Home » News » Suzuki:  la música com a llengua materna

Suzuki:  la música com a llengua materna

Antoni Pizà

“¿Quina és la millor forma per a un infant per aprendre música?”  La pregunta me la fa una mare amb una filla de quatre anys.  A l’escola li han dit que la nina és una superdotada:  es relaciona amb els altres infants sense problemes i excel·leix en les petites tasques acadèmiques que li donen.  El joc i qualsevol aspecte lúdic, l’adquisició del llenguatge (és una escola per a al·lots cosmopolites i bufes, i tot l’ensenyament és poliglota), les arts plàstiques i sobretot la música no tenen secrets per a aquesta nina.  Això, almenys, és el que diuen els mestres igualment interessats en l’educació dels infants com en el clientelisme d’un col·legi poblat sobretot per estaments socials estufats.  ¿I quina és, idò, la millor forma d’aprendre música?

Evidentment, no hi ha una resposta clara, sobretot perquè s’hauria de concretar, primer, què és “aprendre música”.  La majoria de pares i mares entenen aquesta expressió com a l’aprenentatge d’un instrument musical.  La idea és que l’infant pugui tocar el violí o el piano el dia de la festa de final de curs.  Aprendre a compondre música en general és una activitat d’adults i per tant cau fora de moltes filosofies de la pedagogia musical.  Finalment, l’apreciació de la música, segons uns, és un fet innat que no necessita cap mètode; si bé altres, val a dir, opinen que l’educació de l’oïda i el context cultural de moltes músiques són fonamentals per entendre certs d’estils de música d’alta complexitat com els ragas de l’Índia o la polifonia europea.  Però aquestes també serien activitats d’adults, no d’infants.

L’aprenentatge d’un instrument i el cant (la veu, clar, és un instrument), per tant, solen ser la primera passa per introduir un infant en el món de la música.  En el meu temps, s’aprenia solfeig (notació musical) i posteriorment un instrument.  Aquesta seqüència avui en dia es considera aberrant perquè ningú no aprèn a llegir i a escriure abans d’aprendre a parlar.  I aquest és el quid de la qüestió:  la majoria de filosofies de l’ensenyament musical dels s. XX i XXI (Dalcroze, Kodály, Orff, Suzuki, Segarra i altres) coincideixen en un punt:  s’ha d’aprendre música com s’aprèn la llengua materna, és a dir, de molt, molt jove i sense pressions o disciplina fèrria.

Shinichi Suzuki

El més famós dels pedagogs musicals d’aquesta hipòtesi va ser Shinichi Suzuki (1898- 1998).  Nascut al Japó, son pare va ser fabricant d’instruments musicals, com el shamisen, un llaüt emblemàtic en la música tradicional japonesa, i també el violí occidental.  Suzuki va també estudiar violí a Berlín a principis del s. XX i, segons es conta, la dificultat enorme que va tenir per aprendre l’alemany el va fer reflexionar sobre com era que els infants aprenien sense cap esforç aquesta llengua tan dificultosa per a un estranger.  ¿Per què ―va començar a cavil·lar Suzuki― a ell li costava tant el diantre alemany i als infants alemanys no?

Suzuki, aleshores, va elaborar un mètode el principal pilar del qual és l’aprenentatge del violí per imitació, com si diguéssim, banyant-se, rabejant-se plaentment en un ecosistema de sons per arribar a emular-los, que és com s’aprèn la llengua materna, envoltant l’infant de sons que ell repeteix instintivament sense esforç.  Naturalment, aquesta adquisició del llenguatge musical s’ha de fer abans dels quatre anys o, de fet, tan aviat com es pugui.  Un altre aspecte ―i francament el mètode és complex i no es pot resumir en un article com aquest― és l’aprenentatge en grup que és com s’aprèn la llengua:  en el pati d’una escoleta, en la família, entre germans i cosins, jugant al carrer.  La idea d’un geni solitari tancat en unes golfes mal ventilades, colpejant un teclat i creant una obra mestra en potència, és una imatge més apta per a una peli de Hollywood que per a l’educació musical.  Els deixebles infantils del mètode Suzuki, per tant, toquen en grup repetint una frase musical les vegades que sigui necessari fins que tots els membres de la classe l’interpreten correctament.

Després de gairebé cent anys d’aplicació pràctica del mètode Suzuki sabem que, en molts casos, pot ser una filosofia molt vàlida.  Ara bé, a pesar que grans violinistes com Joshua Bell i Hilary Hahn van iniciar-se al violí a través del mètode Suziki, no tots els infants que el segueixin seran concertistes.  Suzuki, tanmateix, humanista com era, no considerava que aquest fos l’objectiu ni del seu mètode en particular ni de l’aprenentatge musical en general.  El propòsit d’aprendre un instrument, segons Suzuki, era ampliar l’espectre emocional d’un infant, afegir-li una llengua més al seu ventall personal de llengües maternes. [Bellver, 1-XII- 2022]

css.php