Antoni Pizà
Sense voler ser hiperbòlic, gosaria dir que davant la quantitat d’activitats de Josep Lluís Galiana no és difícil pensar que ens trobam davant una nova encarnació de l’home del renaixement, i no és broma. Compositor, poeta, musicòleg, assagista, periodista, gestor cultural, editor de llibres i discs, comissari de cicles de música i altres activitats artístiques, Galiana, efectivament, es dedica a un gran nombre d’activitats, però siguem clars: baix la gran varietat hi ha una sòlida i implacable lògica. Galiana no es dedica a la cria de canaris ni a l’exportació de la taronja valenciana. L’assortiment de les seves iniciatives té una tònica clara: la música i, més concretament, la música experimental i les seves ramificacions multidisciplinàries.
El seu llibre Improvisación libre: el gran juego de la deriva sonora (2019), per exemple, és un tractat sobre la música que es crea de forma espontània i sense el guió d’una partitura o la memòria. Tant la música de concert d’avantguarda (“clàssica”) com el jazz han explorat aquest camí de creació. Galiana és un músic que té formació de conservatori, però que també ha begut del free jazz d’Ornette Coleman i Cecil Taylor, entre molts altres. Amb tot, un dels noms que Galiana reivindica és el del pianista mallorquí Agustí Fernández, amic i col·laborador en distints projectes musicals. Per una altra banda, Guy Debord (aquell del famós tractat La societé du spectacle) i del moviment situacionista, ajuda a Galiana, a donar un marc teòric a la improvisació i utilitzar “la teoria de la deriva”, per ressaltar més el valor dels processos creatius davant de les obres acabades i “mortes”.
A part d’aquesta monografia, Galiana també és autor de diversos reculls dels seus articles periodístics, la majoria publicats al diari LEVANTE-EMV. Un d’aquests reculls, Pianos y pianistes: Dos décadas de crítica musical y otros escritos pianísticos (2020) compila els escrits relacionats amb aquest instrument i els seus intèrprets. Galiana, durant poc més o menys vint anys, va organitzar cicles de música al Club Diario Levante a València i va tenir ocasió de conèixer directament el món d’aquest instrument. A més, com a crític i columnista del LEVANTE-EMV va poder reflexionar sobre aquests i altres concerts. El públic i els lectors mallorquins trobaran en aquests articles alguns noms coneguts com el d’Agustí Fernández, que ja he esmentat, així com Bartomeu Jaume i Tomeu Moll, pianistes mallorquins establerts a València. També hi apareix en diverses ocasions, com no podia ser d’altra manera, el nom de Perfecto García Chornet, pianista que a pesar de ser valencià va ser mestre de molts músics de Mallorca i va actuar aquí en moltes ocasions.
Les molt diverses activitats de Galiana ―el seu esperit renaixentista, com l’he descrit abans― el forcen, com és d’esperar, a situar-se en un univers creatiu poc conreat per la crítica i per tant poc conegut. Les formes de creació que ell defensa i sobre les quals teoritza, com la improvisació lliure o els inicis de l’electroacústica, a vegades el duen a reclamar per a la història personatges de la creació que haurien de ser més coneguts. A més dels “classics” de l’experimentalisme musical d’Espanya com Carles Santos i Llorenç Barber, de tant en tan, en els escrits de Galiana es reivindiquen figures com la de Juan García Castillejo (el “cura Castillejo”) un excèntric i genial capellà que va inventar un pioner Aparato Electro Compositor Musical (1933), o sigui un avantpassat dels sintetitzadors i tot el que posteriorment serien les bases de la música electrònica. No ve malament, de tant en tant, obrir-se a tantes músiques que no se solen programar habitualment i que, de fet, ni tan sols estan pensades per ser programades, “músiques” que estan a camí entre el que ara es denomina instal·lació, art sonor, escultura sònica i tantes altres formes que no caben en cap definició del que és o ha de ser la creació sonora. Just per això, s’ho paga llegir els escrits de Galiana. I naturalment, s’ho paga escoltar els seus enregistraments sonors, possiblement la millor praxi a la teoria. [Bellver, 4-XI-2021]
Improvisación libre. El gran juego de la deriva sonora. València: EdictOràlia Llibres i Publicacions, tercera edición, 2019, 260 p.
20€
Pianos y pianistes. Dos décadas de crítica musical y otros escritos pianísticos
València: EdictOràlia Llibres i Publicacions, 2020, 236 p.
20€