Home » News » Anna la impostora i Mateu l’estafador

Anna la impostora i Mateu l’estafador

Antoni Pizà

Com mig món ara mateix, jo des de fa unes setmanes estic fascinat per la sèrie que a España es titula ¿Quién es Anna?  No és que sigui una gran telenovel·la, però toca un tema enorme que, pel que s’ha vist, ha esperonat la curiositat de milions d’espectadors.  Anna és una nina pobra i postsoviètica que emigra a Alemanya amb la família i, posteriorment, ja amb vint anys i busques, arriba a Nova York per reinventar-se.  Allà es fa passar per l’hereva d’una gran fortuna alemanya i convenç algunes elits econòmiques perquè  inverteixin en la seva fundació, un exclusiu club per alpha males i les seves bimbos.

Aferrat a la pantalla i hipnotitzat, com dic, per la impostura d’Anna, però sobretot captivat per l’estultícia humana, la poca vivor de la família Calatrava, per exemple, o del financer Alan Reed, que es van empassolar les enormes bòfies d’Anna, vaig començar a pensar en impostors que he conegut en persona…  Em puc considerar sortat que no n’he conegut molts.  Els estafadors no se solen ocupar de simples articulistes o de professors de solfeig.  Madoff no m’hauria convidat mai a invertir amb ell.

“Anna Delvey”

Així i tot, pensant i repensant, em va venir al cap el cas de Mateu, l’estafador musical.  D’al·lotell vaig coincidir amb ell en el Conservatori.  Ningú el recorda com un alumne brillant, i de fet solia suspendre moltes assignatures quan ningú no suspenia res mai en aquella institució.  Va desaparèixer uns anys i quan va reaparèixer ja era, segons ell, un compositor famós.  La frase “compositor famós”, ja en si, va alçar alarmes i sospites immediates entre la gent del gremi per ser un oxímoron com unes cases:  a part de Mozart, no hi ha cap compositor realment famós; com a molt, un pot sobreviure de la solfa.  Ell, emperò es declarava “famós” i li agradava dir que tenia casa a Londres i Los Angeles, i un piset a Madrid i un altre a Barcelona, per quedar-hi quan volava les vuit o deu hores des de la solejada costa oest dels EUA camí al seu poblet àrid i magnífic del centre de Mallorca.

Com els esnobs de NY, els músics de Mallorca van quedar entabanats amb les seves històries i tots van començar a fer passes per col·laborar amb ell.  El cas és que ell és realment seductor (com Anna), però no precisament pel seu físic a no ser que t’agradin els óssos:  altot i grassot i amb molt de pèl en pit, hauria fet les delícies de molts en els bars de bears de Manhattan i Barcelona.  Mateu, emperò, sabia parlar, el punyeter, ser simpàtic i convincent.  Als polítics, els tenia a tots dins la butxaca i les subvencions fluïen com un esplendorós torrent de la Serra.  Solia funcionar així: a l’Ajuntament li deia que el Consell s’hi avenia a aquell projecte i al Consell els deia que el Govern ja li havia ingressat la seva part.  I així tots pegaven colzades per subvencionar-lo.  Als artistes, també els ensucrava: a un violinista local li deia que Joshua Bell també havia de participar en el projecte, ”ja saps que és un gran amic meu”, acotava seriós.  De Philip Glass, deia, ”té tota la meva confiança…”, creient-se els seus deliris de grandesa.  “Aquesta obra ―també afirmava― la vol dirigir en Dudamel”, concloïa. Això, emperò, no va durar molt perquè aviat els músics en veure que no cobraven el van abandonar.

Una de les seves estafes més sonades va ser quan va prometre a un grup de músics que editarien un disc pel segell SONY Classical.  ¿I què va passar?  Va fer una dotzena de CDs amb l’ordinador i amb Photohop va aferrar el logo de la famosa discogràfica.  Ell va cobrar la subvenció, naturalment, la premsa en va parlar i els músics que encara no han cobrat la seva feina, no volen destapar l’enganyifa perquè haurien d’admetre que van ser enganats com a babaus, bàmbols totals.  I si Anna, impenitent de la seva impostura, ha venut la seva història a Netflix per 300.000 dòlars, Mateu aspira a produir una sèrie a IB3, si bé, segons m’han dit, deu molt a Hisenda i no pot cobrar cap subvenció pública.   [Bellver, 31-IV-2022]