Home » News » Nelson i la «bombolla» electoral de Nova York

Nelson i la «bombolla» electoral de Nova York


Antoni Pizà
Durant molt de temps m‘he enganat a mi mateix, i de rebot he enganat els altres:  em pensava que no coneixia cap republicà a NY. Quan els amics de Mallorca em demanaven detalls sobre les idiosincràsies de la vida nord-americana, sabent que jo vivia a Nova York, la conversa començava o acabava dient: «però clar, tu vius a NY, i això no és els EUA».  La «bombolla» de NY és real, però jo anava errat:  a NY hi ha molts de republicans i jo en dec conèixer molts.

Els deplorables

Així, perplex, vaig començar a pensar amb Nelson amb qui des de fa anys havia perdut el contacte, però qui darrerament m’havia començat a enviar missatges generals, repiulades de Twitter, notícies fringe amb tota classe de conspiracions de l’alt right.   Nelson, als anys noranta, havia estat crític de cinema a un bon setmanari de NY. Els seus gusts eren molt europeus i elitistes. Anava a tots els festivals de cinema; coneixia guionistes i directors; esporàdicament aconseguia seduir un jove actor enlluernat per les seves ressenyes i la seva còrpora talla XXXL de bear. «Cinema verité…», amollava aquí i allà; «nouvelle vague…» i «Cahiers du cinema…» li sentia dir, copa en mà, als còctels de les productores, mentre no perdia de vista la palangana de canapès. Al cap de pocs anys, però, el setmanari va tancar; ell es va quedar sense feina, i amb un inexplicable cop de sort va aconseguir entrar d’ajudant de biblioteca a un institut de secundària d’un barri pobre, una feina molt inferior, segons ells, al seu calibre intel·lectual.

  Això va ser el principi del final.  «I vostè, com es va arruïnar?», demana un personatge de Hemingway. «Primer, a poc a poc; i després, de cop», respon glacial l’interlocutor. Així va ser el descens de Nelson. L’egoisme dels adolescents de l’institut, ell automàticament l’atribuïa al nivell social, la raça i la religió dels jovencells. No aguantava que el govern els proveís llibres gratuïts que ells no llegien o que, al centre d’ensenyament, diàriament hi hagués un dinar molt nutritiu i de franc que ells, tanmateix, tudaven, preferint el McDonald’s de la cantonada.  La nutricionista, segons ell, era una lesbiana de l’extrema esquerra.

Aquesta feina també la va perdre. Sa mare, que encara l’ajudava econòmicament als seus gairebé seixanta anys, es va morir i la pensió que compartien es va eixugar de cop. Aviat, el propietari del seu pis ―un immigrant espavilat d’un país musulmà― va començar un procediment de desnonament contra ell. Va engreixar més; el sucre i tota la resta de paràmetres de salut van desbordar-se. Li van donar la inutilitat laboral i va aconseguir un ajut de subsistència, a més de protecció contra futurs desnonaments. La medicina gratuïta, amb gran sorpresa seva, entrava en el paquet de prestacions socials que li corresponien.

Ara, sobtadament, tenia molt de temps (i poca mobilitat física) i va trobar conhort connectat a la xarxa. Passava hores i hores davant l’ordinador (una altra prebenda de l’estat del benestar) i llegia furiosament blogs republicans i de l’alt right; s’alimentava de teories d’una lògica, als seus ulls, aclaparadora: els demòcrates eren tots pederastes; volien imposar el socialisme radical; prohibirien les metralletes semiautomàtiques i altres armes de guerra; permetrien que els afroamericans visquessin als barris residencials de xalets adossats i casetes unifamiliars; els immigrants li prendrien la feina (a ell, precisament, que feia temps que no n’havia tingut cap); la propera vacuna ens convertiria a tots en robots homosexuals…

Nelson, vaig pensar, sens dubte, havia votat el líder republicà, i com ell, milions d’altres.  Ara veig que fins i tot en la meva bombolla de NY hi ha hagut republicans. I més d’un, segurament. [Diario de Mallorca, 1-XII-2020]