Writings, Opinions, Information

Antoni Pizà

Segons he sentit a dir, hi ha una estadística que demostra que els visitants dels museus passam el doble de temps llegint les etiquetes descriptives de les obres d’art que no mirant-les.  Segurament és ver:  entres en una sala i una pintura et crida l’atenció; t’hi acostes; hi ha una munió de gent que desgraciadament ha tingut la mateixa idea, i esperes pacientment per apropar-t’hi un poc més i veure les figures, els colors, la imperfecció preciosa de la brotxa, la textura que imbrica capes i més capes de dibuix i pigment amb els solcs de la pintura que es repleguen i creen regruixos, doblecs, minúsculs canals invisibles a distància.  T’hi acostes, dic, i ¿què fas?  Llegeixes l’etiqueta:  el nom del pintor (normalment) o pintora (ocasionalment); quan va néixer i a on; el títol (que sovint diu “Sense títol”) i un poc de context sobre l’origen i els detalls del quadre.  Has passat un minut mirant l’obra, si arriba, i dos minuts i busques llegint l’etiqueta.

Aquestes cartolines descriptives no són tan innocents i objectives com es podria pensar.  A França i altres països, per exemple, solen classificar Picasso com a francès, cosa que indigna els espanyolistes que solen encasellar sense embuts El Greco com a espanyol, si bé va néixer a Grècia.  I vet aquí un altre cas:  fa uns mesos vaig quedar positivament sorprès llegint les etiquetes del Museu Nacional d’Art de Catalunya.  La majoria de descripcions no just presenten detalls formalistes de l’obra d’art (si oli o tempera, si perspectiva aèria o axonomètrica o si tal o qual referència a un sant), sinó que la contextualitzen com a un objecte de luxe, part d’una societat mercantilista, capitalista.  Així, els grans quadres queden desmitificats:  no just són obres d’art transcendents, gairebé religioses i misterioses, sinó objectes d’intercanvi mercantil i consumisme ostentós.

De la mateixa manera, pràcticament tots els museus ja han afegit a les seves etiquetes notícies sobre el fet que tot objecte d’art té una història tacada de sang.  És el que el pensador Walter Benjamin va denominar la seva Setena Tesi sobre la Filosofia de la Història:  “Es ist niemals ein Dokument der Kultur, ohne zugleich ein solches der Barbarei zu sein”.  (Saber alemany, per cert, va molt bé per viure a Mallorca, especialment a Cas Concos).  I així és:  l’esclavatge transatlàntic, el colonialisme i el posterior imperialisme van propulsar el capitalisme europeu i nord-americà i van crear la riquesa que posteriorment es va convertir en pintures a l’oli, poemes, òperes i quartets de corda.  No hi ha ningú ni res que sigui totalment innocent.  A un conte d’ Ursula K. Le Guin, “The Ones Who Walk Away from Omelas” (Els qui fugen d’Omelas), s’elabora la idea que perquè els habitants de la ciutat fictícia d’Omelas siguin feliços, un infant ha de ser torturat, o sigui el seu benestar depèn directament del patiment d’una víctima innocent.

I vet aquí ara Picasso i el cinquanta aniversari de la seva mort.  Una superficial cerca per la web ens assabenta que hi ha una cinquantena d’exposicions arreu del món que celebraran la vida i l’obra del pintor de Málaga.  A Madrid es podrà contrastar l’obra de Picasso amb la d’El Greco.  Al Guggenheim de NY, una petita mostra s’enfocarà en els primers anys del pintor a París, ciutat, per cert, a on s’inaugurarà un gran centre d’estudis, investigació i creació al voltant de la figura de l’artista (Centre d’études Picasso).  El Museu Picasso de París, així mateix,  entre dotzenes d’activitats, inclourà mostres de tres pintores afroamericanes i un pintor també afroamericà (Mickalene Thomas, Kara Walker, Faith Ringgold Kerry James Marshall) en diàleg amb Picasso.  Una excepció a totes aquestes celebracions serà l’exposició del Museu de Brooklyn (NY) que més que “celebrar” qüestionarà la validesa de l’art de Picasso (www.brooklynmuseum.org).  Vet aquí per què.

No hi ha dubte que Picasso va dur una vida poc edificant.  No hi ha any que no surti un llibre d’un fill bord o legítim, d’un parent de lluny, d’un conegut o ex col·laborador que ens recordi que l’artista va manipular les seves dones i amants; hi va haver bregues, mansiules, abús verbal i físic, etc.  En una ocasió (almenys) l’artista va cremar la cara de Françoise Gilot amb una llosca de cigarro deixant-la marcada de per vida.  Posteriorment, la va retratar ―amb la marca i tot― com un ramader orgullós d’haver marcat el seu bestiar o el propietari d’una plantació satisfet per haver deixat aquella nafra a la pell dels seus esclaus.

En general, el seu tractament de les dones se solia justificar i excusar, però en el món post #Metoo, tota aquesta informació ja ha tingut els seus efectes.  Picasso ja no és el gran geni inqüestionable.  Una gran part del públic, naturalment, intenta separar l’home del seu art, que és el que se sol fer amb l’enorme teringa d’artistes que van dur vides de dubtosa moral:  Wagner, Chopin, T. S. Eliot, Céline i molts altres van ser antisemites (uns més que els altres, si és que s’ho paga fer diferències; Wagner, molt més que Chopin, per exemple).  Händel, al mateix temps que escrivia El Messies i altres músiques cristianes i devotes invertia en companyies que traficaven esclaus a pesar que ja hi havia un fort moviment abolicionista.

Així, Picasso també va ser un producte del seu temps que és el temps del patriarcat i el poder gairebé absolut dels homes sobre les dones.  Al mateix temps, si és que tot això es pot mitigar, va pintar un quadre polític pioner i ple d’humanitat, el Guernica.  A més a més, les dotzenes de retrats que va fer de dones no són just imatges d’objectes sexuals sinó pintures que reflecteixen la humanitat i intel·ligència de les dones retratades.  El cinquanta aniversari de l’artista servirà afortunadament per omplir les hores dels turistes que vagin a fer llargues coes i badocar a les gairebé cinquanta grans exposicions d’aquesta Célébration Picasso 1973-2023, com l’anomena el museu de París, sinó per qüestionar, pensar, reflexionar, avaluar, i això no és mala cosa.  Per evitar les coes, jo ho veuré tot per Instagram. [Bellver, IV-2023]

Antoni Pizà

De la mateixa manera que hi ha una celebració de Sant Jordi en la qual se solen regalar llibres, és lògic pensar que el dia de Santa Cecília (la patrona dels músics) s’haurien de regalar entrades a concerts, Cds i subscripcions a Apple Music o Spotify.  Evidentment, no és així; i, per tant, no queda més remei que aprofitar el Sant Jordi per reflexionar sobre algunes edicions bibliogràfiques de tema musical i també ―posats a ser filòsofs de cafè― si fins i tot té sentit llegir i escriure sobre música.

