Antoni Pizà

A vegades, el bis, la propina musical que se sol oferir al final d’un concert, és la part més esperada de la vetllada musical.  És com quan els al·lots incontrolats prefereixen les postres als nutritius primers i segons plats.  La lògica d’un bis, emperò, és que és tremendament il·lògica.  Res no és el que sembla.  Com que aquestes obres musicals no estan programades oficialment, no surten al programa de mà i en molts de casos els músics no les anuncien, és possible pensar que els bisos són espontanis, un acte de generositat inesperat i sorprenent.  En realitat, però, quan la majoria de músics ofereixen un bis, l’han pensat i ben pensat, l’han preparat, com no podria ser d’una altra manera, i coneixen els efectes d’aquest regal, d’aquesta propina.

Se sol suposar que el primer bis va ser el 1786 a l’estrena de les Noces de Figaro de Mozart, obra que va entusiasmar tantíssim el públic que va exigir la repetició d’algunes àries de l’òpera.  Bis vol dir precisament això:  repetir. Curiosament, dies després d’aquesta exigència extravagant i plebea per part del públic, l’emperador Josep II va prohibir els bisos; de cap manera l’emperador podia consentir que el comú de la gent tingués veu i vot en els espectacles vienesos.  L’estigma dels bisos, així, ha durat com aquell que diu fins avui en dia.  Ni Wagner ni Toscanini eren amics dels bisos i els van prohibir als seus concerts.  I tant La Scala de Milà com el Met de NY, de fet, van eliminar els bisos durant la major part del s. XIX i XX.  La norma, però la va rompre a el 1994 a NY Pavarotti repetint una ària de Tosca de Puccini i posteriorment Juan Diego Flores cantant la difícil ària de La fille du régiment “À mes amis”, la qual conté quatre dos agudíssims (o són cinc?) que, o bé trenquen els vitralls de la sala, si n’hi ha, o bé precipiten els aficionats cap a un ineludible orgasme musical, si s’interpreta correctament a una atroç altura de 1.046 hertzs.  Val a dir:  en vista de l’èxit d’aquests bisos apoteòsics, tant el Met com La Scala han anul·lat la prohibició.  Visquin els bisos!

Generalment, els bisos són molt apreciats pels bons aficionats perquè ens donen una encletxa dins l’interior ―la filosofia, podríem dir― d’un intèrpret.  Segons el bis saben si l’intèrpret és seriós o un poc bandarra, si té sentit de l’humor, si l’interessa just el virtuosisme o té feeling per obres senzilles, íntimes.  En una ocasió vaig sentir el gran pianista rus Denis Matsuev (llastimosament defensor del dèspota rus actual) tocant un bis de vint minuts improvisant sobre temes de jazz d’Art Tatum i altres.  Una filigrana. La llargària del bis, però, l’elecció del jazz ultra virtuós en un context de música clàssica i, sobretot, el fet que la música que tocava era majoritàriament improvisada (i no escrita) va convertir aquest bis en una excepció a la regla.  En una altra ocasió, també vaig sentir el jove (aleshores) Ivo Pogorelich tocant el seu bis predilecte, Ismaley de Balàkirev, que és una de les obres més difícils del piano, que és com menjar dues racions de porcella després d’una abundant paella.  Per norma general, tanmateix, els bisos són peces meditatives, serenes i dolces ―postres, com deia.

Certes peces instrumentals sigui per ser curtes o per ser tendres en els seus afectes, són idònies com a bis, i gairebé tots els intèrprets saben quines obres poden ser bisos.   Stephen Hough, per exemple, un pianista de gran virtuosisme que molts el coneixen per les seves versions de Liszt, té un àlbum dedicat exclusivament als bisos, que és com fer un dinar just de postres o llegir un llibre just d’epílegs.  En els seus recitals en viu, per cert, un dels seus bisos preferits és la Cançó i dansa 1 de Mompou, una obra que també solia tocar molt i molt bé el mític Arturo Benedetti Michelangeli.  Avui en dia, emperò, el bis ja no so ser mai una repetició, sinó una obra extra.  Sviatoslav Richter, però, si mai oferia un bis era la repetició de la darrera obra que havia tocat.  Els seus bisos eren bisos reals, repeticions estrictes.

Hi ha, com he dit abans, moltes coses il·lògiques en la filosofia dels bisos.  El nom, per exemple, en si ja és un poc confús.  En català, castellà, francès i italià se sol anomenar bis.  En anglès, incongruentment, se sol usar la paraula francesa encore, la qual els francesos no l’utilitzen i prefereixen o bé bis o bé un rappel o une autre.  El Concert d’Any Nou amb la Filharmònica de Viena també mostra algunes singularitats de la filosofia del bis.  Com tothom sap és un espectacle molt ritualitzat en el qual el públic vienès es permet com a gran excepció rompre totes les normes de decòrum i dur el compàs fent mamballetes ridículament rítmiques.  La litúrgia d’aquest concert té una altra incongruència:  cada any es toca la famosa Marxa Radetzky com a bis.  I si es toca cada any, per què no la posen al programa?  No es posa mai al programa perquè és un bis, una propina, una “sorpresa”.  I quina sorpresa! [Bellver, 15-XII-2022]