Antoni Pizà

Quan en els anys setanta jo començava a aprendre música, se solia donar molta importància al solfeig.  Era un sistema antinatural i possiblement antipedagògic perquè la lectura cantada de notes solia precedir l’experiència de la música.  És a dir, és com si els infants abans de parlar, aprenguessin a llegir.

La meva primera professora de música, amb totes les bones intencions del món, ja a la primera o segona classe em va mostrar un paper pautat amb taques ben rodones i negres que ascendien i descendien sobre el pentagrama.  Davall de cada nota jo havia d’escriure:  do, re, mi, fa, etc.  Vaig repetir aquest exercici moltes vegades fins que vaig poder identificar les notes i el seu nom.  Setmanes després, vam passar a una segona fase:  ella tocava amb un sol dit les notes al piano i jo les cantava entonades correctament:  do, re, mi…  Ja en una tercera fase ―jo ja havia après a cantar amb l’entonació i el nom  de la nota correcta― els exercicis es van anar complicant per arribar a poder cantar a primera vista qualsevol notació musical.

L’aprenentatge de l’instrument, en aquell temps, arribava posteriorment, quan ja sabies llegir i entonar.  Crec que aquesta experiència meva no és única entre els alumnes de música (o “deixebles” com se solia dir pretensiosament).  Repetesc:  vaig aprendre a “llegir” abans que “parlar”; una incongruència, realment, però bastant comuna en aquella època.  Naturalment, hi havia el mètode Suzuki que a Mallorca ja tenia alguns pioners, com Bernat Pomar, que es basava en el sistema contrari:  l’infant crea un so amb el seu instrument i llavors de forma natural se li ensenya com escriure i llegir aquest so (el solfeig).

A Mallorca, emperò, s’utilitzaven els mètodes de l’austeríssima Sociedad Didáctico Musical, editorial que encara existeix.  Els llibres eren, com si diguéssim, fotocòpies grapades, en blanc i negre i poques il·lustracions.  Fa poc vaig tenir a les mans un llibre publicat a la Cuba comunista i em va recordar aquelles edicions espanyoles de l’època més espartana del franquisme i dècades abans.  Però si la producció editorial era misèrrima, el contingut era pitjor (si bé, sempre els haurem d’estar agraïts a aquests llibres, perquè eren pràcticament els únics que existien).

La Sociedad Didáctico Musical editava ―o més ben dit reeditava, perquè tots aquests llibres s’havien redactat en el s. XIX― El solfeo de los solfeos, El progresso musical i molts altres estudis (que encara, curiosament, es poden comprar a la seva web), però aviat els va sortir molta competència.  Els catalans, per una part, tenien els mètodes de Joaquín Zamacois, eminent compositor, pedagog i gestor de mil i un projectes, i no van adaptar-se mai a les normes de Madrid i la Sociedad.  Els valencians també aviat van voler tenir els seus propis mètodes i Salvador Seguí va publicar, en els anys vuitanta, un útil llibret.  El que va matar el solfeig i la teoria musical de la Sociedad, però, va ser que a poc a poc es van introduir noves formes de pedagogia musical que sense eliminar el solfeig, l’integraven després d’haver tingut algun tipus d’experiència musical.

Un objectiu molt important del solfeig avançat era arribar a dominar totes les “claus” a més de la de sol, que és la més normal.  Jo, com qualsevol al·lot impacient per aprendre “música” i no just la seva notació, ho vaig passar malament intentant dominar les “claus”.  El gran problema és que jo no hi veia cap utilitat a les claus.  Anys després em vaig alegrar de comprovar que molta gent, siguin músics professionals o simples melòmans, pensen el mateix.  De fet, hi ha hagut molts d’intents d’eliminar les “claus” del solfeig.  Un dels més remarcables és el de Francisco Frontera de Valldemosa, mallorquí, íntim de Rossini i mestre i confident dels monarques borbònics.  Frontera va publicar un tractat en el s. XIX proposant eliminar les claus, cosa que no va aconseguir.  Immediatament després de la publicació, emperò, un professor del Conservatori de París el va acusar de plagi i va haver d’anar a judici que es va resoldre més o menys amigablement.  En tot cas una cosa queda clara:  des de la seva invenció en el s. XVIII, el solfeig no ha fet més que crear problemes. [Bellver, 10-IV-2022]