Aquest darrer punt no és tan irrellevant com sembla.  Segons una coneguda anècdota, possiblement apòcrifa, Frank Zappa va declarar en una ocasió que escriure sobre música era com dansar sobre arquitectura, és a dir:  una cosa absurda.  Zappa, emperò, es va oblidar d’una cosa:  hi ha molts de lectors que a més d’escoltar música volen llegir sobre música. Si Zappa tingués raó no tindríem cap biografia de Mozart; o cap entrevista amb Maria Callas; o cap novel·la com Doctor Faustus de Thomas Mann.  Zappa (o la persona que li va atribuir la dita) es va equivocar:  escriure i llegir sobre música són activitats enriquidores sense les quals l’activitat musical quedaria molt minorada.

Per a bé o per a mal, pas gran part de la meva vida escrivint o llegint sobre música.  No hi ha ningú que sigui imprescindible, però crec que escoltant música, llegint i escrivint sobre ella i descrivint l’experiència, en alguna ocasió he informat i entretingut a altres persones, però sobretot m’he enriquit a mi mateix (si he abusat del privilegi d’escriure i publicar, deman disculpes).  Per les meves activitats com a professor, articulista i divulgador, m’arriben molts de llibres que més impossible llegir.  A més la meva atenció sovint es distreu cap a blogs, webs, comentaris de Twitter; això era temps que abans ―tu i jo lector― dedicàvem a llibres i ara és temps que se’n va darrera la pantalla blava del mòbil, la tauleta, l’ordinador.   Així, en els comentaris que segueixen, m’he centrat en llibres que són per a un públic general, tracten únicament sobre música clàssica i no són necessàriament recents.

De tant en tant algun llibre cau a les teves mans i no et deixa, o millor dit:  no et permet que tu el deixis.  Això em va passar, fa cosa de dos anys amb Opus Gelber:  Retrato de un pianista de Leila Guerriero (Anagrama, 2019).  Es tracta d’un fascinant perfil biogràfic i literari del gran pianista argentí Bruno Leonardo Gelber.  Nin prodigi, gran intèrpret dels clàssics del piano (el seu Brahms és especialment recomanable), homosexual despreocupat, amanerat i escandalós (tupè, maquillatge, fetitxisme per les grans actrius del passat), Guerriero dibuixa la silueta d’un artista contradictori que es nega a articular verbalment la seva homosexualitat, al seva discapacitat ―la pòlio li va deixar serioses seqüeles―  i, a pesar de tocar exclusivament música high brow, és un confés addicte a la junk TV amb tot aquell repertori de celebrities, influencers, divorcis milionaris, cràpules bronzejats a Marbella i princeses que es casen amb un personal trainer o un futbolista africà de lliga regional.  Guerriero fa un retrat captivador amb la seva dotadíssima ploma que observa i anota les minúcies i misèries d’un artista ja un poc decrèpit, amant del kitsch i que fa un art de l’autodeprecació, el qual després de més de setanta anys de carrera finalment té temps per contar la seva vida al·lucinant i frenètica que el lector usual sol relacionar més amb les estrelles del pop que amb la música anomenada “clàssica”.

Molt distint, si bé igualment fascinant, és el darrer llibre del pianista Albert Nieto, Tecleando: reflexiones sobre el mundo del piano y del conservatorio (Boileau, 2020).  Nieto és compositor, pianista i professor d’aquest instrument a Alacant (per cert, va ser alumne breument del menorquí Ramon Coll), però ha dedicat gran part de la seva vida professional a escriure, sobretot sobre el piano, la seva tècnica i el seu repertori.  En llibres anteriors, Nieto s’havia dedicat a temes monogràfics i el piano.  Per exemple, té un estudi sobre l’ús del pedal i un altre tractat sobre la digitació.  La novetat d’aquest volum és que és una miscel·lània de diversos temes que just tenen en comú el teclat (i d’aquí el tecleando del títol).  Hi ha una secció, sobre la polèmica la conveniència o no de tocar les variacions Goldberg de Bach al piano; una altra secció tracta sobre el sistema de les oposicions per optar a una plaça; un apartat addicional se centra en com elegir un repertori idoni per a cada alumne.  La part més interessant, al meu entendre, són les “reflexions sobre el conservatori,” com indica el títol i el seu “peculiar món”.  La premissa de Nieto és que el conservatori és un “peculiar” microcosmos:  hi ha enveges entre professors de les quals en resulten perjudicats els alumnes; les hores perdudes a claustres inacabables; la “imperfecta”, com diu ell, forma d’avaluar els alumnes; la “moda” dels ERASMUS, i un llarg etc.  Un must, vaja, per a qualsevol professor i molts alumnes del conservatori.

El 2018 vaig escriure en aquestes mateixes pàgines que trobava a faltar una traducció al castellà i al català d’un llibre molt especial.  Finalment, el llibre ja s’ha traduït ―al·leluia―.  Es tracta de Quan la música ho és tot. Converses musicals amb Seiji Ozawa del gran escriptor Haruki Murakami amb el director d’orquestra Seiji Ozawa (Empúries, 2020).  El llibre inclou sis llargues converses sobre música.  A més dels compositors que més ha interpretat (Beethoven, Berlioz, Brahms i Mahler), Ozawa comenta la seva admiració pels seus dos grans mestres (Karajan i Bernstein) i relata conegudes anècdotes sobre altres músics.  Murakami i Osawa, segons expliquen tenen durs hàbits de treball (s’aixequen a les quatre del matí i treballen fins a les nou o les deu). I jo, darrerament ―no sé com, serà l’edat― faig més o menys el mateix per poder llegir i escriure sobre música.  No me’n penedesc. [Bellver, 20-IV-2023]

Antoni Pizà

El 1759, Leopold Mozart, pare del famós i genial fill, però així mateix compositor de mèrit i certa fama, val sol·licitar a l’arquebisbe de Salzburg (Àustria) si el podia eximir de l’impost del vi que consumia i que, de fet, rebia com a part del seu salari com a violinista i professor.  L’arquebisbe s’hi va avenir.  En aquell moment, Mozart cobrava vint-i-cinc florins de sou normal, però també cinquanta-quatre florins més per a “pa i vi”.  L’anècdota mostra, efectivament, que durant segles els músics rebien part del seu salari en espècie, o sigui menjua o beguda.

