Antoni Pizà

Hi deu haver, segurament, molta gent que aprecia la música en els carrers de Palma, però jo no som un d’ells.  De fet, si he de ser sincer, no conec ningú que s’assegui a un bar del centre de Ciutat o que vagi a posta a la Plaça Weyler, la del Mercat (amb aquell espectacular ficus) o al Born per escoltar l’enèsima versió del “Pájaro Chogüí”, “Let it Be” o un ritme molt sentit de bossa nova. Cada vegada que aquest tema de la música de carrer surt en una tertúlia entre amics, tothom afirma que desitja que la música baixi de volum, que les actuacions siguin més curtes i que no hi hagi tants d’espais a on es permetin aquestes funcions.  De fet, sempre hi ha algú que fa la broma i s’ofereix a pagar, abans que passin el capellet, per poder tenir silenci.

I, tanmateix, la música de carrer és un fenomen que ha existit sempre, possiblement des de temps medievals, qui sap si grecoromans, i que, per tant, segurament continuarà existint.  Els anglesos la denominen busking i al músic se l’anomena busker, i que tingui aquesta etiqueta ja deu voler dir alguna cosa, com a mínim que és una tradició innegable. En els anys seixanta, amb tot el revival del folk, els buskers van rebre una alenada d’aire fresc:  busking, cantar i tocar instruments al carrer, era un nou signe de llibertat i expressió individualista.  A Palma, val a dir, la música de carrer tampoc no és res nou.  El 8 de novembre del 1838, Chopin, George Sand i els seus infants van arribar a Ciutat.  Els primers vespres van dormir a una fonda de mala mort (als seus ulls, almenys), però Chopin, segons escriu a una carta, es troba eufòric per trobar-se a una ciutat plena de palmeres, figueres, tarongers, llimoneres… “De dia ―diu el músic― fa sol, tothom es passeja com a l’estiu, i fa calor. De nit, guitarres i cants fins a altes hores…”.  Quins buskers va poder sentir Chopin aquells dies de 1838 a Palma?  Que ho anoti a la seva correspondència, vol dir que el fenomen ja existia.

Busking in Palma, 2019

Els músics de carrer de Mallorca ara mateix són un col·lectiu molt organitzat. No són vagabunds ni aficionats espontanis, sinó professionals amb estudis i aspiracions a un cert reconeixement. Existeix una Asociación de Artistas de las Calles de Palma amb la seva xarxa social (principalment a FaceBook), càrrecs directius i una plataforma reivindicativa. Per actuar al carrer, en els darrers anys s’ha de demanar una llicència a l’Ajuntament de Palma i s’han de pagar unes quotes mínimes (que els músics lògicament troben excessives donada la seva precarietat laboral).  L’Ajuntament prohibeix actuacions a alguns barris com Santa Catalina, però permet la música al centre de Ciutat seguint la ruta turística del centre. Per obtenir la llicència se sol presentar una instància, pagar la quota i presentar un dossier de l’activitat artística. Pel que he pogut aclarir, si no es concedeix la llicència, sol ser per manca d’espais, o dit d’una altra manera, hi ha més sol·licituds de llicències que indrets per poder actuar. La duració de les actuacions és de trenta minuts a fi que altres artistes també puguin tocar, i entre actuació i actuació hi ha d’haver vint minuts de descans (pel que he vist aquest estiu, aquest punt no es respecta mai).

Els músics que jo he sentit, si va dir ver, tots tenen qualitat.  Els repertoris (jazz, pop, world music, etc.) varien molt, però sempre solen cantar sobre una pista pregravada (el límit dels amplificadors també està regulat per l’Ajuntament i és de vint vats).  A vegades, hi ha una mescla d’instruments en viu sobreposats a pistes pregravades, però la part vocal sol ser en viu.  Al meu entendre, la qualitat, en general, de les actuacions, per a mi, és el millor argument per reduir o fins i tot eliminar la música de carrer (amb excepcions, naturalment).  Aquests músics són bons i mereixen un públic que pagui una entrada, segui a una butaca i apreciï la seva música, i no vianants malhumorats que tirin pestes contra el seu art.

¿És, aleshores, la música de carrer un art que s’hauria de promoure i protegir i una plaga que s’hauria de controlar?  Com sempre, hi ha diversos punts de vista.  Els únics que defensen la música de carrer són els mateixos músics i això, en si, és estrany. Els músics consideren lògicament que tenen dret a guanyar-se la vida amb la professió que ells han elegit. Però això és discutible: jo tinc una gran passió per l’horticultura, però no l’he volguda imposar mai a les pasteres dels jardins de Palma sembrant bledes i cebes. També s’al·lega que tocar al carrer és art i els bukers són artistes que amb el seu art milloren la societat, la qualitat de vida, la convivència, però jo no m’ho acab de creure.  La música de carrer, avui en dia, lluny de ser una expressió artística individualista i única, és el perfecte exemple de la globalització i la flonjor cultural del turisme de masses:  jo he sentit el “Pájaro Chogüí” a Palma, Barcelona, Viena i Roma. Era la mateixa melodia, els mateixos instruments i els mateixos ponxos andinos. No crec que fossin els mateixos artistes perquè no crec en el do de la ubiqüitat.  Eren possiblement robots que repetien fórmules, i tot plegat era una experiència prefabricada, empaquetada i detestable. No s’ho paga, vaja. [Bellver, 10-X-2024]