Antoni Pizà

¿Existeixen realment les Edats d’Or o són just entelèquies que s’han inventat els historiadors per idealitzar el passat?  No hi ha dubte que les mirades retrospectives presenten uns temps passats ornamentats, plens d’excel·lències que potser van ser reals o potser no.  Però, al mateix temps, no hi ha dubte, que repassant la història de les arts, hi va haver certament temps més esplendorosos que altres.  D’alguna manera les estrelles es van creuar i, organitzant-se, i disposant-se convenientment, van formar constel·lacions que van donar resultats magnífics, únics, reals.  A mi em van inculcar que hi va haver en les lletres espanyoles un Siglo de Oro amb lluminàries com Lope, Calderón i Quevedo.  Murillo, Velázquez i El Greco, paral·lelament, també formen una Edat d’Or de les arts.  I en música també:  Morales, Guerrero i Victoria són els tres grans noms de la música espanyola del Siglo de Oro.  Tanmateix, un altre més o menys coetani a tots aquests noms, Cervantes, ironitza finament al Quijote sobre les Edats d’Or i fa que Don Quixot prediqui a un grup de cabrers (hem de suposar que analfabets) el seu discurs sobre els segles d’or, una època diu el foll, sense “teu i meu”.  Mentre els cabrers, embadalits per aquell proto-socialisme de Don Quixot, escolten el discurs pacientment, Sancho, molt més pragmàtic, posa en pràctica el comunisme del discurs, el tot és de tots, i pega repetides tímboles del porró de vi dels cabrers.

Sovint les Edats d’Or, venen en santíssimes trinitats.  A Viena, a principis del s. XX, en música es va formar, o això diuen els llibres, una Segona Escola de Viena.  La van formar tres compositors, Schoenberg, Berg i Webern.  I clar, ells eren la “segona” escola perquè n’hi va haver una d’anterior, poc més o menys, cent anys abans, formada per Haydn, Schubert i Beethoven.  Tant la primera com la segona “escola” de Viena van ser sens dubte Edats d’Or perquè tindrien conseqüències molt radicals per a la posterior història de la música.  El primer grup de Viena “inventaria” gairebé tot el que se sol conèixer com a música clàssica:  els concerts públics, la simfonia, la sonata, el virtuós.  La “segona escola” destruiria moltes de les coses que la “primera escola” havia fundat:  sobretot el sistema tonal, la consonància, el plaer d’una melodia que es pot taral·lejar.  I què hi farem, eren també els temps de Freud i la lletjor, ara, també podia ser art.

Pensant en les dotzenes d’Edats d’Or que han existit de forma real o simplement com a estructura mental per comprendre el passat, pens ara amb la MPB (Música Popular Brasileira) dels anys seixanta i setanta.  És el temps no just de la Bossa Nova (l’estil més popular a l’estranger), sinó també de molts altres gèneres que hibriden músiques africanes amb instruments i harmonies d’arrel europea com el forró, el baião i la samba, naturalment.  El resultat?  João Gilberto, Gilberto Gil, Caetano Veloso, Maria Bethania i Gal Costa, que va morir ara fa uns mesos, enemiga acèrrima de tots els autoritarismes i especialment, en els darrers anys, de l’exdèspota Bolsonaro.  A Brasil, a més, el moviment musical conegut com a Tropicália va ser, segons es miri, o bé un epítom de la Bossa Nova o una reacció a aquella música plaent i sensual.  Mesclant instruments elèctrics, la cultura progressista de l’època, l’hipisme, les drogues, l’anti consumisme i la música psicodèlica anglo, Os Mutantes, el grup més conegut del moviment, van crear un art vertaderament únic i original i si bé el seu temps ja  no és aquest, moltes de les seves cançons continuen vigents per a les darreres generacions d’aficionats a la MPB. 

Hi ha hagut, sens dubte, una Edat d’Or del rock com ja s’ha començat a entrellucar una època daurada i clàssica del Hip Hop, però francament tot arriba a passar.  Fins i tot els clàssics més clàssics passen o troben refugi, si tenen tanta sort, en una nota a peu de pàgina d’alguna obscura tesi doctoral.  La Nova Cançó catalana, pens ara, també es pot explicar segons aquests esquemes.  Encara existeix i els seus artistes han evolucionat i s’han més o menys renovat (vet aquí Maria del Mar Bonet o Serrat).  Però no hi ha dubte, a parer meu, que la seva Edat d’Or és part d’una altra època, com ja han passat a la història la gauche divine de Barcelona o la Movida de Madrid.  Aparentment, tot té el seu moment:  tot acaba hegelianament i irrefutablement naixent, creixent i morint. [Bellver, 5-I-2023]