Els organistes, per una altra part ―ves a saber per què― han estat sempre bevedors, fins al punt que un dels constructors més famosos d’orgues, la casa Oberlinger, va crear una manovella de registre que en lloc de canviar el so (de trompeteria a flautat, posem per cas), obria un calaix especial i secret per guardar-hi botelles de vi que hem de suposar són per al consum dels teclistes i possiblement cantaires.  El registre s’anomena apropiadament Riesling i fa honor al famós raïm blanc típic de la zona del riu Rin.

I què en direm de les cançons de brindis en l’òpera.  Realment no hi ha òpera famosa que no tingui una cançó de brindis.  La més famosa, diria jo, és “Libiamo” de La traviata de Verdi (possiblement no hi ha persona que no la pugui cantussejar), però n’hi ha d’altres igualment conegudes com per exemple “Fin ch’ han dal vino” més coneguda com l’ària del xampany.  En aquesta ària (o cançó) el protagonista Don Giovanni de l’òpera del mateix nom de Mozart li ordena al seu criat Leporello que prepari xampany per totes les dones guapes de la zona.  Per una altra part, a Cavalleria rusticana, òpera de Mascagni, trobam “Viva il vino spumeggiante”, ària en què el protagonista, eufòric, convida a un parell de tassonets de “vino spumeggioante” a tots els habitants del seu poble, precisament, quan surten de l’ofici de Pasqua.

Una categoria a part, seria el que se solia anomenar Tafelmusik, un gènere de música per a banquets i festes, o sigui textualment “música de taula” o música per acompanyar dinars i altres celebracions.  El compositor més conegut en aquest gènere és G. Ph. Telemann, però n’hi ha molts d’altres.  Beethoven, per exemple, va compondre el seu Octet de vent, op. 103 per a amenitzar la taula de l’Elector de Bonn, càrrec polític que donava dret a més de sopar amb música de Beethoven, a votar en les eleccions a Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (!).

Tanmateix, no hi ha compositor més gastronòmic que Rossini.  Efectivament, el famós músic italià tenia fama de ser un bon vivant amb gran afició a menjar i sobretot a beure.  Ell deia, per exemple, que sovint els cambrers dels hotels l’havien d’ajudar a trobar la seva habitació després d’un bon tast de vins del Rin.  Cuinar, segons pareix, també li agradava si bé el compositor Auber malèvol va dir:  “Tan bona és la seva música com pèssima la seva cuina…”.  Bé, en tot cas, mite o realitat, existeixen avui en dia molts de restaurants que preparen les receptes (apòcrifes o reals) de Rossini.  Algun musicòleg amb poques coses més importants a fer ha arribat a la conclusió que hi ha dotze entrants i sopes que fan nom pel compositor, a més de dotze entremeses, vint-i-un plats principals i almenys sis postres.  Gairebé res.

La recepta més coneguda de Rossini possiblement és els anomenats Tournedos Rossini que explicat molt senzillament consisteix en un filet de llom amb foi.  Els qui superin aquesta dosi calòrica, poden provar els Cannelloni Rossini dels quals hi ha moltes variacions, però bàsicament duen carn i espinacs, tot amarat de salsa de beixamel “i” salsa de tomàtiga (dic “i” i no “o”).  Una altra recepta que du el nom del compositor és els Oeufs Rossini i una altra vegada hem de repetir que hi ha certes divergències en els ingredients d’aquest plat, però bàsicament es tracta d’ous, foi, trufa i tot banyat i amarat per la salsa beixamel.  Moltes de les receptes de Rossini, segons sembla, van ser realment invencions del gran xef francès Auguste Escoffier, el qual possiblement les va crear per complaure el compositor.  Seves o no, les receptes ara duen exclusivament el nom del compositor.

Per cert, també hi ha un Schubert-Gulash (l’estofat preferit de Schubert) i el Mozartkugel (massapà i xocolata), un bombó inventat per un pastisser espavilat en homenatge al compositor de Salzburg molts anys després de la seva mort.  Richard Strauss i la seva dona, per cert, van publicar un llibre de receptes pròpies o d’altres, i no van voler esperar que altres inventassin plats atribuïts a ells.  Ah!, no ens oblidem dels Raviolis Paganini que el mateix compositor, mestre de tots els violinistes, va preocupar-se d’escriure a mà i que duen vedella i tomàtiga per a la salsa ragú, però pel farcit dels raviolis es compliquen un poc:  cervell de vedella, salsitxa de Lugano, ou batut i bolets… Una delícia, talment com la seva música. [Bellver, 23-III-2023]

Antoni Pizà

Els qui hagin vist la pel·lícula Tár, nominada enguany a diversos Oscars, sortiran amb la impressió que hi ha moltes dones que són directores d’orquestra, que tenen èxit i que essent famoses també són totpoderoses, autoritàries, egocèntriques i narcisistes.  No és així ―ni a prop fer-hi!  La professió de director d’orquestra ha estat i continua essent territori descaradament masculí, si bé hi ha, aquí i allà, evidentment, qualque excepció.  Tár és una gran pel·lícula, sens dubte, però que la protagonista sigui dona desafia la realitat i exigeix un acte de cega i pura fe.

Tár conta la història d’una directora d’orquestra de molt d’èxit.  Viu entre Nova York i Berlín, ciutat alemanya en la qual manté no un sinó dos luxosos pisos:  un és un habitatge elegant i bohemi amb llibres, estores orientals i piano de coa que l’utilitza per estar sola, concentrar-se i treballar en les seves interpretacions musicals genials, però que també li serveix per dur-hi al·lotes joves i ambicioses amb potencial de ser grapejades.  L’altra casa és un loft ultramodern d’arquitectura brutalista i que de fet és el famós búnquer nazi que ara mateix ocupa la Fundació Boros a Berlín, bastit tot d’intimidador ciment armat gris i gropellut i que segons diuen els seus propietaris actuals (residents estivals a Mallorca, per cert) no va servir mai per torturar o assassinar ningú durant el règim nacionalsocialista.

