Ho sap tothom, i és profecia

La meva mare ho va dir un dia […]

A cal fuster hi ha novetat.

J. V. Foix

Ho sap tothom i es fantasia: mites i realitats de Nadal

Antoni Pizà

Jo no he dubtat mai de l’existència dels Reis Mags d’Orient. Sobre les festes de Nadal, emperò, tinc les meves incerteses. Em costa creure que el Bon Jesuset era rosset. Conec algunes persones de Palestina i són generalment brunes. ¿I què en farem de la neu que sol caure en alguns pessebres? Fins i tot fa dos mil anys, quan encara no hi devia haver l’escalfament global que patim ara, no crec que nevàs tant com la tradició ha volgut fer-nos creure. I els caganers, ¿és possible que en aquells temps innocents hi hagués pagesos tan maleducats que anassin de ventre davant una família que acabava de tenir un infant? Per ca nostra, almanco, quan hi havia una necessitat urgent, solíem anar, a dins unes figueres de moro, i les gallines s’ho engolien tot! I les neules, ¿també són falses? ¿Com és que no es poden menjar les que pengen dels salomons de les esglésies i làmpades de les cases particulars? I qui és el crèdul que s’empassa que un home tan gras com el Pare Noel pugui entrar per una xemeneia i no tacar-se la roba?

Ara ho veig. La Sibil.la, pionera de les fake news i tan apreciada per aquí, no fa més que dir mentides. Jo, francament, no em puc creure de cap manera que un dia el “Los peixos donaran grans crits / Perdent los naturals delits”. Jo no he vist mai res d’això, però, si va dir ver, no em faria res veure aquests peixos pegar “grans crits”. A més: en la versió més coneguda, aquesta estafadora diu incongruentment que el pecadors que han “fet servici” seran castigats. ¿Com pot ser que et castiguin per haver “fet servici”? Quina desagraïda, aquesta Sibil.la! (Hauria de dir, naturalment, “sevíci[a]”, o sigui maldats, crueltats.)

I això no és res. La desinformació medieval, quan es tracta de Nadal, continua fins al segle de les llums. A més de la Sibil·la, molta gent relaciona Nadal amb el Messies de Handel. Però, un moment, anem per parts: ¿a quin conservatori s’ensenya que Handel va escriure el Messies per celebrar Pasqua, és a dir la mort, i no el naixement, de Jesús? Si bé, una de les parts, “For unto us a child is born” fa referència directa a la Nativitat, però aquesta música no la sentim fins ben entrats en l’obra, més o menys trenta minuts després del començament. ¿I quin entusiasta del cant coral s’ha posat a pensar que el famós, emfàtic i guerrer Al·leluia (AAA l·leluia, Al·leluia Al·leluia! / AAA l·leluia, Al·leluia Al·leluia!) celebra la resurrecció de Jesús i no la vinguda del Salvador? Pel que sembla, la tradició d’interpretar el Messies per Nadal va començar a estendre’s des dels EUA a finals del s. XIX. Una jugada (comercialment) genial perquè és el pròleg de les nadales que se senten a totes les botigues d’occident durant el mes de desembre.  Ara, el Messies és una obra, diríem sacra o de tema religiós, però en el seu temps ments preclares com Jonathan Swift, autor dels Viatges de Gulliver la consideraven una obra obscena, de mal gust, possiblement massa sensual i, per tant, contrària a l’esperit cristià.

Per cert, ¿com és possible que el text del Messies sigui tot de l’Antic Testament si teòricament celebra l’arribada de Crist? I val a dir que l’Al·leluia, que molta gent innocentment creu ser un cant optimista està basat en realitat en el Llibre de l’Apocalipsi, la fi del món i coses molt tètriques. I és ben ver que Handel el va escriure en vint-i-quatre dies. Tot un rècord! Però això va suposar reciclar altres obres de per aquí i per allà que ja havia escrit amb anterioritat. Un autoplagi, vaja, que, a dir ver, en aquell temps era prou comú. Sol ser normal, per cert, que quan s’interpreta l’Al·leluia tothom s’aixequi, una tradició que avui en dia no té sentit i que es va imposar en una de les interpretacions de l’obra a la qual el rei George II hi va assistir. Però l’anècdota, com tantes coses de Nadal, és probablement falsa. El públic s’aixeca perquè la música és exuberant, luxuriant, potent, crec jo. ¿I què dir de l’estructura de l’obra? Ja se sap: no hi ha “un” Messies sinó un conjunt d’àries, recitatius i cors que cada director d’orquestra pot muntar, com un joc de Lego, si bé hi ha una certa tradició de les parts que són fonamentals i les optatives. I dit tot això, que no se’m malinterpreti: el Messies de Handel és una de les obres musicals més glorioses de tots el temps, just és que l’hem descontextualitzada de la Pasqua, que és aquí on pertany.

Nadal, aleshores, és un camí sembrat de molts de paranys. Pel comercialisme descarat, sembla que hauria de ser contrari a l’esperit cristià, però els cristians són els primers, que contradictòriament, el celebren i se’n van de compres, què hi farem. Per protegir-se de la cridòria nadalenca hi ha els arranjaments de “El noi de la mare”, especialment en versió de piano (Frederic Mompou) i guitarra (Miquel Llobet), una altra fake nadala perquè en realitat era una cançó de bressol reciclada. A més del poema de Foix, citat al principi d’aquest escrit, n’hi ha un altre de Martí i Pol titulat “Desembre” que també m’agrada i que diu en part: “Quan ve nadal fem el pessebre / amb rius, muntanyes de colors / el caganer, l’estrella l’àngel / el nen, la mare i els pastors”―una teringa de fake news, ja em direu si no.