Antoni Pizà

Avui en dia, la majoria d’estudiosos del concepte de raça l’entenen no just com unes característiques físiques, com el color de pell, sinó sobretot com a una imbricació de discursos i ideologies culturals i socials.  Durant l’edat mitjana, per exemple, a la península Ibèrica, els cristians, jueus i musulmans eren races distintes.  Així mateix, Franco, al guió de la pel·lícula Raza, enalteix les grans qualitats racials de la nació espanyola.  Notòriament, el protagonista és descendent dels almogàvers i, per tant, un cristià antic. Tanmateix, el concepte de La Raza té els seus orígens a Amèrica, a principis del s. XX, amb la recerca d’identitat dels hispanoparlants catòlics ―mescla de nadius, europeus i africans― davant els «altres», els angloparlants, majoritàriament protestants.  Raça, en aquest sentit, és en principi una característica purament lingüística i religiosa, que posteriorment agafa perfils fisiològics com el color de la pell.

Vet aquí el cas ben distint dels EUA, a on raça s’ha lligat a ser o no ser blanc.  Tots els immigrants, independentment del seu color, solien considerar-se no blancs però podien aspirar a ser-ho.  Els camins per arribar-hi són molts i no sempre marcats clarament en un mapa d’ascens social.  El treball dels pares mal pagat i sense cap prestació; l’escola i la disciplina dels fills; una certa submissió a la cultura dominant; l’abandonament dels trets d’identitats originals (llengua, religió, cuina autòctona, gusts musicals, etc.), tots aquests factors possibiliten l’ascens, però no el garanteixen.  Un matrimoni amb una persona «anglo» pot ser un passaport inestimable i, en alguns casos, insubstituïble per assolir aquest ascens perquè els fills, la segona generació dels immigrants, ja solen ser inqüestionablement blancs.  Com la família Trotta, protagonistes de la novel.la de Joseph Roth La marxa Radetzky, per avançar socialment, arribar a ser aristòcrata i membre d’un gran imperi cal renunciar a identitats lil·liputenques i insignificants (Eslovènia? Moràvia?), eludir l’exactitud històrica (qui va salvar l’Emperador?) i sobretot mistificar els orígens (humils i plebeus).

Pensem en el senador Ted Cruz.  Persona energètica i brillant, amb llicenciatura i doctorat en dret per Princeton i Harvard, respectivament, la seva trajectòria personal i política demostra com es pot ascendir si es renuncia a certs orígens.  Cruz és fill d’un emigrant cubà casat amb una dona d’arrels irlandeses.  Els avis de Cruz van ser emigrants espanyols de Canàries que es van establir a Cuba.  El seu pare va emigrar als EUA, com a estudiant, i posteriorment al Canadà a on va néixer «Ted», de nom real Rafael Edward Cruz.  El pare, mentrestant, va participar amb molt d’èxit en diverses empreses i, abandonant el catolicisme, va iniciar-se en l’evangelisme fins a arribar as ser-ne un líder.

Com milions d’emigrants hispànics, en principi els Cruz no van ser considerats blancs als EUA, un factor especialment humiliant per suposar una mobilitat social descendent.  A Cuba eren part de l’elit racial blanca; als EUA, immigrants no-blancs.  Així mateix, per mor del seu color de pell i a la seva disciplina han recuperat el seu estatus.  Èxit en els negocis, l’abandonament del catolicisme, l’accés a universitats d’elit, diversos matrimonis amb «blancs» i ara la carrera política fulminant en la ideologia d’extrema dreta, dedicada en part a mantenir els drets dels blancs (grup en el que ell i son pare, escassament hi entren), però sobretot a calmar i tranquil·litzar i sedar l’ansietat de les comunitats blanques rurals que temen un reemplaçament demogràfic.  Cruz, a més a més, ha aguantat noblement, els turments i humiliacions de l’anterior president, qui va afirmar, per exemple, que els vots que havia guanyat Cruz eren fraudulents i va ridiculitzar la “lletjor” de la seva dona, entre moltes altres injúries.  Però Cruz, per no deixar dubte de la seva submisa lleialtat al líder és ara un dels seus lacais més fidels i rabiosos―o cecs.  Que els híbrids siguin els més fanàtics a l’hora de demostrar les seves credencials racials, no sorprèn perquè sempre ha estat així, com els almogàvers de Franco.  En tot cas, així és com Rafael Edward ha acabat, exitosament, esdevenint Ted, un altre blanc. [Diario de Mallorca, 24-II-2021]