Home » News » Leonard Bernstein (1918-1990), trenta anys després de la seva mort

Leonard Bernstein (1918-1990), trenta anys després de la seva mort

Antoni Pizà

Hi ha poca gent que pugui fer moltes coses i que les pugui fer bé.  Ja se sap:  la quantitat redueix la qualitat i això és un tòpic que mereix ser recordat.  Però llavors, molt de tant en tant, trobam qualcú ―un artista, un músic, posem per cas― que ho fa pràcticament tot bé i que, evitant l’especialització i els límits que aquesta imposa, sap navegar les aigües de tres o quatre camps professionals.

Leonard Bernstein, Brandeis University, 1952

La reflexió ve al cas sobre Leonard Bernstein, compositor d’obres simfòniques però també de musicals de Broadway; cançons de concert (Lieder) i de cabaret i tuguris tèrbols per a noctàmbuls i noctàmbules de dubtosa sexualitat i incertes fonts d’ingressos; director d’orquestra; pianista; professor, conferenciant; influencer, abans que la paraula existís; artista engagé de tendències esquerranes; compromès pacifista contra la guerra del Vietnam; amic de rics i al mateix temps protector de militants radicals negres, com els Black Panthers, relació que va provocar que l’escriptor Tom Wolve inventàs sobre ell l’expressió radical chic:  els milionaris privilegiats que defensen incongruentment els pobres, els marginats, les minories…

Just que en el cas de Bernstein no hi ha res d’incongruent.  Va ser gràcies, sobretot, a la seva dona, l’actriu Felicia Montealegre (a qui va conèixer a una festa a casa de Claudio Arrau, el professor de piano del nostre Joan Moll), Bernstein defensava les víctimes de moltes tragèdies ―guerres, racisme, immigració― perquè estava convençut que la injustícia era un aspecte intrínsec en la societat i que necessitava intervenció i correcció i, sobretot, perquè sabia que podia aprofitar la seva fama per ajudar a millorar el món.  I per cert, el seu temperament artísticament omnívor, acaparador, que arramba amb tot, es filtrava a la seva vida personal situant-se en allò que, per manca de millor definició, anomenarem bisexualitat.  ¿Per què s’hauria de limitar l’apetit sexual si hi ha tantes possibilitats?

¿Què queda de Bernstein trenta anys després de la seva mort i escassament dos anys després del seu centenari?  Recordem que el 2017 es va crear un festival de dos anys i busques de duració i que ha inclòs més de dos mil concerts arreu del món, dels EUA a Iran, passant per Alemanya i la Xina (a Espanya, precisament, poca cosa per no dir res).  Una pàgina web (https://leonardbernstein.com/at100) encara serveix com a centre de coordinació d’activitats i informació.  Els organitzadors, i especialment el fill i les dues filles del compositor i Felicia, han volgut que aquest festival serveixi per apreciar la feina de Bernstein completament, com a director, compositor, pedagog i defensor de les més diverses causes humanitàries.

Bernstein va néixer en el si d’una família jueva de classe treballadora a Massachusetts.  De petit va començar a tocar el piano de la mà seva tia Clara, però aviat va entrar a Harvard i al conservatori Curtis Institute de Filadelfia a on va estudiar direcció i orquestració.  Fora de les aules, el seu mentor principal va ser Aaron Copland, qui li va inculcar la idea de solidificar el nacionalisme musical nord-americà combinant les grans formes i gèneres europeus (la simfonia, l’òpera, etc.) amb la tradició vernacla dels EUA (el jazz, el musical, etc.).  Copland també el va marcar en el seu antiexperimentalisme, que era en els anys quaranta i cinquanta, el so que més o menys predominava en la música clàssica europea.  Així, a poc a poc, Bernstein va crear el seu propi llenguatge musical com a compositor, un vocabulari sonor extremadament eclèctic que va del blues i el son cubano a la grandiositat orquestral de Mahler i Bruckner.  Amb aquest hibridisme, aquest declarat antipurisme, aquesta fam omnívora d’assimilar tots els sons universals mesclats en una obra musical pròpia, Bernstein va ser un dels pioners del postmodernisme, l’estil que fusiona l’alta cultura amb la baixa, el highbrow amb el lowbrow, perquè tanmateix aquestes categories són convencionalismes que al públic li importen poc, si la música realment el commou.

Pràcticament tothom coneix West Side Story (1957) un musical que adapta l’argument de Romeu i Julieta.  L’acció, però, aquí es desenvolupa a un barri de Manhattan (West Side) i els amants són de dos grups d’immigrants distints (italians i puertoriqueños).  Així la partitura presenta ritmes de mambo i altres músiques del Carib que caracteritzen els immigrants; però també se senten dissonàncies i un cert avantguardisme que representa la modernitat de la gran ciutat, el seu desgavell i cacofonia.

A part de West Side Story, hi ha altres obres que han entrat en el repertori de les grans orquestres.  Sense anar més enfora, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears fa uns anys va interpretar l’Obertura de l’òpera Candide en el Festival de Pollença i uns anys abans havien programat Prelude, Fugue, and Riffs, obra molt recomanable entre altres coses per presentar amb convicció la  fusió de la tradició europea (preludis i fugues, com a Bach) amb el so nord-americà (en el jazz, els riffs són repeticions d’una frase musical).  A més de tres grans simfonies, la seva obra de més ambició és la Missa (1971).  En realitat és un monumental oratori amb solistes, tres cors, una orquestra, un conjunt de rock i una banda municipal de música.  La tècnica d’hibridació d’estils aquí no funciona perquè el compositor la du a un extrem que desemboca en incoherència.  Però també és possible que hagin de passar dues generacions per poder arribar a entendre aquesta obra.  Ja ho veurem. [Bellver,  22-X-2020]

css.php