Antoni Pizà
Es podria argumentar que Enrico Caruso (1873-1921), de qui aquest mes d’agost es compleixen el centenari de la seva mort, va ser el primer celebrity de l’època contemporània. Com avui en dia que es parla d’influencers, youtubers i nines grassonetes que ballen desaforades a Tik Tok i embadaleixen milions de persones, fa cent anys un cantant d’òpera podia conjugar en una sola persona les aspiracions de riquesa, prestigi, fama, respecte, talent i admiració professional. Gràcies a la novíssima tecnologia del moment, el fonògraf, Caruso, va ser un dels primers vertaders stars de la indústria discogràfica a principis del s. XX, popularitzant sense miraments estètics tant cançons comercials com àries d’òpera. Si Caruso visqués avui en dia, tindria Instagram, penjaria vídeos a Tik Tok i tindria al seu nom una marca de colònia.
Els seus orígens, emperò, van ser molt humils. Va néixer a Nàpols en un dels barris més pobres d’aquella ciutat plena de gent que encara seu a la fresca, penja la bugada al carrer i connecta il·legalment l’electricitat a la xarxa pública sense por a possibles electrocucions. Va començar a treballar de ferrer amb son pare a deu anys, però va també va cantar en un cor i va rebre lliçons de música dels capellans de la parròquia. Poc a poc va començar a participar en muntatges d’òperes locals, però, amb un talent innat i inexplicable, aviat va començar a cantar a teatres de primera fila, com La Scala de Milà, el Covent Garden de Londres, el Colón de Buenos Aires, el Met de NY i fins i tot una brevíssima passada pel Liceu de Barcelona.
El seu cop magistral va ser entendre que l’enregistrament sonor (el fonògraf i la ràdio) era el futur, és a dir: que gràcies a les noves tecnologies la seva veu podia arribar a milions de persones i que això podia aportar uns ingressos econòmics inaudits per a un músic. Com que el disc de pissarra i les retransmissions de la ràdio, arribaven, efectivament, a milions de persones, el seu nom “Caruso” ―la seva marca, com si diguéssim―, també era coneguda internacionalment i així ell va esdevenir una celebritat, paral·lelament a la primera generació d’actors de Hollywood. De fet, ell va fer dues pel·lícules a Hollywood i anys després Hollywood va fer una pel·lícula sobre ell amb Mario Lanza.
Durant la seva carrera, Caruso va tenir en repertori unes setanta òperes completes, però per arribar al gran públic, també va gravar més de cinc-centes cançons comercials, algunes cantades en anglès i fins i tot en castellà. Tot aquest llegat discogràfic avui en dia està disponible i en realitat no s’ha deixat de reeditar paral·lelament a l’evolució de la tecnologia, passant de discs de pissarra a vinil i de Cds a streaming. Fa cent anys, els seus grans èxits van ser i continuen sent ara “O sole mio” i “Santa Lucia”. Ara bé, més enllà d’aquestes cançons napolitanes, Caruso també va popularitzar algunes àries d’òpera vocalment més exigents. Una gravació seva de “Vesti la giubba” (Posa’t la juba) de l’òpera Pagliacci (Pallassos) de Ruggero Leoncavallo va vendre un milió d’exemplars en una època quan molt poca gent tenia fonògraf a ca seva. Animat per aquest inusitat èxit, Caruso i Leoncavallo van col·laborar de bell nou amb “Mattinata” una cançó bella i sentimental que va ser la primera cançó escrita exclusivament (absolutament a posta) per ser gravada, és a dir, com a una iniciativa exclusivament comercial. (“Mattinata”, per cert, es podrà sentir el 18 d’agost al Festival de Pollença amb versió del magnífic tenor polonès Piotr Beczała).
Però a part de la perfecta i pionera simbiosi entre veu i tecnologia, ¿què tenia la veu de Caruso que la fes tan popular i agradosa al públic? Teòricament, la tessitura de Caruso era la d’un tenor, però a causa del seu estil de vida agitat i poc saludable ―era un fumador empedreït i va morir jove― cantava ja dins el registre de la veu de baríton. Aquest “defecte” en realitat va ser la seva gran arma: cantar notes agudes, però amb la naturalitat d’una veu amb experiència, un poc gastada, humana, una veu que ha viscut i ha patit i ha passat per totes les coses, tots els alts i baixos, que el públic també coneix en la seva pròpia vida. Una característica del seu estil és no just pujar i baixar de notes sinó d’emocions. Així, hi ha passatges fins, molt lligats i envellutats que s’interrompen inesperadament per una explosió d’emoció, un crit primigeni, pràcticament, com un emprenyo brusc i sobtat.
En els darrers cent anys, els seus enregistraments s’han reeditat moltes vegades, però ―atenció!― el que s’escolta ara pot ser una experiència molt diferent del que s’escoltava fa cent anys. Pràcticament tots els enregistraments s’han manipulat considerablement. La tecnologia ha permès eliminar el renou de fons, cosa que té molts d’adeptes i també contraris. La majoria de cançons es van gravar originalment amb piano i a vegades, a les versions modernes, el piano (que misteriosament es pot separar de la part vocal) s’ha substituït per una orquestra de vint o més músics amb un so més rodó. Al final, l’experiència de sentir un disc el 1920, una vivència pràcticament inaudita i accessible a poca gent, no pot ser mai la mateixa que sentir-lo el 2021. Vull dir: ¿com eliminar de la nostra ment els Beatles, Elvis i Glenn Gould quan escoltam un enregistrament d’ “O sole mio” de Caruso? Impossible. [Bellver, 29-VII-2021]