Home » News » Què és un “la”?

Què és un “la”?

Antoni Pizà

Fa unes setmanes vaig assistir a un concert de “música antiga”.  En general es considera música antiga tota la música anterior al XIX, és a dir Bach, Monteverdi, la polifonia de Palestrina, el cant gregorià i dotzenes d’altres obres i compositors.

La diferència entre la música dels segles XIX, XX i XXI i l’anterior (“antiga”) és que de Beethoven a ara les tècniques d’interpretació s’han transmès de forma oral directa de generació en generació i a través de tractats teòrics i institucions com els conservatoris.  Per exemple, Beethoven, va ensenyar Czerny i aquest Listz, el qual va ser professor de Martin Krause, qui va ensenyar a Claudio Arrau, el professor de Joan Moll…

La música anterior al s. XIX és, una altra cosa.  Per començar, la major part d’aquesta música va quedar oblidada fins que en el s. XIX es va començar a recuperar.  Tothom coneix la famosa anècdota (parcialment verídica) que Mendelsohn va “recuperar” una de les passions de Bach.  I cent anys i busques més tard, segons una altra historieta mig vertadera, Wanda Landowska va “recuperar” el clavecí, un instrument que en aquell moment (principis del s. XX) havia quedat pràcticament oblidat i reemplaçat pel piano.  La “música antiga”, popularíssima avui en dia, és, per tant, una cosa molt moderna.  Pensem en Jordi Savall i la seva fama internacional.

El concert que vaig veure incloïa música de Monteverdi, Vivaldi, Bach i Mozart tocats amb instruments “antics” o anteriors al s. XIX:  clavecins, clavicordis, llaüts, tiorbes, sacabutxos, cornamuses, etc.  A més, les cordes dels instruments eren de budell d’animal (pobres moixets!) i els corns i trompetes de banya de ramat.  Mentre entrava a la sala vaig trobar-me amb un col·lega que sap molt d’aquestes coses i mentre intentàvem trobar les nostres butaques (seguint els lentíssims protocols de la COVID), se’m va ocórrer demanar-li amb qui diapasó (o “la”) creia ell que sentiríem el concert.  És a dir:  quin “la” utilitzarien els intèrprets.  Segons el meu col·lega, eminent musicòleg i instrumentista que ha tocat aquest tipus de música arreu del món, “per a Bach ―va dir― hauria de ser 415 Hz; Mozart, 430 Hz; Vivaldi, potser 440 Hz; i Monteverdi 460 Hz”.

Diapasó vibrant a 440Hz

Però, ¿què és un “la”?  Quan un toca un “la” al piano sol suposar que aquesta nota està afinada a 440 Hertz (Hz) per segon.  També solem creure que tots els “las” de tots els pianos del món estan afinats iguals.  Bé, això és parcialment ver, però no completament correcte.  Durant segles, cada instrumentista afinava com volia ell o com li indicava la seva tradició musical.  A final del s. XIX, els italians amb la seva riquíssima cultura operística van veure que la varietat de “las” suposava molts d’inconvenients pels cantants que anaven a cantar, posem per cas, de Venècia a Roma.  Així van començar a afinar a 440 Hz.  El 1939, una societat científica va decidir que el “la” s’havia d’estandarditzar a 440 Hz.  En els anys cinquanta la indústria d’instruments dels nord-americans van començar a imposar el 440 i ara, pràcticament, la majoria de pianos i orquestres de tot el món, afinen el “la” a 440 Hz (o molt a prop, però la diferència no es nota).  I per què 440 Hz?  No hi ha explicació a no ser que sigui que el número és una mitjana d’afinacions històriques.

En general, la tendència en els darrers quatre-cents anys ha estat d’afinar a l’alça (de 400 a 460 o més Hz).  La raó és que com més agut s’afina, més brillant és la música; i això, segons pareix, és el que vol el públic.  La “música antiga”, emperò, ha intentat recuperar les afinacions originals.  Per exemple, si tocam una sonata de Mozart en un Yamaha modern (a part que l’instrument no existia en temps de Wolfgang Amadeus) un “do” hauria sonat com un “si” en temps del compositor (un semitò més greu).  S’ha de dir que a més del número d’Hertz, hi ha molts altres factors que intervenen en l’emissió d’un to.  Dos elements primordials són la temperatura i la pressió atmosfèrica.  Per exemple, si s’afina a 440 Hz un orgue d’Oslo a l’hivern sense calefacció i un altre a la Seu de Ciutat durant l’estiu (sense aire condicionat) el “la” que resulti no serà el mateix.  Però si aquest galimaties d’afinacions, et pertorba i angoixa, volgut amant dels orgues històrics, pots dormir tranquil:  pràcticament ningú ho coneixerà mai. [Bellver, 21-IV-2022]

css.php