Antoni Pizà

L’origen d’Exile on Main St. (1972) s’ha contat moltes vegades.  El 1971 els Rollings eren una de les bandes de rock més populars del món i després de mots d’anys de malviure començaven a gaudir d’una posició econòmica de privilegi.  Tots vivien als afores de Londres a cases amb jardí, servents i xofers disponibles vint-i-quatre hores diàries.  A pesar de la seva imatge contracultural i revolucionària, tenien una existència més semblant a la de l’alta burgesia britànica ―amb cavalls de pura raça i caceres amb cans eivissencs― que a la dels seus fans de classe treballadora.  Tota aquella bona vida, però es va acabar quan la hisenda britànica els va passar factura:  devien milions de lliures esterlines perquè feia més de deu anys que cobraven i no pagaven.

Van contractar advocats i assessors fiscals i entre tots es va decidir que s’ “exiliarien” a França, país aparentment més benèvol amb els fraus fiscals.  Així, molt abans que els oligarques russos i dècades després de Picasso, Matisse, Hemingway i Scott Fitzgerald, els Rollings van traslladar-se al sud de França i cada un d’ells van llogar una espectacular mansió mentre esperaven que la situació amb hisenda es resolgués.

La premsa britànica, emperò, va començar a fer preguntes i els Rollings van dir que allò del sud de França era un “exili”:  si Gran Bretanya no els volia, França aparentment sí.  El títol del doble elapé Exile on Main St és prou explícit:  les cançons són efectivament el resultat del seu exili (un exili, no de refugiat o d’immigrant, sinó d’absolut privilegi), però un exili “on main street”, o sigui exiliar-se en el carrer Major, al centre de tot, enmig de tot.

Si bé els membres de la banda vivien separats, pràcticament cada dia, durant l’estiu del 1971, es reunien tots a Nellcôte, l’espectacular mansió de Keith Richards a primera fila davant la mar gran, penjada, com si diguéssim, d’unes penyes i envoltada de pins, mata llentiscla, fonoll marí i cràters de sal de cocó.  La casa havia quedat un poc descuidada pels seus propietaris; hi havia humitat; l’electricitat anava i venia; la saladina s’havia menjat les finestres i persianes.

Al principi la banda va cercar un espai per poder gravar l’elapé, potser un estudi, o com a mínim un magatzem o una sala de cine abandonada, però no van trobar res.  Així van decidir que adaptarien el soterrani de la mansió de Keith Richards, Nellcôte, per començar a treballar en un nou projecte discogràfic.  El soterrani no era ideal.  Era cavernós, humit i estava format per diferents habitacions, com navetes funeràries prehistòriques.  Charlie Watts va col·locar la seva estrepitosa i, tanmateix, mecànicament acurada bateria en una habitació i la resta dels instruments també es van situar a diferents indrets del cavernós espai.  Tot anava connectat per cable a un remolc o contenidor que feia de cabina de mescles a on seien amb paciència els enginyers de so i que s’havia aparcat al jardí entre un parell de fassers mediterranis i immortals baladres.

De tot aquell devessell pretecnològic (al cap i a la fi estam parlant de 1971 i el sofisticat sud de França) van sortir divuit magnífiques cançons com “Rocks Off”, “Happy”, “Tumbling Dice”, “Sweet Virginia”, “Soul Survivor”, “Let It Loose”, “Shine a Light”, “Loving Cup” i “Stop Breaking Down”.  Que totes aquelles cançons s’enregistrassin amb mitjans poc ideals ha acabat essent un dels fets determinants de l’elapé.  El so és agre, real, poc polit.  I és un homenatge a les arrels i influències d’aquestes cançons, els gèneres afroamericans del blues, soul, country, boogie woogie, i fins i tot el folk.

Què tenen en comú tots aquests gèneres musicals a part que l’arrel és afroamericana?  Són “tres acords i la veritat”, com s’ha dit moltes vegades.  La complexitat harmònica o instrumental se substitueix pels tres acords de tota cançó pop (la tònica, la dominant i la subdominant), que són tres acords que inclouen totes les notes de l’escala musical i, per tant, poden agombolar qualsevol melodia.  Però a aquests tres acords s’hi ha d’afegir una cosa més:  la veritat, la sinceritat, el jo personal que conta històries íntimes, que a pesar de ser íntimes, tothom les entén per ser universals.

L’idil·li creatiu d’aquest exili baix els fassers del sud de França no va durar gaire.  La banda va treballar de valent per compilar aquestes cançons i enviar-les a la discogràfica.  Però a més de la feina, es va fer obvi que la vida comunal i contracultural tenia límits.  Drogues perilloses (heroïna), alcohol, horaris desbaratats…  Els viatges a Marsella a comprar drogues eren públics i els servents de Nellcôte se’n feien creus.  Mick Jagger s’havia casat amb Bianca i ara estava embarassada i van començar a passar més temps a París.  Keith Richards estava aparellat amb Anita Pallenberg i ja tenien un infant (Marlon) que diàriament presenciava la drogoaddicció dels pares amb innocència i perplexitat.

Finalment, les orelles els van siular.  La policia francesa preparava una batuda i abans que arribàs, tothom va escampar i la banda se’n van anar als EUA a acabar de polir les cançons que havien enregistrat a Nellcôte.  I com se sol dir:  la resta és història.  L’exili en el carrer Major ha acabat sent un exili molt creatiu i l’àlbum, un dels millors elapés de la història del rock’n’roll, i cinquanta anys després de tot allò es continua escoltant pràcticament com el primer dia. [Bellver, 5-V-2022]