Antoni Pizà

Quan jo tenia uns deu anys, crec que era l’estiu del 1972, els meus pares van apuntar-me a un campament de l’OJE a Sa Caleta, a Eivissa , una experiència, en el meu record d’ara, innòcua i sense cap tipus de conseqüència.  Cert: el primer dia vam cantar el «Cara al sol» el «Prieta las filas», però els mandos, com els anomenàvem, eren exseminaristes que volien anar a les Amèriques, parlaven de la teologia de l’alliberació, del Che i de Jesús com el primer socialista.  Afortunadament, en aquell ambient de suposada disciplina, aquells monitors ja transmetien l’imminent mort del dictador, la secularització de l’estat espanyol, l’alliberament sexual, les drogues, la normalització del català, l’art com a font de llibertat (sobretot en la forma de la música pop en anglès), el pacifisme i tantes altres coses que agafarien volada durant aquella dècada prodigiosa.

            No havia tornat a pensar mai en aquella visita a Eivissa fins ara llegint Balearic. Historia oral de la cultura de club en Ibiza.  Mentre jo muntava tendes de campanya i aprenia a fer foc en terra, a pocs quilòmetres del meu campament es gestava, segons els autors d’aquest llibre, un moviment social, centrat sobretot en la música, gènere que ells anomenen Balearic o més generalment referit com a Balearic Beats, però en realitat un moviment social de moltes ramificacions i imbricacions, i de conseqüències internacionals enormes.

            Balearic és un llibre de lectura amena; realment, molt amena.  Consisteix en la recopilació d’entrevistes amb uns vuitanta protagonistes de l’època.  Hi ha petits empresaris de la vida nocturna i l’oci; Djs i músics; celebrities (alguns, peixos grossos dins una bassa molt petita); expats, artistes, bohemis, turistes, hippies i un llarg etcètera, tan llarg de fet que els autors han inclòs una secció de dramatis personae amb curtes biografies dels entrevistats (gràcies!).  Els vertaders protagonistes de la història, però, són els clubbers, adolescents i joves nòmades d’arreu del món que arribaven a Eivissa amb ganes de divertir-se i que en alguns casos els seus excessos els conduïen directament a urgències dels hospitals de l’illa.

El llibre està estructurat en divuit capítols que segueixen l’ordre cronològic d’esdeveniments (dels anys cinquanta al 2019).  Cada capítol comença amb un resum de la dècada, explica el focus de la secció i després crea una mena de tertúlia entre els participants, els quals van aportant el seu punt de vista sobre cada tema.  Gairebé totes les opinions i anècdotes són molt informatives i algunes són decididament directes.  Antonio Escohotado, per exemple, definit a la petita biografia com a «filósofo, sociólogo y pensador español»,  afirma en diverses ocasions que els Eivissencs són de talla curta i aspecte «neandertal». Segons ell, en el seu ambient d’Eivissa «había como un filtro para los feos; (…). Aquí no venía más que gente muy guapa, realmente muy guapa…».  És lògic aleshores que la cultura mil·lenària de l’illa tingui un bon deute amb ell:  «La isla tendría que hacernos un monumento a los melenudos y a las melenudas, porque esto era una cochambre. Aquí todo el mundo pasaba hambre y, de la escasez que había, a los cerdos les daban de comer las cagarrutas de las ovejas».

Així les coses, com diu un dels autors d’aquest llibre el gènere Balearic «más que un estilo musical, és un estilo de vida».  I clar, el paquet inclou ―com havia avançat la pel·lícula de Barbet Schroeder i Pink Floyd More (1969) i com em van explicar els exseminaristes del meu campament― oci, sol, drogues, llibertat i un poc de llibertinatge. [Bellver, 11-II-2021]

LUIS COSTA / CHRISTIAN LEN (eds.)

Balearic. Historia oral de la cultura de club en Ibiza. ED. CONTRA. 608 PÁGINAS.

24,90 EUROS.