Antoni Pizà

De la mateixa manera que hi ha una celebració de Sant Jordi en la qual se solen regalar llibres, és lògic pensar que el dia de Santa Cecília (la patrona dels músics) s’haurien de regalar entrades a concerts, Cds i subscripcions a Apple Music o Spotify.  Evidentment, no és així; i, per tant, no queda més remei que aprofitar el Sant Jordi per reflexionar sobre algunes edicions bibliogràfiques de tema musical i també ―posats a ser filòsofs de cafè― si fins i tot té sentit llegir i escriure sobre música.

Aquest darrer punt no és tan irrellevant com sembla.  Segons una coneguda anècdota, possiblement apòcrifa, Frank Zappa va declarar en una ocasió que escriure sobre música era com dansar sobre arquitectura, és a dir:  una cosa absurda.  Zappa, emperò, es va oblidar d’una cosa:  hi ha molts de lectors que a més d’escoltar música volen llegir sobre música. Si Zappa tingués raó no tindríem cap biografia de Mozart; o cap entrevista amb Maria Callas; o cap novel·la com Doctor Faustus de Thomas Mann.  Zappa (o la persona que li va atribuir la dita) es va equivocar:  escriure i llegir sobre música són activitats enriquidores sense les quals l’activitat musical quedaria molt minorada.

Per a bé o per a mal, pas gran part de la meva vida escrivint o llegint sobre música.  No hi ha ningú que sigui imprescindible, però crec que escoltant música, llegint i escrivint sobre ella i descrivint l’experiència, en alguna ocasió he informat i entretingut a altres persones, però sobretot m’he enriquit a mi mateix (si he abusat del privilegi d’escriure i publicar, deman disculpes).  Per les meves activitats com a professor, articulista i divulgador, m’arriben molts de llibres que més impossible llegir.  A més la meva atenció sovint es distreu cap a blogs, webs, comentaris de Twitter; això era temps que abans ―tu i jo lector― dedicàvem a llibres i ara és temps que se’n va darrera la pantalla blava del mòbil, la tauleta, l’ordinador.   Així, en els comentaris que segueixen, m’he centrat en llibres que són per a un públic general, tracten únicament sobre música clàssica i no són necessàriament recents.

De tant en tant algun llibre cau a les teves mans i no et deixa, o millor dit:  no et permet que tu el deixis.  Això em va passar, fa cosa de dos anys amb Opus Gelber:  Retrato de un pianista de Leila Guerriero (Anagrama, 2019).  Es tracta d’un fascinant perfil biogràfic i literari del gran pianista argentí Bruno Leonardo Gelber.  Nin prodigi, gran intèrpret dels clàssics del piano (el seu Brahms és especialment recomanable), homosexual despreocupat, amanerat i escandalós (tupè, maquillatge, fetitxisme per les grans actrius del passat), Guerriero dibuixa la silueta d’un artista contradictori que es nega a articular verbalment la seva homosexualitat, al seva discapacitat ―la pòlio li va deixar serioses seqüeles―  i, a pesar de tocar exclusivament música high brow, és un confés addicte a la junk TV amb tot aquell repertori de celebrities, influencers, divorcis milionaris, cràpules bronzejats a Marbella i princeses que es casen amb un personal trainer o un futbolista africà de lliga regional.  Guerriero fa un retrat captivador amb la seva dotadíssima ploma que observa i anota les minúcies i misèries d’un artista ja un poc decrèpit, amant del kitsch i que fa un art de l’autodeprecació, el qual després de més de setanta anys de carrera finalment té temps per contar la seva vida al·lucinant i frenètica que el lector usual sol relacionar més amb les estrelles del pop que amb la música anomenada “clàssica”.

Molt distint, si bé igualment fascinant, és el darrer llibre del pianista Albert Nieto, Tecleando: reflexiones sobre el mundo del piano y del conservatorio (Boileau, 2020).  Nieto és compositor, pianista i professor d’aquest instrument a Alacant (per cert, va ser alumne breument del menorquí Ramon Coll), però ha dedicat gran part de la seva vida professional a escriure, sobretot sobre el piano, la seva tècnica i el seu repertori.  En llibres anteriors, Nieto s’havia dedicat a temes monogràfics i el piano.  Per exemple, té un estudi sobre l’ús del pedal i un altre tractat sobre la digitació.  La novetat d’aquest volum és que és una miscel·lània de diversos temes que just tenen en comú el teclat (i d’aquí el tecleando del títol).  Hi ha una secció, sobre la polèmica la conveniència o no de tocar les variacions Goldberg de Bach al piano; una altra secció tracta sobre el sistema de les oposicions per optar a una plaça; un apartat addicional se centra en com elegir un repertori idoni per a cada alumne.  La part més interessant, al meu entendre, són les “reflexions sobre el conservatori,” com indica el títol i el seu “peculiar món”.  La premissa de Nieto és que el conservatori és un “peculiar” microcosmos:  hi ha enveges entre professors de les quals en resulten perjudicats els alumnes; les hores perdudes a claustres inacabables; la “imperfecta”, com diu ell, forma d’avaluar els alumnes; la “moda” dels ERASMUS, i un llarg etc.  Un must, vaja, per a qualsevol professor i molts alumnes del conservatori.

El 2018 vaig escriure en aquestes mateixes pàgines que trobava a faltar una traducció al castellà i al català d’un llibre molt especial.  Finalment, el llibre ja s’ha traduït ―al·leluia―.  Es tracta de Quan la música ho és tot. Converses musicals amb Seiji Ozawa del gran escriptor Haruki Murakami amb el director d’orquestra Seiji Ozawa (Empúries, 2020).  El llibre inclou sis llargues converses sobre música.  A més dels compositors que més ha interpretat (Beethoven, Berlioz, Brahms i Mahler), Ozawa comenta la seva admiració pels seus dos grans mestres (Karajan i Bernstein) i relata conegudes anècdotes sobre altres músics.  Murakami i Osawa, segons expliquen tenen durs hàbits de treball (s’aixequen a les quatre del matí i treballen fins a les nou o les deu). I jo, darrerament ―no sé com, serà l’edat― faig més o menys el mateix per poder llegir i escriure sobre música.  No me’n penedesc. [Bellver, 20-IV-2023]