Home » News » Paco de Lucía, “esponja” musical

Paco de Lucía, “esponja” musical

10 anys de la seva mort

Antoni Pizà

Aquest mes de febrer farà deu anys de la mort de Paco de Lucía i una mirada retrospectiva a la seva admirable carrera no ve de sobra.  Paco de Lucía (Francisco Sánchez Gomes, de nom real) va néixer a Algeciras el 1947.  Son pare era un bon aficionat a la música i tant Paco com els seus germans de molt nins van amarar-se de flamenc.  Paco de Lucía va conèixer la diferència entre una soleá i una siguiriya quan encara no havia tocat mai una guitarra, instrument que va agafar per primera vegada als set anys.  A partir d’aquí s’hi va dedicar en cos i ànima estudiant l’instrument deu o dotze hores diàries, realment les que fossin necessàries.  Aquest detall és important:  Paco de Lucía ha estat el guitarrista més important i el més virtuós del flamenc i (pace Sabicas) va ser essencial en la transformació de la guitarra flamenca d’un instrument d’acompanyament (pace Camarón) a un instrument solista o de concert.

Segurament, a part d’aquest increïble virtuosisme, d’aquesta destresa tècnica pràcticament supranatural, l’essència del geni de Paco era la seva capacitat de ser “esponja” musical.  De molt jove va ser contractat per l’espectacle de dansa espanyola als EUA de José Greco i allà va absorbir llenguatges musicals que per a ell eren fins en aquell moment poc coneguts:  el jazz, sobretot, però també molts dels gèneres afro-llatins i afro-caribenys que circulaven en els anys seixanta i setanta per NY.  Paco (i li dic “Paco” no perquè el conegués sinó perquè en el món flamenc així l’anomenaven), Paco, aleshores, va aprendre tot el que havia d’aprendre d’aquestes altres músiques i en el procés d’aprenentatge va transformar el flamenc.

Ara, jo sempre m’he sorprès del purisme en el flamenc.  De fet crec que just hi ha dos gèneres musicals en els quals el dogmatisme són consubstancials a la música.  Un és el flamenc; l’altre és l’òpera.  Ho diré amb una caricatura hiperbòlica (ho reconec):  no hi ha ningú que vulgui matar per una simfonia o un quartet de corda; per l’òpera i pel flamenc, en canvi, sovint he pensat que la vida dels qui es desvien de les ortodòxies dels puristes estan en perill.  I bé, Paco va desviar-se del dogmatisme del flamenc pur i va pagar les conseqüències.  La vella guàrdia del flamenc li va tirar en cara que ell no feia flamenc autèntic i el van intentar desautoritzar.

¿I quines van ser les seves heretgies? La instrumentació, per començar.  Paco va ser el primer (o un dels pioners, en tot cas) que va incloure la flauta, el saxòfon, el baix elèctric en temes musicals flamencs o d’inspiració flamenca.   Però més important encara van ser la integració de la percussió afro-llatina, els bongos i el cajón peruà.  Totes aquestes innovacions li van venir sobretot gràcies als seus viatges per les Amèriques i el contacte amb músics com Rubem Dantas de Brasil, Alain Pérez de Cuba i Caitro Soto del Perú.  I què dir de les seves col·laboracions amb músics com Chick Corea, Santana, Al di Meola, John McLaughin, Larry Coryell, Eric Clapton i tants d’altres.  Les insaciables ganes de continuar sent una “esponja” el van dur posteriorment al món del cine (amb Saura i altres) i sobretot al repertori “clàssic” amb composicions de Manuel de Falla i Joaquin Rodrigo.  I els escenaris típicament reservats per a la música clàssica el van acollir actuant, així, al Palau de la Música de Barcelona, el Teatro Real de Madrid, el Carnegie de NY i, per cert, també l’Auditòrium de Palma.  Els doctorats honoris causa no es torbarien molt a arribar.  I un Premi Princep d’Astúries.

És ben sabut que Paco va passar els darrers anys de la seva vida a Mallorca.  Aquí va demostrar sempre un amor absolut per aquesta terra i va fer bones amistats de per tots els vents.  Va tenir casa a S’Horta, Campos, Establiments i Palma; els seus dos darrers fills van néixer i han viscut aquí sempre; i el seu darrer disc va ser gravat aquí i de forma pòstuma va obtenir un Grammy.  Quan va participar amb Tomeu Penya a ”Paraules que s’endú es vent”, Penya li va pagar la feina amb una dotzena de melons de Vilafranca.  Fa uns anys, IB3 va produir un documental titulat Una vida entre dues aigües de Pedro de Echave (està disponible a YouTube) que fa un de excel·lent recorregut per totes les relacions mallorquines de Paco:  des del matrimoni d’hortolans campaners Miquela Barceló i Jaume Rosselló als músics Toni Cuenca, el tècnic de so Toni Noguera i el lutier Antonio Morales.

Paco de Lucía va viatjar arreu de tot el món i de cada lloc va extreure i absorbir la música creant nou sons pel món del flamenc i obrint-lo a altres gèneres.  Fusió, cross-over, hibridisme… ell ho va inventar abans que tots aquests gèneres tinguessin etiqueta comercial. Ara bé, a la seva època mallorquina ell ja estava extenuat de viatges i gires i Mallorca era solament un refugi per a ell.  Li agradava que Mallorca a pesar del seu cosmopolitisme tenia encara arrels:  anar a matances, menjar arròs brut, torrar al caliu llonganissa i menjar-la amb un trinxet.  Era certament un ciutadà del món; milions de persones a tots els continents coneixen el flamenc gràcies a ell, però en el fons, com diu agudament la campanera Miquela Barceló, en el fons Paco era “un pagès”.  No havia de demostrar res a ningú. [Bellver 8-II-2024]

css.php