En aquest imponent loft Lydia Tár, la fictícia directora, hi viu amb la seva esposa i la seva filla.  L’esposa, per cert, és la primera violinista de la fictícia orquestra, cosa que és un altre acte de fe:  la majoria de concertinos ―caps d’orquestra o primers violins de qualsevol simfònica― són gairebé sempre homes.  Lydia Tár és una artista genial, lesbiana, moderna (casada amb fills, art contemporani, etc.), però arribista com demostra el seu matrimoni de conveniència amb la concertino i que, si pot, com dèiem abans, sedueix i possiblement grapejaria les suculentes cuixes de la nova violoncel·lista russa que la seva orquestra acaba de contractar.  Val a dir que tot això, certament, és el que han fet històricament molts d’homes amb prestigi cultural i poder.

Tár, en tot cas, no és just un al·legat contra els directors d’orquestra (masculins o femenins) i té moltes lectures, una de les quals és la confrontació generacional.  La violoncel·lista jove diu que just escolta música a YouTube i que la seva artista preferida és Jacqueline du Pré, morta prematurament i discapacitada durant molts anys.  Traducció:  el que conta per les noves generacions no és just la qualitat del so i el talent artístic, sinó la correcció política (dona, morta, discapacitada).  Un altre jove músic que aspira a ser director d’orquestra li diu a Tár que la música de Bach no li diu res.  Diu que ell és “BIPAC pangènere” (persona no-blanca i que s’identifica adesiara com a dona i adesiara com a home de forma fluida) i que com a tal un heterosexual com Bach, procreador de més de vint fills, no li interessa.  (Posats a atacar Bach, el jovenet hauria pogut afegir, per cert, que Bach es va casar amb una menor i algunes obres seves, com les passions, són antisemites).  Traducció:  l’art no és tan important com la política i alguns artistes han de ser “cancel·lats” (censurats) si no donen la mida moral i política que exigeix el nostre temps.

El film qüestiona seriosament la validesa de la correcció política, però també atribuint a la protagonista tares ètiques (com intercanviar l’ascens professional per favors sexuals) subratlla el fet que la societat, a pesar de tantes revolucions socials, continua essent tan injusta com abans, fins i tot quan les dones assoleixen poder.  D’injusta, ho és; no hi ha dubte.  Vegeu si no el cas de fa uns mesos a Madrid.

            L’ONE (Orquesta  Nacional de España) acaba d’anomenar un nou director titular, David Afkham.  Quan la plaça de director titular va quedar disponible, el ministeri de cultura i altres organismes que administren el pressupost de l’orquestra van fer passes perquè el pòdium ―importantíssim com a tribuna de projecció política― estàs ocupat per una dona.  Entre els i les finalistes van quedar Alondra de la Parra, Anja Bilhmaier, Juanjo Mena, Pablo Heras Casado i Jaime Marín.  Els homes van ser eliminats, en principi, i segons els rumors els polítics van començar a defensar la candidatura d’Alondra de la Parra.  Un diari va publicar que aquesta directora donava per fet que el seu nomenament era ja un fait accompli. I aquí va començar una enorme batucada contra Parra.  La van acusar de tenir influències polítiques (era parcialment vera), de tenir poca preparació tècnica (era altre cop també vera, però en altres ocasions havia dirigit l’ONE i els músics van quedar contents), però sobretot es va argumentar que el criteri únic per seleccionar un director havia de ser la qualitat artística i no la quota femenina entre càrrecs oficials.  Al final tots els finalistes van perdre:  uns per ser homes i les dones per (suposadament) no donar l’altura i en conclusió David Afkham que aparentment no era fi finalista ha acabat essent el nou director titular.

            De la polèmica, emperò tothom n’ha sortit malparat.  S’han escrit moltes coses misògines, sempre emparant-se en l’excusa de la suposada qualitat artística de les candidates, però mai qüestionant la dels candidats.  Al final, però, el que s’ha posat de relleu realment és que ser director d’orquestra no és just dirigir davant un públic i fer música; això és una sola part, si voleu minúscula, del càrrec.  Ser titular és un càrrec de poder:  poder per contractar músics, programar més dones compositores, solistes femenines i, en tot cas, donar una oportunitat a un sector social que ha estat tradicionalment discriminat dels pòdiums orquestrals.  Possiblement, Parra no era una bona candidata, d’acord, però els interessants s’haurien d’haver esforçat més per dur una dona a la titularitat de l’ONE.  ¿Per què no se’ls va ocórrer contractar Lydia Tár?  Segur que hagués acceptat. [Bellver, 2-III-2023 & Diario de Ibiza, 24-III-2023]

Antoni Pizà

Al madrigal “Hor che’l ciel e la tierra” de Claudio Monteverdi, en un moment donat, els cantants repeteixen amb alarma:  “Guerra, guerra, guerra, guerra…!”.  La lletra és el sonet amorós 164 del Petrarca en el qual el protagonista i narrador explica, seguint les convencions poètiques del renaixement, que no fa més que pensar en la seva estimada Laura per distreure’s de la inquietud que sent per haver de sortir aviat cap a la guerra.  L’obra és de gran bellesa entre altres coses perquè crea molts d’efectes mimètics:  quan la lletra diu “guerra” la música és ràpida, agressiva, percudida, staccato i forte, com si fóssim espectadors o fins i tot participants directes d’alguna batalla.

Monteverdi, com la majoria de compositors que conformen el repertori de la música de les sales de concert (Haydn, Mozart, Beethoven, Xostakóvitx i molts d’altres), va escriure moltes obres al voltant del tema de la guerra, totes elles, en general, baix la tònica del triomfalisme, de la celebració de la guerra i la victòria.  A més del madrigal esmentat anteriorment, per ventura la composició més coneguda de Monteverdi que tracta de la guerra és Il combattimento di Tancredi e Clorinda una òpera curta que narra l’amor d’un cavaller croat guerrer que, durant la conquesta de Jerusalem, accidentalment mata la dona que estima, la qual és una “enemiga”, una sarraïna.  Per cert, quan s’adona de l’equivocació, té la gentilesa de batiar-la cristianament.  El cas és, però, que la música està escrita en el que es denomina stile concitato i imita d’alguna manera els sons de la batalla, el caos i la violència de la guerra:  notes repetides i ràpides, dinàmica forte, agitació, etc.  Abans de Monteverdi, tanmateix, molts compositors del renaixement ja havien escrit el que es denominaven “batalles”:  música victoriosa i prepotent, generalment per a l’orgue, amb freqüents arruixats de notes, sovint repetides, percudides, obsessives.

