Ètica o estètica (¿Qui guanyarà Eurovisió 2025?)

Antoni Pizà

Quan fa uns anys va començar la invasió russa d’Ucraïna, la majoria de les institucions culturals occidentals van cancel·lar les actuacions dels músics que havien manifestat obertament el seu suport pel règim de Putin. Els casos més coneguts van ser el director d’orquestra Valeri Guérguiev i la soprano Anna Netrebko. Tant un com l’altre, val a dir, no van ser censurats únicament per ser russos, sinó pel seu explícit suport a Putin. Han passat pocs més o menys tres anys i Netrebko ha començat a actuar discretament a Europa, però no als EUA. Quan fa poc va cantar a Eslovàquia i Hongria, l’Ambaixada d’Ucraïna va emetre protestes tan contundents com inútils. Els concerts van ser un èxit, però va quedar clar que la qüestió de si l’ètica ha de prevaler sobre l’estètica, continua tan vigent com mai.

El pianista i assagista txec-alemany Béla Hartmann, emperò, no va de verbes i totes aquestes mesures li pareixen poc. Ell creu que no basta censurar els intèrprets actuals i que s’hauria de deixar de tocar Txaikovski i qualsevol altre dels grans compositors russos. En literatura des del 2022 s’ha fet una crida similar segons la qual Dostoievski, Tolstoi i Puixkin, entre molts altres, s’haurien de censurar perquè les seves obres expressen implícitament l’imperialisme rus. I què no dir del filòsof Aleksandr Dugin i la seva nostàlgia per la Rússia imperial?

A vegades, emperò, la censura esdevé auto-censura. Es conta, per exemple, aquesta anècdota sobre el més seductor entre tots els pianistes. Quan el 1938 Mussolini va adoptar lleis contra els jueus, Arthur Rubinstein va anul·lar la seva gira per Itàlia, li va remetre amb insult una medalla que havia rebut com a Commendatore de la corona italiana uns anys abans i hi va afegir una nota que deia: «Arthur Rubinstein, pianista jueu».

Fa molt poc, el gran pianista hongarès András Schiff ha anunciat que anul·lava la seva pròxima gira pels EUA. ¿La raó? Schiff, diu en un comunicat de premsa, que se sent «moralment obligat» a no tocar als EUA per mor dels canvis polítics en aquest país. «No visc en una torre d’ivori», diu el pianista, «en la que la societat no afecta l’art. L’art i la política, l’art i la societat són inseparables». I acaba: «¿és que no hem aprés res dels fets de l’Europa dels anys 30? Possiblement no». Christian Tetzlaff, el violinista alemany, també ha explicat que no té intenció per ara de tocar als EUA. Mentre està passant el que està passant, diu, «m’és impossible tocar bells concerts…» i proposa accions concretes: «no comprar Teslas, no usar Amazon, evitar Facebook». I jo afegiria: Instagram i Whatsapp, si és que és possible.

El pianista noruec  Leif Ove Andnes, més moderat, afirma que malgrat que la situació política en els EUA no té intenció d’anul·lar la seva gira de concerts. Afirma en el seu comunicat, que està molt preocupat pels seus amics i col·legues dels EUA, país, diu ell, que desgraciadament ha esqueixat les seves aliances polítiques i llaços culturals amb Europa, però que en conclusió ell pensa que «la música no pot solucionar els problemes mundials».

I vet aquí Eurovisió, el festival que incongruentment (en aparença) combina la música més lleugera i escapista amb una forta càrrega política. Com se sap, el festival l’organitza la European Broadcasting Union, una associació que engloba les radiotelevisions públiques d’arreu del món. Cada país envia un candidat. Espanya i la seva RTVE enguany ha elegit una tal Melody, que cantarà un tema titulat «Esa diva». Realment no s’ho paga perquè fins i tot en el món de fantasia, evasió i pinkwashing (fer l’ullet a la comunitat LGBTQI+), és una cançó fluixa sense cap possibilitat de guanyar.

L’evasió i l’escapisme no estan barallats amb la política, sinó tot el contrari. Com que Eurovisió arribar a milions de persones i precisament perquè la música sol ser fàcil, el festival és la plataforma ideal per defensar tal o tal altre causa. Serrat, com sap tothom, havia de representar Espanya, però quan va intentar cantar en català «La, la, la», el van substituir fulminantment per Massiel, la qual, voilà, en cas que hi hagi cap dubte de si Eurovisió és polític o no, va guanyar implacablement el festival.

Tant en l’edició del 2024 com ara el 2025, hi ha hagut intents d’excloure Israel del concurs. (Rússia i Bielorússia estan efectivament exclosos). Enguany, emperò, Israel anirà representat per Yuval Raphael i el tema «New Day Will Rise», (Començarà un nou dia, poc més o menys). El refrany de la cançó diu entre altres coses que l’obscuritat (moral?) desapareixerà i nous i millors dies arribaran. La cantant és una supervivent de la massacre de Hamàs del 7 d’octubre i pel que s’ha filtrat a la premsa la lletra era més reivindicativa del punt de vista del seu país i va ser exclosa en principi, si bé finalment amb mots més abstractes i aigualits va ser presentada i acceptada. A España, el diputat Francisco Sierra de Sumar ha demanat explicacions de com un tema tan polític pot ser acceptat per les televisions públiques. Es diu que la radiotelevisió d’Israel ha instrumentalitzat l’atac terrorista per cultivar l’opinió pública.

A Eurovisió hi ha típicament dos tipus de cançons: les balades (lentes) i les ballables (ràpides). «New Day Will Rise» cau en la primera categoria i no escatima l’intens sentimentalisme de Jacques Trenet i les seves famoses feuilles mortes. Aquest substrat melòdic sentimental en el vídeo ve acompanyat d’imatges sospitoses: un grup de joves interracials, multiculturals (la lletra és en anglès, francès i hebreu) i feliços fan un pícnic al camp, ballen, s’abracen, viuen en pau, fins i tot hi ha un furtiu bes lèsbic. Israel és això, sembla que el vídeo i la lletra vulgui dir.

La meva modesta predicció és que, com la cançó espanyola, «New Day Will Rise» d’Israel no guanyarà, si bé clarament per distintes raons. [Bellver, 10-IV-2025]