Les reencarnacions del compositor Pau Villalonga

Antoni Pizà

El 1996, l’influent diccionari de música Grove em va demanar si volia escriure una entrada sobre Pau Villalonga.  Realment, jo sabia molt poques coses sobre aquest compositor, però acceptant la proposta dels editors, vaig començar a investigar i llegir tot el que vaig poder.  Efectivament, vaig obtenir una mica d’informació, però el que no vaig poder trobar va ser la seva música, sobretot el seu famós Llibre de faristol una recopilació de les seves obres musicals que suposadament es guardava a l’Arxiu Capitular de la Seu de Mallorca.  Segons em van dir, el llibre s’havia “perdut”; possiblement arribaria a sortir algun dia, van assegurar, però en aquell moment no es podia consultar.  Sense poder mirar-lo, vaig pensar, no podia escriure l’entrada pel Grove, i aquí va quedar la cosa:  no vaig arribar mai a escriure aquell article.

Mort a Ciutat el 1609, Villalonga va ser músic a Santa Maria del Mar a Barcelona i posteriorment a la nostra Seu a on va exercir de “primatxer” o cantant principal i posteriorment “mestre de capella”. A la Seu, segons sembla, va introduir la polifonia (música a moltes veus i no just cant pla) i els ministrers (o instrumentistes).  A una pàgina del Llibre de faristol, s’hi pot llegir “és de m[estre] Pau Villa Llonga”, o sigui que la música del llibre o bé és obra seva o bé recopilada per ell.  En tot cas tot és música litúrgica en llatí; res d’obres profanes aquí.

Sobre el Llibre de faristol aviat vaig descobrir que hi havia tota una mitologia, un misteri, amb algunes coses falses i altres possiblement vertaderes, però com si es tractàs d’una novel·la d’Umberto Eco, es parlava d’un arxiu humit i mal condicionat; un manuscrit damnificat per la humitat ancestral i llegendària de Mallorca; un restaurador de Madrid que va morir mentre el reparava i un fill de l’artesà que, bondadós i honest, se l’hagués pogut quedar, però que el va repatriar a la Seu.  A pesar d’aquest final novel·lesc i afortunadament feliç, el 1996, el manuscrit continuava “perdut” i aquí n’hi havia que aportaven històries salades i poc edificants, possiblement falses, de canonges gasius que el tenien amagat davall un matalàs, o qui sap a on, segons uns, per pur egoisme i maldat i, segons altres, per protegir-lo de les excessives i grolleres mans dels estudiosos que el volien graponejar.

Finalment, el Llibre de faristol va aparèixer coincidint pràcticament amb la recent mort d’un conservador eclesiàstic i, el 2008, un grup de musicòlegs dirigits per Romà Escalas i Francesc Crespí el van reconstruir, transcriure i editar en un magnífic volum (El Llibre de faristol de Pau Villalonga, [Institut d’Estudis Catalans, 2008]).  Un poc després el grup Poema Harmònic dirigit per Joan Company (conjunt vocal que pren el nom d’un altre llibre musical del s. XVII, Poema Harmonico del guitarrista i compositor mallorquí Francisco Guerau), va enregistrar una bella versió d’una Missa inclosa al manuscrit (Llibre de faristol Missa de Pau Villalonga, Ona, 2012).

Per una altra banda, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, un grup d’entusiastes dels estudis musicals (J. Bosch, X. Carbonell, J. Company, F. Crespí, P. Estelrich, B. Massot, A. Mulet, J. Parets, A. Reynés, J. Segura i alguns altres) van fundar l’Institut de Musicologia Pau Villalonga amb la finalitat de fomentar els estudis sobre el fet musical a les Balears.  Es van crear uns estatuts i una certa jerarquia burocràtica per facilitar les activitats i la possible recaptació d’ajuts públics, però la majoria d’aportacions en realitat es van fer de forma personal i així es van editar un diccionari de compositors i es van inaugurar unes jornades d’estudis musicals.  Dues institucions que al mateix temps impulsaven tota aquesta efervescència musicològica van ser la Partituroteca de la UIB, fundada per Joan Company i el Centre de Recerca Musical fundat per Joan Parets i Serra.

Han passat més de quaranta anys des d’aquelles provatures.  Ara hi ha estudis oficials de musicologia al Conservatori i els temes que s’estudien s’han ampliat enormement (música popular urbana, feminisme, estudis culturals, queer studies) per no dir res de les metodologies.  Dins aquest gran moment de franc esplendor, fa cosa d’un any Pau Villalonga es va reencarnar una vegada més amb l’encertada reactivació de l’Institut de Musicologia Pau Villalonga, aquesta vegada amb una junta directiva formada per Antoni Llofriu i Inés Burguera i amb la participació de J. Company, J. A. Ballester, B. Duran, E. Gallego, F. Vicens i molts altres.  Aquest Institut, el passat febrer del 2023 va convocar unes jornades d’estudis, les actes de les quals s’acaben de publicar (Reptes actuals de la musicologia balear, [Talaiots, 2024]) en edició a cura de B. Duran i J. A. Ballester.  El volum presenta una dotzena d’assaigs al voltant de la música a les Balears, sempre des de perspectives plurals i transversals.  Burguera i Febrer, per exemple, enfoquen el seu estudi en l’ocarina, mentre que Llofriu i Gastou en la catalogació de l’Arxiu Capitular de la Seu.  Així mateix, López Fernández estudia els cossiers de Montuïri i Gallego el simbolisme identitari de La Balanguera.  En conjunt, un llibre que suposa una gran aportació al fet musical a les Balears i clarament una nova reencarnació de Pau Villalonga.  [Bellver, 09-IV-2024]