Avui en dia coneixem Beethoven per les seves simfonies, sonates per a piano, quartets de corda i tantes altres obres que integren el que s’estudia en els conservatoris i el que se sent a les sales de concert.  Costa creure, però, que, en vida, en el s. XIX, l’obra més popular de Beethoven era La victòria de Wellington.  La història és curiosa.  L’inventor del metrònom, l’enginyer Johann Mälzel, bon amic de Beethoven, va inventar una màquina semblant a la pianola, el panharmònic, que podia imitar molts d’instruments musicals reals.  L’enginyer li va demanar a Beethoven que escrivís una obra per aquest instrument i Beethoven va escriure La victòria de Wellington tambéconeguda com “La Batalla de Vitòria” perquè celebra la victòria de Wellington i els anglesos sobre Josep Bonaparte ―l’infame Pepe Botella― i els francesos a Vitòria.  La composició és molt cacofònica (un dels instruments que utilitza és la carraca) i no se sol interpretar modernament.  Un cas contrari, en canvi, és l’Obertura 1812 de Txaikovski, obra molt coneguda que encara rep el favor de molt de públic melòman.  L’obra commemora la derrota de les tropes de Napoleó en el seu intent d’envair i ocupar Rússia.  Com se sap, l’obra cita La Marsellesa i utilitza el foc de canons més o menys reals per donar un cert aire de guerra.

Fins al segle XX, la representació de la guerra en música era en clau de celebració.  Les obres commemoraven triomfalment un heroi, posem per cas el Tancredi de Monteverdi, o una nació, com podria ser la Rússia de l’Obertura 1812 de Txaikovski.  Les dues grans guerres del s. XX van canviar les coses:  la desfeta, la mort, la destrucció que van causar aquests enfrontaments van trasbalsar la forma de compondre música de guerra.  La majoria d’obres del s. XX, per tant, són pacifistes i expressament antibèl·liques.  La guerra, vista per aquests compositors, no és mai justificable perquè les conseqüències són feréstegues per massa persones innocents. 

Benjamin Britten, per exemple, va escriure el seu War Requiem (1961) no per celebrar cap victòria sinó per reflexionar a partir de la ruïna de la segona gran guerra, una ruïna psicològica, però també una ruïna material que va destruir la catedral de Conventry i que no va deixar guanyadors.  Xostakóvitx també va poder reflexionar en la seva Simfonia núm. 7, anomenada “Leningrad”, sobre si hi ha realment guanyadors en qualsevol confrontació.  L’obra, com se sap, medita sobre el setge nazi de Leningrad que va durar pràcticament dos anys i mig i just va dur fam, set, fred, destrucció, i mort.  Un supervivent de Varsòvia op. 46 d’Arnold Schoenberg, per una altra part,  és una cantata per a baríton, cor masculí i orquestra.  Amb una durada de just vuit minuts i composta amb un llenguatge dodecafònic ―amarg i agre― presenta el testimoni d’un supervivent jueu d’un camp de concentració.  Després d’una representació d’aquesta obra, un crític va escriure que s’havien escrit molts volums i molt erudits sobre l’holocaust, però aquesta obra els superava a tots en uns vuit minuts de música.

S’ha escrit, per tant, molta música al voltant del tema de la guerra.  S’ha engrandit o denigrat Napoleó, el nazisme, les dues grans guerres europees, i fins i tot Vietnam.  Aquest és el cas de Black Angels (1970) de George Crumb, basat en poemes de García Lorca i que utilitza un quartet de corda elèctric (i, segons diuen, era una de les obres clàssiques preferides de David Bowie).  En tot cas, si hi ha una cosa que queda clara en aquesta panoràmica de la guerra en música és que el triomfalisme dels compositors d’antany ha estat substituït i superat per un simple, pràctic ―i possiblement inassolible― pacifisme.   [Bellver, 9-I-2023]

Antoni Pizà

Bachtrack, pels qui no la coneguin, és una pàgina web dedicada a seguir la pista i registrar la majoria de concerts clàssics arreu del món.  El nom possiblement és un joc de paraules entre Bach, el compositor, i track que vol dir precisament això:  rastrejar, seguir la pista, registrar.  La web és de gran utilitat com a cercador d’informació:  si un aficionat viatja a Estocolm i vol saber quins concerts hi ha a tal o tal altre dia o si, de la mateixa manera,  un dement de l’òpera vol saber quantes vegades Juan Diego Flores ha cantat enguany el Barber de Rossini i quants de dos de pit ha clavat, la web possiblement li ofereix una resposta.  Hi ha articles de fons, crítiques, ressenyes, vídeos i àudios.  I, a més, la web està en anglès, francès, alemany i espanyol.  Cada cap d’any, l’equip editorial fa un recompte de la seva informació i creen unes estadístiques que és la millor forma d’agafar el pols a la música clàssica.  Fa unes setmanes s’acaben de publicar les estadístiques dels concerts del 2022 i els resultats mostren algunes sorpreses i fins i tot bones notícies.

Durant el 2022 el compositor més interpretat arreu del món ha estat Mozart, seguit de Beethoven i Bach.  (Durant anys el núm. 1 va ser Beethoven amb les simfonies Heroica, la cinquena i la Novena com a obres principals).  Fins aquí tot és previsible.  Ara bé, una gran sorpresa és que segons aquestes estadístiques, la composició més interpretada ha estat una obra del s. XX, La Valse, de Ravel.  Aquest compositor francès, per cert, és el músic més interpretat dins la categoria “contemporània” (s. XX i XXI).  Una bona sorpresa, per cert, és que de cada vegada hi ha més música d’aquests segles.  De fet, Ravel (amb La Valse) i Strauss (la Suite de Der Rosenkavalier), un altre del s. XX, si bé de llenguatge musical tonal, ocupen al llistat general els llocs 7 i 9, o sigui, competint amb Mozart i Beethoven.

