Home » News » El ridícul de ser ric:  Turisme televisiu i argot universitari – The White Lotus

El ridícul de ser ric:  Turisme televisiu i argot universitari – The White Lotus

Antoni Pizà

Satiritzar els rics ha estat sempre un dels recursos més efectius i, per tant, més freqüent en totes les formes d’expressió artística.  Velázquez pintava alguns membres de la reialesa espanyola com a individus balbs, badocs, ximples.  I Franz Hals retratava els benestants prohoms de la pròspera Holanda com a gatons perduts, sempre a punt d’ensopegar i caure i fer-se una nafra, irremeiablement embriacs.  Per no dir res de l’estultícia i el poc món dels aristòcrates de les òperes de Mozart o les duquesses de Proust i Villalonga caricaturitzades cruelment, si bé amb una dosi de secreta admiració.  La història de l’art i la literatura, vistes així les coses, és, per dir-ho sense embuts, una sana i generalment inofensiva venjança contra els estaments socials benestants, els poderosos, els rics.

Les nits d’hivern són llargues; el fred, inclement.  Jo, com molta altra gent, pas més hores que d’habitud davant una pantalla. El consum de Netflix, HBOMax, Amazon i altres plataformes, augmenta exponencialment durant l’hivern.  L’oferta aquest final d’any i començament del 2023 és enorme i, curiosament, no crec equivocar-me si dic que moltes de les pel·lícules i sèries d’enguany s’enfoquen en sàtires de les classes acomodades o fins i tot allò que s’ha acabat anomenant l’un per cent, individus amb patrimoni de més de deu milions d’euros.  He vist amb plaer el film de Ruben Östlund Triangle of Sadness, un assolador retrat d’un grup de turistes rics i capritxosos que agafen un creuer de luxe.  Per una altra part, The Menu de Mark Mylod ens dona una instantània d’un xef tirànic de cuina molecular que domina despòticament un grup de turistes ultra rics.  La sàtira de l’esnobisme de les cuines de suposada avantguarda també apareix en clau de thriller a Glass Onion de Rian Johnson quan un grup de coneguts visiten una illa grega privada propietat d’un milionari de la tecnologia de Silicon Valley

The White Lotus (HBOMax)

La sèrie que m’ha cridat més l’atenció, però, és The White Lotus de Mike White, de la qual ja han sortit dues temporades.  Com les pel·lícules anteriors, es tracta d’una sàtira dels rics, les resorts de luxe, el món del turisme i en general de l’estupidesa de la gent que no sap què ha de fer amb els diners.  La primera temporada se situa a un resort o complex turístic de luxe anomenat The White Lotus a Hawaii; la segona, a la mateixa cadena d’hotels però a Sicília.  Els hotels sempre són l’escenari perfecte per qualsevol argument (un assassinat, una indiscreció matrimonial, una borratxera de campionat) perquè són espais a la vegada de llibertat i d’empresonament:  ets lliure perquè surts de la rutina de cada dia, però et trobes en un ambient all inclusive, tancat, ofuscant, que t’ofega i atordeix.  Evitaré els spoilers, però als episodis cal dir que hi ha tots els elements de la comèdia negra:  infidelitat, traïcions, alcohol i drogues, sol i platja, conspiracions, negocis bruts (la majoria) i alguns de nets (pocs), i així…

Un dels aspectes de The White Lotus que m’ha sorprès és que sent com és pur entreteniment sense pretensions hi ha moltes referències a l’alta cultura, com les òperes de Puccini Madama Butterfly (“Un bel dì”) i Gianni Schichi (“O mio babbino caro”), tal vegada perquè sí que hi ha pretensions que no són evidents al principi.  Aquestes referències, per cert, no són gratuïtes perquè acompanyen escenes de dones seduïdes i abandonades, un tòpic de gairebé totes les òperes.

Un altre aspecte que m’ha sorprès és com els diàlegs per ridiculitzar els rics i fer befa del turisme incorporen l’argot universitari dels anomenats “estudis culturals” de les darreres dècades.  Per exemple, els episodis filmats a Hawaii presenten una breu discussió del colonialisme i l’imperialisme d’Europa i els EUA.  Durant una sobretaula, en una altra ocasió, els comensals parlen de la sèrie de pel·lícules The Godfather de Francis Ford Coppola.  Els majors pensen que és una gran obra d’art, però el més jove del grup, el qual acaba de sortir de la flamant universitat de Stanford, bressol de l’esquerra caviar i la mentalitat woke (progre) amb el cap inflat de justícia social, pensa que la violència del film reforça l’heteronormativitat, el patriarcat i altres estructures repressives del poder.  El jove ve a dir que s’hauria de “cancel·lar” Coppola (deixar de mirar les seves pel·lícules), com s’hauria de cancel·lar Bethoven, Wagner, Chopin i tants altres per diverses i variades raons…

Una paraula que surt en diverses ocasions i que ha entrat de bona manera en el vocabulari anglès en els darrers dos anys és gaslighting (manipulació psicològica), sovint emprada en debats feministes perquè una forma de gaslighting bastant freqüent és quan els homes presenten les dones com a éssers irracionals.  L’expressió no-binari, per una altra part, referida als individus que no s’identifiquen ni com a homes ni com a dones ni transsexuals, també fa acte de presència en algun diàleg.  Finalment, quan dos companys de l’època universitària tenen una topada de rivals ―alpha males en competència permanent― un acusa l’altre de desig mimètic, frase encunyada pel pensador francès René Girard i que es refereix al desig d’imitar ―i superar― els nostres pròxims per demostrar superioritat.  Tots aquests conceptes integrats a The White Lotus són el vocabulari basic dels estudis culturals de qualsevol alumne universitari actual.

Sigui com sigui, tot aquest didactisme d’estudis culturals nord-americans es presenta integrada en la sèrie i de forma totalment imperceptible.  Però que hi sigui present ja demostra que The White Lotus té més d’un regruix interpretatiu.  És, en principi, una sàtira dels rics i de l’estupidesa del turisme en general quan és únicament una forma d’escapisme i evasió.  L’exotisme de Hawaii i la majestàtica bellesa de Sicília, però, en aquest cas es combina amb una dosi (si bé poca) de bona consciència social a través de la incorporació de l’argot universitari dels estudis culturals. [Bellver, 6-IV-2023]