Antoni Pizà
Sobre Astor Piazzolla, se sol contar una anècdota que, com sol passar amb totes les biografies de grans artistes, potser és real o apòcrifa; de fet aquesta és possiblement vertadera, però un poc ornamentada amb una petita dosi d’imaginació. Piazzolla ja era un compositor de més de trenta anys i gràcies a un premi de composició d’Argentina i a alguns esforços familiars, va poder anar a estudiar a París amb la gran pedagoga Nadia Boulanger. Piazzolla volia ser compositor “clàssic” d’aquests que escriuen simfonies, òperes i quartets de corda que produeixen pocs guanys econòmics però un cert prestigi en alguns cercles. Durant una de les primeres classes amb Boulanger, Piazzolla li va mostrar les seves composicions “clàssiques”. La mestra, poc entusiasmada, li va dir: ¿Què més tens? I aquí, Piazzolla li va mostrar i possiblement tocar alguns tangos que havia escrit i li va mostrar el seu bandoneón (una espècia d’acordió típic d’Argentina), el qual a París, ell el tenia amagat en un armari, un poc acomplexat de la seva dedicació a una música “inferior”. Ah ―va dir Boulanger― això sí que és música teva, ben teva, i no tot el que m’has mostrat abans…
Astor Piazzolla va néixer a Mar del Plata (Argentina) fill d’immigrants italians. De molt jovenet, la família es va traslladar a NY. Un dia son pare li va comprar un bandoneón de rebaixa i el petit Astor va començar a tocar-lo obsessivament. Era coix de naixement i la música li va oferir un refugi protector. Ens trobam als anys 30 del s. XX i Carlos Gardel, estrella del tango, és a NY actuant i filmant la pel·lícula El dia que me quieras. Gardel el contracte per actuar amb ell a NY, se’l vol endur de gira (son pare s’hi oposa perquè Astor té deu anys escassos) i acaba d’extra a la peli. Un gran començament en el món del tango de la mà del mestre suprem.
La família torna a Argentina als anys 40. Astor vol dedicar-se a la música. Coneix el pianista Artur Rubinstein i l’introdueix al món clàssic de Buenos Aires. De nit toca a locals de tango i de dia assisteix als assaigs de la simfònica de Buenos Aires. Comença classes de composició amb Alberto Ginastera, el qual li “regala” el premi de composició que li permet anar a París a estudiar amb Boulanger. Ja està casat i té dos fills. Els deixa amb els avis i se’n va a “descobrir-se” a París, a cercar i trobar la seva veu com a artista. I la troba: el seu idioma no és la música clàssica ni el tango, sinó una combinació dels dos estils. Ha nascut el nuevo tango que el faria famós.
El tango és un dels símbols identitaris d’Argentina. És la música i la dansa dels arrabales, barris d’immigrants de Buenos Aires, gent que mescla idiomes (espanyol i italià, per exemple), i que viu de nit i que poden tenir famílies desestructurades. Hi ha joc, alcohol, delinqüència amors impossibles, tolerància per les treballadores del sexe i pels qui no podran mai mantenir una feina fixa. Les lletres del tango reflecteixen aquest ambient. La música, tanmateix, a través de la síncope (o sigui, un accent inesperat i irregular en el discurs musical) revela els seus orígens africans, gitanos, de mescla mediterrània. Aquesta música i, sobretot, la seva coreografia, emperò, a principis del s. XX es popularitzen a París i NY, primer, i després arreu del món.
El nou tango i la música de Piazzolla és tot això, però a més hi ha elements de la música clàssica (contrapunt, fuga, dissonàncies, estructures musicals llargues, etc.) i del jazz (improvisació, la guitarra elèctrica, la informalitat dels concerts, copa amb mà, texans i cigarros). Hi ha un punt més: Piazzolla desvincula totalment la música de la dansa. Les seves composicions són obres per “escoltar” i no per “ballar”. Hi ha aquí una intenció de treure el tango de vieja guardia, com se’l coneix, de la taverna i situar-lo a la sala de concerts, juntament amb Mozart i Stravisnki.
El gran geni de Piazzolla és que ho va aconseguir. Avui en dia la seva música es toca a clubs de jazz i festivals de carrer, però majoritàriament a sales de concert i conservatoris. Com va fer Chopin amb la masurca, una dansa pagesa reconvertida en música de saló elegant i fina, Piazzolla va transformar el tango en música “clàssica” o en tot cas en un híbrid d’estils clàssics, jazz i tango tradicional.
Tota la seva música és d’alta qualitat, però si hi ha algun extraterrestre que s’hi vulgui aproximar, s’hi pot iniciar amb Libertango (1974), encara que sigui amb la versió “pop” de Grace Jones. Adiós Nonino (1969), dedicat a la mort de son pare (Nonino) que li va comprar el primer bandoneón supura sentimentalisme italià, d’aquest que no s’empegueeix de mostrar els sentiments, les vulnerabilitats i la fragilitat de tota existència humana. Es podria dir el mateix de l’àlbum Oblivion (1984) i, per favor, que ningú s’avergonyeixi de plorar quan la melodia principal torna com un eco.
És ver que Daniel Baremboim, Gidon Kremer i Rostropovich, entre molts altres, han popularitzat el nuevo tango en les sales de concerts clàssiques, però realment li hem d’agrair el “miracle” de Piazzolla a Nadia Boulanger, si l’anècdota del principi és vertadera, perquè un dia a París en els anys 50 el va desanimar despietadament a seguir somnis de compositor “clàssic” i, en canvi, el va empènyer a innovar el tango i, per tant, inventar un estil totalment nou: el nuevo tango. [Bellver, 25-III-2021]