I més bones notícies.  No hi ha dubte que queda molt de camí a fer quant a la paritat de les dones, però el fet és que segons aquests números de cada vegada hi ha més dones que destaquen com a compositores, directores d’orquestra i solistes.  La compositora més interpretada és Sofia Gubaidulina, seguida d’Anna Clyne i Kaija Saariaho.  Les batutes femenines, per una altra part, de cada vegada són més presents en els escenaris internacionals (excepte els mallorquins):  Elim Chan, Karina Canellakis i Nathalie Stutzmann.  Per contextualitzar aquesta informació s’ha de dir que l’any 2013, just hi havia una sola directora d’orquestra entre els cent directors més contractats.  Ara (2022) hi ha 12 dones entre els top 100.  Clarament, s’ha guanyat alguna cosa, si bé no tant com seria desitjable.  I, per cert, Yuja Wang és la pianista que més concerts dona per davant dels seus rivals masculins.  I qui digui que és per mor de les seves famoses minifaldes, és per pura malícia.

El país que programa més música contemporània és Suècia seguit de prop pels EUA.  Espanya queda discretament ben situada en el ranking, però Hongria ha reduït la música actual possiblement com un reflex del conservadorisme del seu govern (si bé aquestes inferències no sempre són encertades perquè Suècia també passa ara mateix per un moment polític conservador).  Entre compositors vius, en tot cas, el núm. 1 és Arvo Pärt, seguit de John Williams i John Adams.

L’òpera en general és un univers a part dels concerts simfònics i dels de música de cambra.  En tot cas, Mozart és el guanyador absolut amb Les Noces de Figaro (núm. 1) i La flauta màgica (núm. 3). La Bohème i Tosca de Puccini segueixen el mestre de Salzburg molt de prop (posicions 2 i 4), mentre que les antigament omnipresents Carmen i La Traviata de Bizet i Verdi, respectivament, ara ocupen les posicions 5 i 6.

Tots sabem que les estadístiques s’han d’agafar amb pinces; en general, els números no són absoluts i, per treure’n l’entrellat, s’han d’interpretar i contextualitzar.  Per exemple, com en tota estadística part del problema d’aquestes xifres és que la mostra és limitada.  Enguany s’han comptabilitzat 27.124 concerts.  Són molts, però la majoria es van presentar als EUA i Europa i és obvi que molts altres, sobretot a altres continents, queden fora del radar de Bachtrack.  Fa uns mesos vaig assistir a un concert molt bo a una església de Portocolom.  No crec que aquest concert s’hagi comptabilitzat.  I què me’n direu dels possibles (si bé improbables) concerts de Burkina Fasso?  [Bellver, 23-II-2023]

Antoni Pizà

La Sibil·la, el popularíssim cant que acompanya les matines de Nadal a la majoria d’esglésies de Mallorca, ha estat descrit des de temps immemorials amb paraules com a “remot”, “enigmàtic”, “antiquíssim”, “arcaic” i “orientalitzant”, i també com a “màgic” i “impressionant”, segons recull F. Vicens en el seu sòlid i erudit estudi La Sibil.la després de la UNESCO.  El vertader enigma d’aquest cant, emperò, no crec que sigui ell en si, la serenitat i aplom de la melodia o la ferotge força de la lletra, que com una pel·lícula de terror ens recorda que el dia del Judici Final “gran foc del cel davallarà; mars, fonts i rius, tot cremarà”, i, fins i tot, amb un detall literari de gran dramatisme o, millor encara, com de retaule tenebrista del Barroc, s’afirma que “daran los peixos horribles crits…”.  El gran misteri de la Sibil·la, al meu entendre, és per què no ha desaparegut, per què ha sobreviscut les prohibicions talibanesques del Concili de Trento, revolucions polítiques, canvis de morals en la societat i els daltabaixos tecnològics.  ¿Què té aquest cant d’especial que el faci pràcticament immortal?  Alguna cosa en aquest cant el fa tan apte, idoni i mal·leable pels monestirs medievals com pels dormitoris dels adolescents connectats permanentment a TikTok.

L’estudi de Vicens exposa molt clarament els orígens del cant, les versions antigues i modernes, el seu context social, la seva praxi musical i litúrgica i, sobretot, la seva condició emblemàtica com a símbol d’identitat de Mallorca.  A més de tot això, emperò, el llibre se centra en l’impacte que va tenir la inclusió de la Sibil·la en la Llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la humanitat de la UNESCO ara fa deu anys.  A partir d’aquesta fita, efectivament, hi ha hagut una allau d’estudis, conferències, notes de premsa, jornades d’estudis, concerts i centenars més d’iteracions de la Sibil·la o al voltant de la Sibil·la possiblement instigats per la inclusió en la llista de la UNESCO, si bé segons se’n desprèn de l’estudi de Vicens i de les opinions de molts experts que ell cita, aquesta inclusió no es pot dir que hagi tingut cap conseqüència determinant en la preservació del cant.  La Sibil·la, aparentment, no necessita ser salvada de res perquè no està en perill de desaparèixer, si bé tots els entrevistats per Vicens ―polítics, erudits, sibil·lers, pedagogs, etc.― semblen estar d’acord que és un gran honor i un reconeixement que val més tenir que no tenir.  Al cap i a la fi, la paret seca i els castells humans també hi són en aquesta llista, com hi és la baguette parisenca, però no el llonguet, encara.

I efectivament, els orígens del cant són misteriosos.  Les sibil·les, ja se sap, eren profetes en l’antiga Grècia.  Una d’elles va profetitzar la vinguda del Messies, missatge que va ser apropiat (o inventat) pel món cristià i utilitzat com a instrument de propaganda i proselitisme, però també de denigració cap a altres religions.  Parts del text antic, per exemple, apareixen en el sermó francès del s. X Contra judeos.  El text de la Sibil·la, tanmateix, molt estès durant l’edat mitjana arreu d’Europa, va ser possiblement part d’un drama litúrgic més llarg, com el Misteri d’Elx i, finalment, va entrar a Mallorca amb els cristians catalans el 1229.  Una de les fonts escrites més antigues a Mallorca és un cantoral dels s. XIV o XV del Monestir de la Concepció el qual ja conté la lletra i la música que es coneix avui en dia.  Com s’ha dit, la Sibil·la va ser prohibida pel Concili de Trento (s. XVI), però a Mallorca la prohibició no va arrelar mai del tot i el Bisbe va acabar permetent-la.  L’altra excepció a la prohibició de Trento, com se sap, va ser l’Alguer (Sardenya, Itàlia).

