Antoni Pizà
La biografia de Carlo Gesualdo (c. 1560-1613) ha estat motiu de fascinació des de fa segles principalment per l’anecdotari truculent ―a vegades verídic i a vegades no tant― que la sol acompanyar. Efectivament, Gesualdo va perpetrar un horripilant crim passional. Poc després d’haver-se casat, va començar a sospitar que la seva dona s’entenia amb un altre. Un dia li va dir que se n’anava a caçar i que no tornaria fins al cap d’uns dies. L’esposa, tal com havia previst Gesualdo, va convidar l’amant a la seva habitació a passar-hi la nit. Gesualdo, però, alertat per uns servents, hi va entrar immediatament i els va trobar lògicament en flagrant delicte. Primer va degollar la dona; posteriorment, va forçar l’amant a transvestir-se amb el camisó de l’esposa, el va castrar i va procedir també a degollar-lo.
Com que era príncep i els morts havien, efectivament, comés adulteri, punit durament per la llei, a Gesualdo no li van fer res. Amb el temps, es va tornar a casar i un infantó de la primera dona va morir de forma sospitosa. Sempre s’ha dit que Gesualdo el va asfixiar perquè sospitava que aquella criatura era fill de l’amant i no seu. Gesualdo avui en dia seria diagnosticat com a psicòpata perillós, però en aquell temps el van deixar fer, una vegada més. Retirat durant anys de la vida pública i dedicat a la seva passió, la música, la seva ment va anar caient en una espiral descendent. Era masoquista, per exemple, i cada un parell de dies feia que uns criats l’apallissassin. De fet, va morir per mor d’una d’aquestes atupades (assots, bastonades, cremades, etc.) que ell mateix havia sol·licitat.
Gesualdo a conseqüència de la seva demència va demostrar un fervor religiós extrem. Col·leccionava relíquies, ossets i altres objectes de sants. I estava, també, fascinat per la mort, la sang, la tortura, la crueltat i sentiments afins. No és estrany que la passió i mort de Jesucrist el fascinàssin. Així, la mateixa demència que trobam a la seva vida, també és present a la seva música. Si bé, la gran majoria de les seves composicions són “madrigals” seculars (és a dir obres vocals curtes i per a pocs cantants que intenten reflectir el text amb efectes especials en la música), una de les seves obres mestres és una col·lecció d’obres sacres vocals que ell mateix va publicar amb el títol de Tenebrae responsoria (1611) o “responsoris de tenebres”, vint-i-set peces que narren la passió de Jesucrist des del moment que els apòstols l’abandonen fins que és sacrificat. Teòricament, la música s’ha d’interpretar les vigílies de dijous, divendres i dissabte sants. Els “responsoris” s’estructuren en dues parts (tornada i vers) i durant la litúrgia catòlica s’interpreten amb quinze o més espelmes que es van apagant una a una, fins que tot el temple queda a les fosques. La “llum” torna, lògicament el dia de Pasqua amb la Resurrecció. Gesualdo probablement va escriure aquesta música per al seu ús privat i no hi ha notícia que s’intrepretàs mai fins ben entrat el s. XX.
En temps recents, emperò, aquests “responsoris de tenebres” han seduït molts de músics i melòmans. A més de la fascinació per una biografia tan demencial (i ja sabem que la relació entre música clàssica i pertorbació mental és un tòpic molt estès), la música és també excèntrica, rara, fora de totes les normes que es puguin imaginar. Per començar és molt dissonant i desplega constants cromatismes (en pla, això vol dir que sonen moltes tecles negres del piano) que pels intèrprets suposen un dificilíssim repte perquè les entonacions són endimoniades. El públic, a més, pot pensar que els cantants desentonen o fan notes falses. Res de tot això: Gesualdo, el príncep assassí, va escriure totes aquestes notes discordants de forma deliberada. La seva ment caòtica i psicòtica va escriure una música igualment pertorbada i pertorbadora. L’equivalent en arts plàstiques possiblement és Caravaggio, el qual també era donat a l’homicidi i altres actes de violència menor (va llançar per exemple un paner de carxofes a un innocent cambrer). Si a Caravaggio pinta degollacions, sang i mutilacions, Gesualdo “pinta” amb música la flagel·lació i la crucifixió de Jesucrist amb aspres dissonàncies i moments de caos sonor que fan mal a les orelles.
Possiblement, la millor versió d’aquesta composició és la de The Hilliard Ensemble en un doble CD titulat Carlo Gesualdo: Tenebrae (EMC 1991). Els músics britànics presenten una versió sense instruments (i sembla que ha de ser així) i una veu per part (és a dir, per cada línia melòdica un sol cantant). Tots els vocalistes (dos contratenors, tres tenors, un baríton i un baix) aquí són de sexe masculí, cosa que projecta un so molt homogeni i envellutat. Sabem, però, que a molts dels madrigals de Gesualdo hi intervenien veus femenines. De fet, el compositor va escriure molta música pel concerto delle donne, un grup exclusivament de dones que interpretava música a la cort de Ferrara. L’afinació és perfecta, no hi ha dubte, no obstant la música presenta tantes sorpreses harmòniques i tantes dissonàncies que a vegades és difícil dir si és un error o si Gesualdo realment ho volia així. Tractant-se de la Hilliard Ensemble no hi ha dubte que no hi ha error. La vida de Gesualdo va ser demencial i aquesta música també ho és. [Bellver, 7-IV-2022]