saludar, se li va apropar i quan era just davant ell li va fer un curt i ocurrent zapateado.  Sens dubte, Monk també el veia com a Spanish i flamenc.  Però Montoliu es veia com un bebopper, un practicant del Bebop, i de fet l’àmplia discografia del català demostra que és un dels millors exemples d’aquest estil.

La rapidesa dels tempos, el virtuosisme de la mà dreta, amb arruixats de notes ràpides, escales i arpegis, les agressives síncopes de l’esquerra, els caires agrests de les melodies, moltes d’elles fragmentades, esquerdades, com si diguéssim, són gests no just de l’estil Bebop, sinó també, segons Fraser, d’una fefaent musicalització de la gran ciutat. Montoliu, tanmateix, a la seva identitat de català i bebopper, seguint Fraser, se li pot afegir el vessant de barceloní:  una ciutat cosmopolita, sorollosa, agitada i agressiva ―com el Bebop, podríem dir.

En tot cas, durant el anys d’estudiant al Conservatori la seva devoció al jazz el situava en un doble marge per ser cec i per dedicar-se a la música no-clàssica.  El jazz era «música de putes i bordells» i això el feia reflexionar que no era lògic «que per ensenyar un llenguatge es prohibeixin o menyspreïn els altres llenguatges».  I aquí, naturalment, no se li escapa a ningú que a pesar que el «llenguatge» del qual parla Montoliu és musical (la música clàssica en oposició al jazz), el comentari es pot extrapolar al castellà en oposició al català.  Per a Montoliu, en el fons, el jazz era sobretot una forma de resistència contra una atmosfera hostil, contra un món que no acabava d’acceptar la catalanitat, la ceguera i el Bebop. [Bellver, 27-X-2022]

Beyond Scketches of Spain:  Tete Montoliu and the Construction of Iberian Jazz

Benjamin Fraser

(New York:  Oxford University Press, 2022)

css.php