L’espectacle que es representa avui en dia a les esglésies mallorquines ―Vicens és un desmitificador i no va de verbes― és el resultat de la idealització de l’edat mitjana típica del s. XIX.  La Sibil·la no és un cant ancestral que es reprodueix ―intacte, autèntic, impol·lut―  per Nadal, sinó un artefacte artístic, creatiu i lliure amb arrels directes en el romanticisme europeu.  I de fet, en la Sibil·la res no és el que sembla.  No és tan antiga com hom voldria pensar (en la seva encarnació nadalenca); com antigament no era part del cicle de Nadal; no era, tampoc, temps enrere, una tradició cristiana, sinó pagana; i així successivament.  Una idea que es desprèn d’aquest llibre, per tant, és que la Sibil·la és una tradició molt poc tradicional i molt actual, molt viva, en constant canvi.  Fa trenta anys el grup australià Dead Can Dance van fer una versió electrònica, de pel·lícula de por, i, com cita Vicens, a Mallorca el grup Helevorn també ha fet la seva pròpia versió draculaniana en estil doom-metal.  Anys enrere existien rivalitats entre els pobles i parròquies de Mallorca que oferien la versió de Torres i els qui oferien la versió de Noguera, dos dels primers transcriptors i modernitzadors del cant.  Ara la competència és més ampla:  Carmen Jaime, per exemple, interpreta la Sibil·la amb un didjeridú, el flabiol dels aborígens australians.  Hi ha sibil·les per a tots els gusts, certament.  I com dèiem, la qüestió cabdal aquí és:  ¿què té aquest cant que el faci tan mal·leable a totes les noves generacions, a tots els estils de música, a infants i adults, a catòlics, agnòstics i ateus?  El magnífic llibre de Vicens aporta algunes pistes. [Bellver, 22-XII-2022]

FRANCESC VICENS VIDAL

La Sibil·la després de la UNESCO. De patrimoni immaterial a la reafirmació de la identitat

(Palma: Lleonard Muntaner, 2022)

24,00€

Antoni Pizà

Satiritzar els rics ha estat sempre un dels recursos més efectius i, per tant, més freqüent en totes les formes d’expressió artística.  Velázquez pintava alguns membres de la reialesa espanyola com a individus balbs, badocs, ximples.  I Franz Hals retratava els benestants prohoms de la pròspera Holanda com a gatons perduts, sempre a punt d’ensopegar i caure i fer-se una nafra, irremeiablement embriacs.  Per no dir res de l’estultícia i el poc món dels aristòcrates de les òperes de Mozart o les duquesses de Proust i Villalonga caricaturitzades cruelment, si bé amb una dosi de secreta admiració.  La història de l’art i la literatura, vistes així les coses, és, per dir-ho sense embuts, una sana i generalment inofensiva venjança contra els estaments socials benestants, els poderosos, els rics.

Les nits d’hivern són llargues; el fred, inclement.  Jo, com molta altra gent, pas més hores que d’habitud davant una pantalla. El consum de Netflix, HBOMax, Amazon i altres plataformes, augmenta exponencialment durant l’hivern.  L’oferta aquest final d’any i començament del 2023 és enorme i, curiosament, no crec equivocar-me si dic que moltes de les pel·lícules i sèries d’enguany s’enfoquen en sàtires de les classes acomodades o fins i tot allò que s’ha acabat anomenant l’un per cent, individus amb patrimoni de més de deu milions d’euros.  He vist amb plaer el film de Ruben Östlund Triangle of Sadness, un assolador retrat d’un grup de turistes rics i capritxosos que agafen un creuer de luxe.  Per una altra part, The Menu de Mark Mylod ens dona una instantània d’un xef tirànic de cuina molecular que domina despòticament un grup de turistes ultra rics.  La sàtira de l’esnobisme de les cuines de suposada avantguarda també apareix en clau de thriller a Glass Onion de Rian Johnson quan un grup de coneguts visiten una illa grega privada propietat d’un milionari de la tecnologia de Silicon Valley

La sèrie que m’ha cridat més l’atenció, però, és The White Lotus de Mike White, de la qual ja han sortit dues temporades.  Com les pel·lícules anteriors, es tracta d’una sàtira dels rics, les resorts de luxe, el món del turisme i en general de l’estupidesa de la gent que no sap què ha de fer amb els diners.  La primera temporada se situa a un resort o complex turístic de luxe anomenat The White Lotus a Hawaii; la segona, a la mateixa cadena d’hotels però a Sicília.  Els hotels sempre són l’escenari perfecte per qualsevol argument (un assassinat, una indiscreció matrimonial, una borratxera de campionat) perquè són espais a la vegada de llibertat i d’empresonament:  ets lliure perquè surts de la rutina de cada dia, però et trobes en un ambient all inclusive, tancat, ofuscant, que t’ofega i atordeix.  Evitaré els spoilers, però als episodis cal dir que hi ha tots els elements de la comèdia negra:  infidelitat, traïcions, alcohol i drogues, sol i platja, conspiracions, negocis bruts (la majoria) i alguns de nets (pocs), i així…

Un dels aspectes de The White Lotus que m’ha sorprès és que sent com és pur entreteniment sense pretensions hi ha moltes referències a l’alta cultura, com les òperes de Puccini Madama Butterfly (“Un bel dì”) i Gianni Schichi (“O mio babbino caro”), tal vegada perquè sí que hi ha pretensions que no són evidents al principi.  Aquestes referències, per cert, no són gratuïtes perquè acompanyen escenes de dones seduïdes i abandonades, un tòpic de gairebé totes les òperes.

Un altre aspecte que m’ha sorprès és com els diàlegs per ridiculitzar els rics i fer befa del turisme incorporen l’argot universitari dels anomenats “estudis culturals” de les darreres dècades.  Per exemple, els episodis filmats a Hawaii presenten una breu discussió del colonialisme i l’imperialisme d’Europa i els EUA.  Durant una sobretaula, en una altra ocasió, els comensals parlen de la sèrie de pel·lícules The Godfather de Francis Ford Coppola.  Els majors pensen que és una gran obra d’art, però el més jove del grup, el qual acaba de sortir de la flamant universitat de Stanford, bressol de l’esquerra caviar i la mentalitat woke (progre) amb el cap inflat de justícia social, pensa que la violència del film reforça l’heteronormativitat, el patriarcat i altres estructures repressives del poder.  El jove ve a dir que s’hauria de “cancel·lar” Coppola (deixar de mirar les seves pel·lícules), com s’hauria de cancel·lar Bethoven, Wagner, Chopin i tants altres per diverses i variades raons…

Una paraula que surt en diverses ocasions i que ha entrat de bona manera en el vocabulari anglès en els darrers dos anys és gaslighting (manipulació psicològica), sovint emprada en debats feministes perquè una forma de gaslighting bastant freqüent és quan els homes presenten les dones com a éssers irracionals.  L’expressió no-binari, per una altra part, referida als individus que no s’identifiquen ni com a homes ni com a dones ni transsexuals, també fa acte de presència en algun diàleg.  Finalment, quan dos companys de l’època universitària tenen una topada de rivals ―alpha males en competència permanent― un acusa l’altre de desig mimètic, frase encunyada pel pensador francès René Girard i que es refereix al desig d’imitar ―i superar― els nostres pròxims per demostrar superioritat.  Tots aquests conceptes integrats a The White Lotus són el vocabulari basic dels estudis culturals de qualsevol alumne universitari actual.

Sigui com sigui, tot aquest didactisme d’estudis culturals nord-americans es presenta integrada en la sèrie i de forma totalment imperceptible.  Però que hi sigui present ja demostra que The White Lotus té més d’un regruix interpretatiu.  És, en principi, una sàtira dels rics i de l’estupidesa del turisme en general quan és únicament una forma d’escapisme i evasió.  L’exotisme de Hawaii i la majestàtica bellesa de Sicília, però, en aquest cas es combina amb una dosi (si bé poca) de bona consciència social a través de la incorporació de l’argot universitari dels estudis culturals. [Bellver, 6-IV-2023]

Antoni Pizà

¿Existeixen realment les Edats d’Or o són just entelèquies que s’han inventat els historiadors per idealitzar el passat?  No hi ha dubte que les mirades retrospectives presenten uns temps passats ornamentats, plens d’excel·lències que potser van ser reals o potser no.  Però, al mateix temps, no hi ha dubte, que repassant la història de les arts, hi va haver certament temps més esplendorosos que altres.  D’alguna manera les estrelles es van creuar i, organitzant-se, i disposant-se convenientment, van formar constel·lacions que van donar resultats magnífics, únics, reals.  A mi em van inculcar que hi va haver en les lletres espanyoles un Siglo de Oro amb lluminàries com Lope, Calderón i Quevedo.  Murillo, Velázquez i El Greco, paral·lelament, també formen una Edat d’Or de les arts.  I en música també:  Morales, Guerrero i Victoria són els tres grans noms de la música espanyola del Siglo de Oro.  Tanmateix, un altre més o menys coetani a tots aquests noms, Cervantes, ironitza finament al Quijote sobre les Edats d’Or i fa que Don Quixot prediqui a un grup de cabrers (hem de suposar que analfabets) el seu discurs sobre els segles d’or, una època diu el foll, sense “teu i meu”.  Mentre els cabrers, embadalits per aquell proto-socialisme de Don Quixot, escolten el discurs pacientment, Sancho, molt més pragmàtic, posa en pràctica el comunisme del discurs, el tot és de tots, i pega repetides tímboles del porró de vi dels cabrers.

Sovint les Edats d’Or, venen en santíssimes trinitats.  A Viena, a principis del s. XX, en música es va formar, o això diuen els llibres, una Segona Escola de Viena.  La van formar tres compositors, Schoenberg, Berg i Webern.  I clar, ells eren la “segona” escola perquè n’hi va haver una d’anterior, poc més o menys, cent anys abans, formada per Haydn, Schubert i Beethoven.  Tant la primera com la segona “escola” de Viena van ser sens dubte Edats d’Or perquè tindrien conseqüències molt radicals per a la posterior història de la música.  El primer grup de Viena “inventaria” gairebé tot el que se sol conèixer com a música clàssica:  els concerts públics, la simfonia, la sonata, el virtuós.  La “segona escola” destruiria moltes de les coses que la “primera escola” havia fundat:  sobretot el sistema tonal, la consonància, el plaer d’una melodia que es pot taral·lejar.  I què hi farem, eren també els temps de Freud i la lletjor, ara, també podia ser art.

Pensant en les dotzenes d’Edats d’Or que han existit de forma real o simplement com a estructura mental per comprendre el passat, pens ara amb la MPB (Música Popular Brasileira) dels anys seixanta i setanta.  És el temps no just de la Bossa Nova (l’estil més popular a l’estranger), sinó també de molts altres gèneres que hibriden músiques africanes amb instruments i harmonies d’arrel europea com el forró, el baião i la samba, naturalment.  El resultat?  João Gilberto, Gilberto Gil, Caetano Veloso, Maria Bethania i Gal Costa, que va morir ara fa uns mesos, enemiga acèrrima de tots els autoritarismes i especialment, en els darrers anys, de l’exdèspota Bolsonaro.  A Brasil, a més, el moviment musical conegut com a Tropicália va ser, segons es miri, o bé un epítom de la Bossa Nova o una reacció a aquella música plaent i sensual.  Mesclant instruments elèctrics, la cultura progressista de l’època, l’hipisme, les drogues, l’anti consumisme i la música psicodèlica anglo, Os Mutantes, el grup més conegut del moviment, van crear un art vertaderament únic i original i si bé el seu temps ja  no és aquest, moltes de les seves cançons continuen vigents per a les darreres generacions d’aficionats a la MPB. 

Hi ha hagut, sens dubte, una Edat d’Or del rock com ja s’ha començat a entrellucar una època daurada i clàssica del Hip Hop, però francament tot arriba a passar.  Fins i tot els clàssics més clàssics passen o troben refugi, si tenen tanta sort, en una nota a peu de pàgina d’alguna obscura tesi doctoral.  La Nova Cançó catalana, pens ara, també es pot explicar segons aquests esquemes.  Encara existeix i els seus artistes han evolucionat i s’han més o menys renovat (vet aquí Maria del Mar Bonet o Serrat).  Però no hi ha dubte, a parer meu, que la seva Edat d’Or és part d’una altra època, com ja han passat a la història la gauche divine de Barcelona o la Movida de Madrid.  Aparentment, tot té el seu moment:  tot acaba hegelianament i irrefutablement naixent, creixent i morint. [Bellver, 5-I-2023]